Mosaic en construcció

Ara fa un any, la presó pro­vi­si­o­nal de Jordi Cui­xart, pre­si­dent d’Òmnium, i de Jordi Sànchez, pre­si­dent de l’ANC, va deter­mi­nar un pano­rama polític que, com a res­posta a l’1 d’octu­bre, ha encer­clat la política cata­lana a la presó, a l’exili i a la super­vivència par­la­mentària, amb la por ambi­en­tal a la res­posta dels tri­bu­nals. Sem­bla que no hi ha marge de mani­o­bra per a la política de con­fron­tació efec­tiva, quan les acci­ons judi­ci­als enge­ga­des pel Tri­bu­nal Suprem i l’Audi­en­cia Naci­o­nal poden ser repli­ca­des quan es torna a recla­mar que es res­pecti la sobi­ra­nia popu­lar, ja sigui per man­te­nir els dipu­tats esco­llits al seu escó o perquè el plu­ra­lisme polític cons­ti­tu­ci­o­nal­ment reco­ne­gut i repre­sen­tat al Par­la­ment empari el dret a voler la inde­pendència de Cata­lu­nya. Enmig d’aquest con­text, pot­ser cal­dria ampliar el camp de visió estratègic i des­ti­nar els esforços jurídics i polítics a con­cre­tar, com demana la gent als car­rers, la uni­tat estratègica en la deter­mi­nació de l’objec­tiu comú, que és afron­tar el futur polític de Cata­lu­nya a par­tir del que la seva ciu­ta­da­nia deci­deixi.

Amnis­tia Inter­na­ci­o­nal s’ha posi­ci­o­nat d’una forma clara per denun­ciar aques­tes pre­sons i les acu­sa­ci­ons de rebel·lió i sedició. Aquesta enti­tat inter­na­ci­o­nal és el mirall glo­bal de la vul­ne­ració de drets humans. Com a obser­va­dors neu­trals del referèndum de l’1 d’octu­bre, també van denun­ciar l’ús injus­ti­fi­cat i des­pro­por­ci­o­nat de la força. La nomen­cla­tura “pre­sos de consciència” situa l’Estat espa­nyol, i amb això la seva democràcia, en una posició de semàfor ver­mell.

Aquests ele­ments de repressió, jun­ta­ment amb els cen­te­nars d’impu­tats, són els que dibui­xen el con­text comú tant pel que fa a la política espa­nyola com a la cata­lana. En aquest camp de joc, els movi­ments estratègics, amb vista a l’apro­vació d’uns pres­su­pos­tos pen­dents i a un judici polític trans­cen­dent, són de màxima pressió, i tant la retòrica com els ultimàtums entren en el ter­reny del pre­vi­si­ble i neces­sari camí de sor­tida.

Alguns dels que qüesti­o­nen l’estratègia de pressió escènica obli­den que uns milers de quilòmetres més enllà s’està pro­duint una duríssima nego­ci­ació pel tema del Bre­xit, on s’ha posat sobre la taula recu­pe­rar la uni­tat ter­ri­to­rial d’Irlanda del Nord i un segon referèndum a Escòcia. I és sor­pre­nent que el que allà veiem nor­mal en la política de la tensió, aquí ho veiem des­ce­re­brat, quan no es diri­mei­xen interes­sos econòmics, sinó lli­ber­tats i drets civils i polítics tan indi­vi­du­als com col·lec­tius.

Fa poc, Antón Cos­tas va publi­car un arti­cle en què s’ori­en­tava el futur cap a una alter­na­tiva entre un referèndum fede­ral o per la inde­pendència. El mateix pre­si­dent Puig­de­mont reco­nei­xia que si en el moment de la Tran­sició, fa qua­ranta anys, s’hagués ori­en­tat l’auto­no­misme cap a un fede­ra­lisme ale­many, les coses ara serien molt dife­rents. Els dis­cur­sos s’han mogut, i això sens dubte haurà de tenir un recor­re­gut de mitjà llarg ter­mini i, a curt ter­mini, la tensió és i serà màxima. Hau­rem de con­viure en un doble esce­nari de retòrica d’esca­lada i de polítics de fons en des­pat­xos. Això és la política i això és el que la gent haurà d’acom­pa­nyar amb la con­fiança que la democràcia viva que reclama el 80% dels ciu­ta­dans de Cata­lu­nya, siguin o no inde­pen­den­tis­tes, depèn també del ces­sa­ment de les pre­sons pro­vi­si­o­nals i l’ate­nu­ació de la repressió judi­cial.

La lògica jurídica és molt impor­tant, i això vol dir que seria una excel·lent notícia comp­tar com a advo­cat amb Gon­zalo Boye, com a defen­sor d’algun dels acu­sats per rebel·lió i sedició en el judici. La pos­si­bi­li­tat de fer un únic cer­cle entre els èxits jurídics a l’exte­rior i la dura bata­lla jurídica en el pro­ce­di­ment és clau per a l’èxit final en la recu­pe­ració dels drets vul­ne­rats. Defen­sar la presència activa de Boye en el judici no implica qüesti­o­nar en abso­lut el bon fer dels advo­cats per­so­nats, però sí que garan­teix un fil con­duc­tor neces­sari que dona coherència i uni­tat estratègica a la demanda social i democràtica exis­tent.

Lluny de l’èpica de la violència, la rea­li­tat política de Cata­lu­nya ara mateix està esde­ve­nint un repte democràtic euro­peu i glo­bal. El mosaic és fràgil i fort alhora, i sobre­tot, moder­nista, amb tot el que va com­por­tar aquell movi­ment artístic vers l’ortodòxia i el sec­ta­risme.