Budells de vidre

Des de la gran majoria de poltrones mediàtiques, tertulians i analistes gairebé en bloc assenyalen els partits independentistes en general i el de Puigdemont en particular com a responsables d’un suposat ridícul que situa les institucions catalanes per terra i el govern, al peu dels cavalls. El mantra que sona és que són incapaços d’entendre’s i que no hi ha prou nivell. Tot plegat per desviar l’atenció sobre el problema real: el Parlament està dirigit pel poder judicial i els Jordis fa un any que són a la presó com a primers de la llista d’ostatges que té l’Estat per encetar una negociació macabra. En aquest context, val a dir que la pugna entre ERC i l’actual JuntsxCat no ve d’ara. En la legislatura anterior es va posar sordina a una enemistat estructural gràcies a la fórmula de Junts pel Sí. Per això no cal ser necessàriament derrotistes. En aquest ambient s’ha fet el 9-N, l’1-O, el 27-O i s’han guanyat les eleccions del 21-D.

No es pot negar, però, que al republicà del carrer li passa com a un aficionat al cinema que de cop veiés George Clooney, Emma Stone i poseu-hi qui més us faci el pes, desfilar per la catifa vermella amb budells de vidre. Segur que no ens els miraríem amb els mateixos ulls.

De tota manera, que se’ls vegin els budells no vol dir que s’acabin esbudellant. Mentre es necessitin. En aquest sentit, el més crucial que ha passat a la cambra ha estat l’abstenció de Cs en la votació de la mesa per deixar fora de joc JuntsxCat. Una deferència de la penya 155 per estalviar a ERC la foto amb els ultres. Primera esquerda en la política de blocs? Retorn a geometries variables? De moment, l’Estat deixa clar amb qui vol negociar i qui li fa nosa.