Ara fa un any, la presó provisional de Jordi Cuixart, president d’Òmnium, i de Jordi Sànchez, president de l’ANC, va determinar un panorama polític que, com a resposta a l’1 d’octubre, ha encerclat la política catalana a la presó, a l’exili i a la supervivència parlamentària, amb la por ambiental a la resposta dels tribunals. Sembla que no hi ha marge de maniobra per a la política de confrontació efectiva, quan les accions judicials engegades pel Tribunal Suprem i l’Audiencia Nacional poden ser replicades quan es torna a reclamar que es respecti la sobirania popular, ja sigui per mantenir els diputats escollits al seu escó o perquè el pluralisme polític constitucionalment reconegut i representat al Parlament empari el dret a voler la independència de Catalunya. Enmig d’aquest context, potser caldria ampliar el camp de visió estratègic i destinar els esforços jurídics i polítics a concretar, com demana la gent als carrers, la unitat estratègica en la determinació de l’objectiu comú, que és afrontar el futur polític de Catalunya a partir del que la seva ciutadania decideixi.

Amnistia Internacional s’ha posicionat d’una forma clara per denunciar aquestes presons i les acusacions de rebel·lió i sedició. Aquesta entitat internacional és el mirall global de la vulneració de drets humans. Com a observadors neutrals del referèndum de l’1 d’octubre, també van denunciar l’ús injustificat i desproporcionat de la força. La nomenclatura “presos de consciència” situa l’Estat espanyol, i amb això la seva democràcia, en una posició de semàfor vermell.

Aquests elements de repressió, juntament amb els centenars d’imputats, són els que dibuixen el context comú tant pel que fa a la política espanyola com a la catalana. En aquest camp de joc, els moviments estratègics, amb vista a l’aprovació d’uns pressupostos pendents i a un judici polític transcendent, són de màxima pressió, i tant la retòrica com els ultimàtums entren en el terreny del previsible i necessari camí de sortida.

Alguns dels que qüestionen l’estratègia de pressió escènica obliden que uns milers de quilòmetres més enllà s’està produint una duríssima negociació pel tema del Brexit, on s’ha posat sobre la taula recuperar la unitat territorial d’Irlanda del Nord i un segon referèndum a Escòcia. I és sorprenent que el que allà veiem normal en la política de la tensió, aquí ho veiem descerebrat, quan no es dirimeixen interessos econòmics, sinó llibertats i drets civils i polítics tan individuals com col·lectius.

Fa poc, Antón Costas va publicar un article en què s’orientava el futur cap a una alternativa entre un referèndum federal o per la independència. El mateix president Puigdemont reconeixia que si en el moment de la Transició, fa quaranta anys, s’hagués orientat l’autonomisme cap a un federalisme alemany, les coses ara serien molt diferents. Els discursos s’han mogut, i això sens dubte haurà de tenir un recorregut de mitjà llarg termini i, a curt termini, la tensió és i serà màxima. Haurem de conviure en un doble escenari de retòrica d’escalada i de polítics de fons en despatxos. Això és la política i això és el que la gent haurà d’acompanyar amb la confiança que la democràcia viva que reclama el 80% dels ciutadans de Catalunya, siguin o no independentistes, depèn també del cessament de les presons provisionals i l’atenuació de la repressió judicial.

La lògica jurídica és molt important, i això vol dir que seria una excel·lent notícia comptar com a advocat amb Gonzalo Boye, com a defensor d’algun dels acusats per rebel·lió i sedició en el judici. La possibilitat de fer un únic cercle entre els èxits jurídics a l’exterior i la dura batalla jurídica en el procediment és clau per a l’èxit final en la recuperació dels drets vulnerats. Defensar la presència activa de Boye en el judici no implica qüestionar en absolut el bon fer dels advocats personats, però sí que garanteix un fil conductor necessari que dona coherència i unitat estratègica a la demanda social i democràtica existent.

Lluny de l’èpica de la violència, la realitat política de Catalunya ara mateix està esdevenint un repte democràtic europeu i global. El mosaic és fràgil i fort alhora, i sobretot, modernista, amb tot el que va comportar aquell moviment artístic vers l’ortodòxia i el sectarisme.