Per entendre les dificultats del moment
L’alta i continuada politització de la societat catalana ha obligat tothom a anar madurant, començant per aquell antic independentisme residual del “cap agressió sense resposta”. Vull dir que l’independentisme no tan sols ha aconseguit aglutinar a favor seu la més gran i més estable majoria de la societat catalana –els dependentistes (federalistes, unionistes, autonomistes...) s’han de repartir tota la resta–, sinó que en general ha après a tocar de peus a terra i això l’ha fet més fort, més eficaç i, per a l’adversari, molt més perillós.
Ara bé: encara hi ha molt camí per recórrer. Sovint encara caiem en la temptació de simplificar i reduir la realitat a un còmode blanc o negre, amb valents i covards, fidels i traïdors, a l’estil de com ho fa el nostre adversari. Però si l’independentisme vol la victòria i arribar-hi sa i estalvi, crec que hauria d’aprofundir encara més en la complexitat del combat, actitud que alhora el deslliuraria dels neguits innecessaris i li permetria concentrar-se en els rellevants.
Així, i en primer lloc, crec que cal madurar la mateixa idea d’unitat política si no volem que la seva invocació es converteixi més en un obstacle que no pas en un impuls. La meva impressió és que la unitat estratègica entre partits és més fàcil d’aconseguir que la unitat emocional entre líders. Com a tot arreu –en tots els camps de la nostra vida, i a tot el món–, els ressentiments, les gelosies i els malestars personals impedeixen empaties sentimentals fortes. No cal donar-hi més voltes. Aquest tipus d’unitat cal descartar-la. En canvi, ens hauríem de destacar la força que suposa disposar d’una gran diversitat de perspectives per a un objectiu comú. I de passada, potser valorant més la diversitat, ningú se sentiria tan temptat de voler ser el més autèntic de tots.
Segonament, crec que ens cal fer un esforç per deixar d’inventar-nos adversaris interns estúpids. Les generalitzacions són perilloses sobretot si s’empren per donar-nos la raó. Afirmar que “l’independentisme encara no ha reconegut els errors de fa un any”, o que els qui no creuen en l’acció directa són uns “processistes que, en el fons, no volen la independència”, són falsedats que no fan altra cosa que debilitar la confiança en la seguretat en la victòria final, una de les virtuts en què sí que caldria mantenir la unitat.
En tercer lloc, hi ha un tipus de crítica especialment injusta: acusar de feblesa o de traïció els qui van al davant d’un destí que no té camins fressats i que és ple d’adversitats imprevistes. És com si a un científic que inicia una recerca se li demanés d’entrada quin serà el resultat final de la seva exploració. Per assolir la independència de Catalunya no hi ha fulls de ruta clars, ni estratègies segures i definitives, ni èxit assegurat. Tenim líders que exploren, no messies que guien.
La quarta consideració és per tenir ben present que els principis que condueixen l’independentisme són el principal motor que empeny, però també allò que en limita l’acció. Voler seguir una via pacífica i democràtica legitima el combat, també internacionalment, però hi posa condicions. Seria més efectiu un petit qui peti, si cal amb joc brut? Estic segur que no.
Finalment, m’agrada aquella expressió irònica per qualificar les mentalitats simples: “No saben caminar i menjar xiclet alhora.” Si la realitat és complexa, no ho ha de ser encara més la manera d’encarar la seva transformació? És que no som capaços de veure la força estratègica que té apel·lar a un referèndum acordat i vinculant amb l’Estat espanyol, tot i saber que és absolutament impossible? No és possible –i molt raonable– insistir que “tenim pressa, molta pressa” i alhora mesurar bé els passos i no precipitar-se, seguint el clàssic “vesteix-me a poc a poc que tinc pressa”? Ha de ser incompatible tocar de peus a terra i alhora deixar que el vent infli les veles –no els globus– d’un esperit de llibertat? El que dic: l’independentisme només guanyarà si sap caminar i menjar xiclet alhora. No el vulguem simple.
