Opinió

Per entendre les dificultats del moment

La unitat estratègica entre partits és més fàcil d’aconseguir que la unitat emocional entre líders

L’alta i con­ti­nu­ada poli­tit­zació de la soci­e­tat cata­lana ha obli­gat tot­hom a anar madu­rant, començant per aquell antic inde­pen­den­tisme resi­dual del “cap agressió sense res­posta”. Vull dir que l’inde­pen­den­tisme no tan sols ha acon­se­guit aglu­ti­nar a favor seu la més gran i més esta­ble majo­ria de la soci­e­tat cata­lana –els depen­den­tis­tes (fede­ra­lis­tes, uni­o­nis­tes, auto­no­mis­tes...) s’han de repar­tir tota la resta–, sinó que en gene­ral ha après a tocar de peus a terra i això l’ha fet més fort, més eficaç i, per a l’adver­sari, molt més perillós.

Ara bé: encara hi ha molt camí per recórrer. Sovint encara caiem en la temp­tació de sim­pli­fi­car i reduir la rea­li­tat a un còmode blanc o negre, amb valents i covards, fidels i traïdors, a l’estil de com ho fa el nos­tre adver­sari. Però si l’inde­pen­den­tisme vol la victòria i arri­bar-hi sa i estalvi, crec que hau­ria d’apro­fun­dir encara més en la com­ple­xi­tat del com­bat, acti­tud que alhora el des­lliu­ra­ria dels neguits inne­ces­sa­ris i li per­me­tria con­cen­trar-se en els relle­vants.

Així, i en pri­mer lloc, crec que cal madu­rar la mateixa idea d’uni­tat política si no volem que la seva invo­cació es con­ver­teixi més en un obs­ta­cle que no pas en un impuls. La meva impressió és que la uni­tat estratègica entre par­tits és més fàcil d’acon­se­guir que la uni­tat emo­ci­o­nal entre líders. Com a tot arreu –en tots els camps de la nos­tra vida, i a tot el món–, els res­sen­ti­ments, les gelo­sies i els males­tars per­so­nals impe­dei­xen empa­ties sen­ti­men­tals for­tes. No cal donar-hi més vol­tes. Aquest tipus d’uni­tat cal des­car­tar-la. En canvi, ens hauríem de des­ta­car la força que suposa dis­po­sar d’una gran diver­si­tat de pers­pec­ti­ves per a un objec­tiu comú. I de pas­sada, pot­ser valo­rant més la diver­si­tat, ningú se sen­ti­ria tan temp­tat de voler ser el més autèntic de tots.

Sego­na­ment, crec que ens cal fer un esforç per dei­xar d’inven­tar-nos adver­sa­ris interns estúpids. Les gene­ra­lit­za­ci­ons són peri­llo­ses sobre­tot si s’empren per donar-nos la raó. Afir­mar que “l’inde­pen­den­tisme encara no ha reco­ne­gut els errors de fa un any”, o que els qui no cre­uen en l’acció directa són uns “pro­ces­sis­tes que, en el fons, no volen la inde­pendència”, són fal­se­dats que no fan altra cosa que debi­li­tar la con­fiança en la segu­re­tat en la victòria final, una de les vir­tuts en què sí que cal­dria man­te­nir la uni­tat.

En ter­cer lloc, hi ha un tipus de crítica espe­ci­al­ment injusta: acu­sar de feblesa o de traïció els qui van al davant d’un destí que no té camins fres­sats i que és ple d’adver­si­tats impre­vis­tes. És com si a un científic que ini­cia una recerca se li demanés d’entrada quin serà el resul­tat final de la seva explo­ració. Per asso­lir la inde­pendència de Cata­lu­nya no hi ha fulls de ruta clars, ni estratègies segu­res i defi­ni­ti­ves, ni èxit asse­gu­rat. Tenim líders que explo­ren, no mes­sies que guien.

La quarta con­si­de­ració és per tenir ben pre­sent que els prin­ci­pis que con­du­ei­xen l’inde­pen­den­tisme són el prin­ci­pal motor que empeny, però també allò que en limita l’acció. Voler seguir una via pacífica i democràtica legi­tima el com­bat, també inter­na­ci­o­nal­ment, però hi posa con­di­ci­ons. Seria més efec­tiu un petit qui peti, si cal amb joc brut? Estic segur que no.

Final­ment, m’agrada aque­lla expressió irònica per qua­li­fi­car les men­ta­li­tats sim­ples: “No saben cami­nar i men­jar xiclet alhora.” Si la rea­li­tat és com­plexa, no ho ha de ser encara més la manera d’enca­rar la seva trans­for­mació? És que no som capaços de veure la força estratègica que té apel·lar a un referèndum acor­dat i vin­cu­lant amb l’Estat espa­nyol, tot i saber que és abso­lu­ta­ment impos­si­ble? No és pos­si­ble –i molt rao­na­ble– insis­tir que “tenim pressa, molta pressa” i alhora mesu­rar bé els pas­sos i no pre­ci­pi­tar-se, seguint el clàssic “ves­teix-me a poc a poc que tinc pressa”? Ha de ser incom­pa­ti­ble tocar de peus a terra i alhora dei­xar que el vent infli les veles –no els glo­bus– d’un espe­rit de lli­ber­tat? El que dic: l’inde­pen­den­tisme només gua­nyarà si sap cami­nar i men­jar xiclet alhora. No el vul­guem sim­ple.

Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Els nostres subscriptors llegeixen sense anuncis.

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor