El voraviu

Hi ha cinismes que arrenquen un somriure, cinismes que inciten a la reflexió, cinismes que fan pena i el cinisme de Pérez de los Cobos, que és un cinisme que desperta baixos instints, per adormits que els vulguis. No passes, com amb l’Aznar, amb un Almax per al cor agre. Per escoltar-lo sense rebentar t’has de deixar abduir abans per la filosofia que no fa mal qui vol, sinó qui pot, i col·locar-te en les conviccions arabigoorientals que la venjança se serveix freda i que és assenyat seure a la porta a esperar. “Les muntanyes no es troben, però els homes sí”, deia l’àvia Neus. Ja ens veurem, doncs, González de los Cobos. Parlem d’algú que el 23-F del 1981 (tenia 18 anys) s’encalça camisa blava i va a oferir els seus serveis als colpistes. Parlem d’algú condecorat i ascendit per la feina de l’1-O. Parlem d’algú que menteix en seu judicial sobre el coneixement que tenia de les ordres donades pel jutge, sabent que hi ha testimonis i que les declaracions estan gravades. Parlem d’algú que a la vista del vídeo de les escales diu que el comportament dels policies és proporcional, que tenen molts altres arguments que la força dels seus braços i que no els van usar. Parlem d’algú que sap d’una llei que està per sobre de la convivència ciutadana: la seva llei, la dels fatxendes de tota la vida, la llei de l’embut.

L’error, l’equivocació, el disbarat, el desencert és contraprogramar. La resta, efectes col·laterals del pecat original que és, repeteixo, contraprogramar. Deixem l’autocrítica del passat i fem autocrítica del present, de l’estratègia i la tàctica d’avui. No té cap sentit anar a roda dels unionistes monàrquics. Si s’hi va, passa el que passa, i tenim el que tenim: mossos atonyinant-nos de manera desproporcionada i fora de protocol i els inventors de la rebel·lió inundant les xarxes amb imatges de violència (amb una imatge de violència d’un descerebrat que ja veurem qui resulta que és). Què n’hem tret, d’un matí de provocacions, insults i retrets? Contramanifestar-se és un error. Que facin el que vulguin. No ens han de marcar cap agenda. I no cal posar dels nervis els Mossos. Què en traiem d’envalentir-nos i dir que no cedim ni un pam a l’autohomenatge de la Policía Nacional i la Guàrdia Civil? Que venir a celebrar una agressió als teus morros és una provocació, és cert. Pitjor. És un insult. Per això mateix no hi hem de cedir ni ens ha de concernir. Per una orella m’entra i per l’altra em surt. No em provoca qui vol, sinó qui pot. Nosaltres a la nostra. Avui, sense anar més lluny, teníem feina a Garrigàs, a mostrar solidaritat als veïns; o a Lledoners, a aplaudir i fer l’onada a Junqueras pel coratge de presentar-se a les europees.

Contundent ho ha estat. Però ja es veurà què vol dir exactament a mesura que passen els dies. Per estrany que sembli, la contundència dialèctica no és sempre sinònim de claredat. De moment, sí. De moment fins aquí hem arribat. La Delgado no dimitirà i en Duque, tampoc. Ho ha dit Patxi López, diputat i secretari general de política federal del PSOE en una entrevista que es publica avui. “Fins aquí hem arribat.” És a dir que la voluntat exemplaritzant del nou govern socialista ha aguantat dues dimissions. La tercera i la quarta hauran d’esperar. Ni Delgado ni Duque. Deu n’hi do! El número tres deu tenir algun sentit màgic per als estrategues de campanya. Perquè amb el tema de les migracions i els salvaments al Mediterrani també van dir prou en el tres. Ens fem els progres i els moderns, però només un parell de vegades. Tres és abusar de la bona fe i quatre, com ara pretén l’oposició amb en Duque, és vici. El mateix Duque, de fet, tampoc ha estat menys ridícul que Patxi López. Ell accepta que potser no va pagar el que havia de pagar, però diu que és un error sense cap mala fe i que ja ho arreglarà. I ara pau i després glòria. Veurem quina serà la dimensió exacta de la decisió. Si fins aquí hem arribat i no en dimiteix cap més... vol dir que ara un ministre té patent de cors? Visca la Pepa!

Ja tenen mantra nou. “Excitats pel supremacista Torra els CDR assalten el Parlament. Hi ha violència més colpista? Es necessita res més per un 155 ampliat, ara mateix? “Dissabte amb la contraprogramació de JUSAPOL i avui, amb la recuperació del correpasma emedetero dels 23-A i els 11-S dels vuitanta, hem donat trumfos sense necessitat. A la Cadena SER, però, ningú retopa la ministra portaveu (per a qui l’1-O no hi ha res a celebrar perquè és un dia de trista memòria) quan ha dit, amb més barra que esquena, que moltes de les imatges de violència policial eren falses. I encara pitjor. Tampoc la retopen quan diu que “l’1-O els catalans es van fotre de morros (de bruces) contra la realitat”. La frase té tela. Vol dir que les porres dels piolins són la realitat? És una metàfora del que espera al final del procés de diàleg? O renunciem a les idees o porres? Hi ha idees que no van a votació? Jo era a Sant Julià, aquest matí. Torra no ha enviat els CDR a l’assalt del Parlament. El govern en ple s’asseu a primera fila i l’organització desplega una pancarta: “El poble mana, el govern obeeix.” Torra al seu torn, contesta: “Apreteu i feu bé d’apretar.” Quina apretada, recordar que en democràcia mana el poble! Quin crim contestar-los que fan bé de recordar-ho! Mentrestant, la ministra portaveu, ancha és Castilla a la SER.

No sé si els ultimàtums els carrega el diable, com diu el diputat Rufián. Ell hi entén, d’això. Jo no soc ni de tornar a les dates, ni de tornar a posar-nos dates. Aquests darrers mesos que alguns estan molt neguitosos (o diuen que ho estan) perquè no tenim estratègia, full de ruta conegut ni objectius a curt termini, jo m’he sentit la mar de tranquil i relaxat. A mi el que m’angoixava era aquella cosa de saber que en divuit mesos havíem de tocar el cel. El que m’angoixava era aquella cosa que abans de no sé quan s’havia de fer no sé què. El que m’angoixava eren les presses que de cop ens van entrar després de 300 anys i un històric de mastegots rebuts. Per què hem de tornar a posar dates? Per què no fem com Jesucrist amb la mainada i deixem que les dates vinguin a nosaltres? Quantes coses no van cremar les dates en els mandats anteriors? Quantes vegades de les que vam tenir la sensació que vivíem perillosament va ser per les dates que ens hipotecaven? No posi dates, president. O no les posi públicament. Marqui-les en el seu fur intern, a la seva agenda o a la dels seus col·laboradors, però no les posi públicament. Vostè té una data que són els quatre anys de mandat i després farem balanç. No posi dates, president. No ens faci viure perillosament. Anem fent. Com en Met de Ribes. Però a la idea!

Inés Arrimadas ha triomfat per partida doble, tal com la gent de Cs entenen els triomfs: de cara a la galeria espanyola. Ha triomfat amb la cosa de l’èxode de catalans que el procés fa marxar i ha triomfat brandant a les càmeres la bandera espanyola que s’ha tret de la carpeta que tenia sobre el faristol. Iceta reacciona ràpid i posa el nou lerrouxisme en evidència, assenyalant la bandera espanyola que presideix la càmera (al costat de la senyera). I en castellà, com tota la intervenció de la cap de l’oposició: “Con toda cordialidd, Inés... para bandera española ésa, que és mucho más grande, mucho más bonita y la vemos todos y nos representa a todos.” Però els digitals i les xarxes ja voleien la fotografia de la gaditana. I demà, portada a tota la premsa madrilenya. És el que ha vingut a fer al Parlament, a crear la nova icona de l’espanyolisme, una altra dona de bandera. Més Agustina d’Aragó que no pas Mariana Pineda, això sí. Més Maria Jesús y su acordeón que Pilar Bardem, això també. Més Leticia Sabater que Teresa Rabal. Però evolucions amb la bandera a banda (per mi com si la vol usar per fer-se la clenxa al mig) el que és realment patètic és la nova ocurrència que ara marxa gent per la pressió a què la sotmet el procés. És el primer paràgraf del nou capítol del relat que inventen. Ja ho veuran.

Ara mateix no tinc gens clar que sigui veritat el que les cròniques de dilluns van explicar i que tots hem donat per bo. Ja sé que n’hem vist un munt d’imatges i tot, però deu ser com això que expliquen que l’arribada de l’home a la Lluna es va filmar en un plató de cinema i que ens diran la veritat quan els nostres egos ho puguin pair. Això que una colla d’energúmens van intentar assaltar el Parlament i que van ser dispersats pels Mossos és una fake news d’aquestes. Jo crec que ningú va dispersar res i que per això hi ha tantes versions contradictòries sobre les ordres que es van donar, qui les va donar i en quin moment les va donar. Fossin qui fossin (també poden ser éssers superiors d’un altre planeta) els qui van estar colpejant les portes del Parlament, penso que en algun moment i d’alguna manera van aconseguir entrar-hi i l’han pres. L’han pres i gràcies a algun do especial que posseeixen han agafat l’aspecte exterior dels nostres diputats, que romanen segrestats. O els han xuclat el cervell i prenen les decisions per ells. Quan escric aquestes ratlles, que són passades les nou del vespre i acaben de suspendre per dimarts el ple que havia de començar a les 12 del migdia, és l’única explicació lògica que se m’acut al que està passant i al que hem vist tot el dia.