El voraviu

Lídia Heredia, un 10. Dit això és hora que tornem a recordar d’on plora la criatura. Si Rivera es pot permetre fer l’energumen com l’ha fet és perquè TV3, com la gran majoria de mitjans públics d’aquest país (i de l’altre) encara viuen immersos en el pecat original. Si hi ha algun element que es pot posar en el comú denominador de les opcions polítiques és la voluntat de tenir mitjans públics per controlar-los. Des del més humil butlletí de poble fins a TVE. Cap s’escapa del delit propagandístic del polític de torn. Ens ho disfressen de servei públic i llibertat d’expressió, i un munt de teòrics proclamen als quatre vents l’imperiosa necessitat de la seva existència i l’augment del seu pressupost. S’hi gasten milionades que ningú discuteix perquè tots esperen que al seu torn també hi siguin. Quan arriben, triguen res a catapultar els seus. Com ha fet el PSOE a TVE. Rosa María Mateo, que és provisional, ha canviat una vintena de càrrecs en quinze dies. Els mitjans públics estan partititzats i això ofega el clam i l’esforç dels bons professionals, com el que avui li hem vist i sentit a Lídia Heredia. Els partits es reparteixen els principals càrrecs directius i els llocs al consell d’administració. Com en les altes instàncies del poder judicial. I així ens va a tots dos llocs. Montesquieu al congelador, també, en el quart poder.

Quan tot s’acabi (que s’acabarà i s’acabarà bé, però va per llarg) serà bonic fer cronologia de com uns i altres hem desescalat el llenguatge fins a trobar-nos. O veure quantes paraules han aparegut amb sentits nous i quants ridículs haurem fet i vist fer per no empassar-nos un gripau i acceptar que s’ha canviat de parer. També serà bonic veure alternar passos endavant amb passos enrere. En tots aquests sentits, el FAQS ha estat deliciós. Diu Rufián: “No hem rebaixat plantejaments. Volem punxar bombolles d’independentisme màgic perquè som pocs, no som prou i ells són molt forts i durs.” Punxar bombolles màgiques ell, que l’hem vist de Mag Lari, de Mago Pop, de Mag Xevi i de Màgic Andreu! I ho diu avui, que no han rebaixat plantejaments, quan al matí el seu cap, el vicepresident Aragonès, ha dit que res d’unilateralitat, que a la independència hi arribarem per la negociació. Negociació que haurem de fer amb el ministre Ábalos, que en el mateix FAQS torna a fixar que el punt de trobada és l’autogovern, encara que reconeix que no ajuda que hi hagi polítics presos. I acaba de geni, també: “Hi ha 4.000 milions d’inversió a Rodalies fins al 2026 i no està sobre la taula cedir la gestió del Prat, però el president d’Aena és català i això representa més coneixement i empatia.” Apa, negociem-hi independència!

El primer programa de la temporada ens brinda un final simfònic i una immillorable entrada de diumenge amb un tripartit excepcional de signes del temps! Entra al plató Rocío Ballesta, una de les sindicalistes que el primer de maig del 2014 van organitzar a Sevilla La procesión del coño insumiso, una performance no gaire reeixida (tot s’ha de dir) en què van passejar en processó una gran vulva de suro. El 3 d’octubre del 2019, aniran a judici perquè l’Associació Espanyola d’Advocats Cristians les ha denunciat i els demana multes i presó per incitació a l’odi. S’incorpora a la taula de debat el capellà gai Krzysztof Charamsa, que sustenta que Déu no necessita ningú que el defensi i que hi ha massa gent que s’apropia de Déu amb l’única finalitat d’utilitzar-lo contra els altres, com creu que és el cas dels denunciants de les sindicalistes. La composició de l’escena final es remata amb The Sey Sisters, tres germanes negres dels Hostalets de Balenyà que expliquen com aflora en els detalls el racisme que portem a dins. “Ens feliciten per com de bé cantem en català, no per si cantem més o menys bé. Ens pregunten d’on som i quan els contestem que dels Hostalets de Balenyà hi tornen: «Però d’on sou?»” Nosaltres som així, i elles, dels Hostalets de Balenyà. Els pares, originaris de Gàmbia.

Setmana Lídia Heredia. El programa Els matins fa públiques les respostes a un qüestionari que la periodista va portar dissabte a la presó de Lledoners al vicepresident Junqueras. És vigília de Diada, i el líder d’ERC marca perfil en la línia del final de la unilateralitat i el retorn a la negociació. Com Aragonès i Rufián dissabte. La màgia ha quedat pel camí, i ara tot és realisme. Realisme i tacticisme, probablement. El tacticisme de més curta volada és acceptable quan t’han atonyinat com t’han atonyinat. “No hi ha cap drecera cap a la independència [...] Ha de ser un referèndum pactat amb l’Estat [...] Persistència i més vots [...] Hem d’admetre on som i no on ens agradaria ser, hem de dir això amb coratge [...] No calen eleccions, cal un bon govern [...] No tindrem un judici just, com no hem tingut una instrucció justa.” L’anàlisi és lúcida. I compartida per molts, que no enteníem la pressa per posar dates, terminis, fulls de rutes i calendaris que obviaven les pròpies capacitats i la disposició dels adversaris a bombardejar com ens han bombardejat. El que no agrada gens és el mestratge amb què es posa a tocar el violí quan li pregunten per Puigdemont i la feina que fa des d’Europa. Però ho haurem d’entendre i viure. Va a tornajornals. Entre president i vicepresident tampoc hi ha drecera.

Setena prova d’esforç superada. Ens hem vestit de corall, o no; hi hem anat ben guarnits i abanderats, o no, però hem estat al lloc que ens tocava una hora abans de l’hora en punt. Hem seguit les instruccions que ens han donat. Ens hem fet les fotografies i ens han gravat del dret i del revés. Les imatges ja circulen, i tot el món es fa creus del grau de mobilització que mantenim any rere any. Hem anat abandonant la Diagonal més o menys llatins segons l’edat i la distància que ens separava de casa. I ara, cap al sofà a veure com hem quedat per la tele. I tal dia com avui de l’any vinent, un altre cop aquí, o allà on ens diguin, per vuitena vegada. I ho sento molt pels que aquesta visió els sembla superficial i fins i tot una mica freak. Ho sento molt per aquells que ara es passaran dies preguntant-se: “I ara què?” Doncs ara res, el que els dic: a veure com hem quedat per la tele i a veure com ho podem millorar l’any vinent. Les trobades de l’Onze són una arma carregada de futur, com la poesia. Per a nosaltres, perquè tenim dret a carregar piles una vegada a l’any i veure que som molts més dels que volen i diuen. I perquè ells ho veuen. Tot el món ho veu. Veure la Diagonal plena, que fa el silenci i que es buida sense deixar ni un paper a terra fa mal, molt mal als que inventen pel·lícules. Fins l’any que ve i felicitats!

El tàndem Casado-Montserrat ho petarà. Una mica de temps i capolaran estadístiques. Aquells humoristes que lamentaven la retirada de Rajoy, l’oblidaran de seguida i deixaran d’enyorar-lo també de seguida. Ja ho vaig dir el mes de juliol, quan vaig començar a intuir que el nou president del PP presentava alguna dificultat per tocar correctament quarts i hores. Acabava de nomenar portaveu Dolors Montserrat, que avui al Congrés s’ha exercitat en l’art de mentir en públic i en la declamació de poesia tavernària. L’exministra ha advertit que el president Torra ha amenaçat amb obrir les presons (?) i que té tancat el Parlament (?). Sap que les dues coses són mentida podrida, però ho deia, bàsicament, perquè això li lligava amb el vers que s’havia escrit i que volia recitar amb passió als diputats i a tots els ciutadans de l’Estat espanyol: “Es absolutamente bochornoso que el puño amenazante de Torra sea la mano que mece la cuna de La Moncloa.” Al nivell del seu president, és clar, que dissabte, davant la junta directiva nacional del PP els va ensinistrar en la importància d’incorporar l’expressió “Viva el rey” a les “converses de carrer o de bar”. Ho va demanar com una manera de defensar el rei perquè els que prediquen la desunió el critiquen o l’insulten. De moment, ha aconseguit acudits a la xarxa.

Juro davant de Déu i davant dels homes, als efectes que siguin oportuns, que no tinc cap tesi ni cap màster. Ni de l’Universitat Rei Joan Carles ni de cap altra. Això d’entrada. Per tant, ni he copiat ni he pagat cap negre perquè em fes la feina ni res que s’hi assembli. I tampoc m’ha vingut mai ningú a dir-me si vull que m’arreglin ràpidament les assignatures que em falten. Que amb això sí que puc dir que estic com la Colau: em queden (en el meu cas des de fa 36 anys) dues assignatures per llicenciar-me, segons el pla d’estudis d’aquell moment, que espero que ja no existeixi. La tecnologia de la informació que jo vaig aprovar (crec que a segon) tractava de linotípies i caixes de plom. Un totxo de Luka Brajnovic que recordo indigerible. És clar que soc d’una generació que encara ensumava de lluny el Maig del 68 i que no patia la titulitis com a malaltia degenerativa del sentit comú que ataca dirigents polítics. Fins i tot encara hi havia una certa tendència, tan romàntica com idiota, a enaltir l’autodidactisme. “Hem vingut a aprendre, no a buscar títols”, dèiem. I l’àvia Neus ho traduïa en allò que “la guineu, si no les pot haver, diu que són verdes”. Sigui com sigui, estic com la Colau, sense acabar la carrera, tot i que no estic com ella en això que tot el que li passa a algú, a ella, també. Ara bé, tinc un amic que sí.