Pica a Flandes

De Flan­des, el millor record que en tenen a Madrid és el llenç de Diego Velázquez La ren­dició de Breda, obra mes­tra ins­pi­rada en el setge a la ciu­tat fla­men­co­ho­lan­desa que va caure davant dels ter­cios de la monar­quia hispànica l’any 1625. Pin­tu­res a banda, el con­flicte va aca­bar amb l’inici de la decadència d’un imperi on el sol es va anar ponent acce­le­ra­da­ment durant els segles veni­dors.

La impressió que tenen per aquells verals dels espa­nyols és fran­ca­ment dolenta, tot i que d’aquells inva­sors dir-ne espa­nyols és una gene­ra­lit­zació anacrònica. D’entrada, en aque­lla època la majo­ria eren mer­ce­na­ris inter­na­ci­o­nals. A més, tan o tan poc espa­nyols podien ser con­si­de­rats els ocu­pants com els matei­xos fla­mencs, i els por­tu­gue­sos, cata­lans, sici­li­ans i napo­li­tans, per posar alguns exem­ples d’espa­nyo­li­tat sobre­vin­guda, en alguns casos superada amb èxit, en d’altres encara en dis­puta com bé sabem i patim.

Algu­nes males experiències s’incrus­ten en la memòria col·lec­tiva durant gene­ra­ci­ons. Amb tants mil·len­nis de con­flic­tes, hi ha motius d’oprobi per a tot­hom, per cert. En llocs de Grècia les mal­ves­tats dels almogàvers en el segle XIV encara fan que les famílies ame­na­cin la mai­nada repatània de fer venir els cata­lans com si fóssim l’home del sac. Ningú no és per­fecte.

Segur que en el con­flicte actual entre els fla­mencs i l’Estat espa­nyol hi plana l’ombra de la riva­li­tat històrica. Un recel atàvic en què el senyor minis­tre Josep Bor­rell, a l’estil de la millor diplomàcia hispànica, entre dues parau­les tan sem­blants en la forma i tan dife­rents en el sen­tit com ate­nuar i atiar, ha triat per a Flan­des la que més pica.