Per un pacte entre adversaris

El greu des­a­cord par­la­men­tari entre ERC i Juntsx­Cat d’aquesta set­mana ha produït l’enèsim dis­gust entre l’inde­pen­den­tisme, que nova­ment es veu abo­cat a situar-se entre el desànim i la irri­tació. D’altra banda, que el des­a­cord s’hagi expres­sat en una bar­reja de com­ple­xos ter­mes jurídics, n’ha fet més difícil la com­prensió. I, per agreu­jar-ho, el fet que en la majo­ria dels comen­ta­ris als mit­jans de comu­ni­cació s’hagin emprat ter­mes com pica­ba­ra­lla, dis­cussió semàntica, des­a­cord simbòlic, riva­li­tat par­ti­dista, bara­lla de pati d’escola... ha con­tribuït a tri­vi­a­lit­zar l’enfron­ta­ment.

A tot això cal afe­gir una pro­pa­ganda par­ti­dista des­bo­cada a les xar­xes i la pro­li­fe­ració d’anàlisis ober­ta­ment demagògiques. Sim­pli­fi­ca­ci­ons com les que feia Antoni Puig­vert a La Van­guar­dia, incom­pren­si­bles en un home capaç de grans sub­ti­le­ses argu­men­tals, que resu­mia l’enfron­ta­ment dient que ERC no volia més vícti­mes inútils i que el PDe­CAT –situ­ant-lo en una “insen­sa­tesa extre­mosa” al cos­tat del PP i Cs– volia enviar més gent a la presó, natu­ral­ment, han aca­bat de pro­duir un gran males­tar.

Cer­ta­ment, no em dedi­caré a mini­mit­zar un con­flicte de difícil reso­lució. Ara bé, en con­tra de les ridi­cu­lit­za­ci­ons banals, però també dels dra­ma­tis­mes exces­sius, s’ha de recor­dar que aquesta no és ni la pri­mera, ni serà la dar­rera col·lisió dins de l’inde­pen­den­tisme plu­ral amb què els sobi­ra­nis­tes hem d’avançar. Allò que és un avan­tatge, la trans­ver­sa­li­tat ideològica de l’inde­pen­den­tisme, sovint també és un llast. I no pas perquè són com­pe­ti­dors elec­to­rals, que també, sinó perquè el pes de la repressió més el con­text d’ame­na­ces explícites i de guerra implícita no per­met una con­fron­tació oberta i neta. Que Pedro Sánchez, des de l’auto­bombo ingenu que li és habi­tual, s’hagi atribuït el mèrit del con­flicte és tota una con­fessió de com opera l’Estat per encen­dre’l. I, més en con­cret, en aquest cas sabem que ha estat con­seqüència d’una pell de plàtan ben posada pel jutge Lla­rena a par­tir d’una inter­lo­cutòria jurídica­ment mal­des­tra i d’impos­si­ble reso­lució sense afec­tar direc­ta­ment la volun­tat popu­lar ema­nada del 21-D. El drama, en tot cas, és que en lloc de parar atenció a la pis­tola que els posen al pit, ens aca­bem entre­te­nint a dis­cu­tir a qui hau­rien de dis­pa­rar pri­mer.

En defi­ni­tiva, no és que no hi hagi estratègia, sinó que l’inde­pen­den­tisme ha d’avançar seguint tres estratègies dife­rents i sovint con­tra­dictòries. Hi ha la CUP, que defensa la con­fron­tació directa a través d’una deso­bediència, les con­seqüències de la qual, arri­bat el moment, sem­bla que de moment esquiva. Lla­vors tenim ERC que, sense renun­ciar a l’objec­tiu final, sem­bla resig­nada a un ajor­na­ment del con­flicte fins a temps millors paral·lel, en l’entre­tant, a acords amb par­tits auto­no­mis­tes i d’esquer­res. I, final­ment, hi ha el des­a­fi­a­ment de Juntsx­Cat que, fidel a l’objec­tiu de la “res­ti­tució”, sem­bla que bus­qui crear –tan aviat com es pugui– una nova opor­tu­ni­tat per fer el salt defi­ni­tiu. Tres nivells de con­fron­tació, tres horit­zons tem­po­rals, tres tipus de res­posta a la repressió. Tres apos­tes estratègiques, doncs, totes prou incer­tes, totes amb nivells ele­vats de risc, totes des­con­cer­tants per als res­pec­tius elec­to­rats. I, per aca­bar-ho de com­pli­car, totes amb ali­an­ces tàcti­ques vari­a­bles segons quin sigui l’obs­ta­cle a superar.

La greu situ­ació política no hau­ria d’adme­tre la fri­vo­li­tat amb què s’han des­crit les dar­re­res des­a­vi­nen­ces. És legítim dis­cre­par de les diver­ses estratègies, i fins i tot dis­cu­tir-les amb duresa. Però, o bé es renun­cia a l’objec­tiu final de la inde­pendència, o bé es busca una fórmula de con­vivència tran­sitòria, sense amor, però que per­meti arri­bar-hi. Des­mond Tutu deia que la pau sem­pre es fa amb els ene­mics. I la inde­pendència es farà amb els adver­sa­ris, o no es farà.