El voraviu

No és conya, ho juro. S’agraeix en l’ànima que la Corpo centri esforços en la Hispanitat. Ha pagat molt la pena que de les onze del matí a les dues del migdia, el 3/24 i TV3 hagin retransmès les evolucions dels nacionalistes espanyols al passeig de Gràcia i a la plaça Catalunya (tot i que els estomaquin, com ha tornat a passar amb un dels equips). Hem vist i escoltat en directe el pa que es dona amb el nacionalisme espanyol, i queda un document d’incalculable valor per a la posteritat. “Fa por la guilla”, diria l’àvia Neus. Ara bé, de la mateixa manera que ja sabem per a qui es baten els ous (hi havia profusió de dirigents de Cs, PP i Vox), també hem de conèixer els que maneguen la batedora: Javier Megino, Josep Bou, Luisa Peña, Miquel Martínez, Albert Boadella, Josep Alsina… Els enquadraments dels oradors, tocats en primer pla per un embut groc, són impagables. I no era atrezzo de TV3. Era un ninot dels manifestants: l’embut groc (“es mi corona”, s’hi llegia) el lluïa Puigdemont, que movia el titella Torra. Era a primera fila, i el realitzador no ho ha pogut evitar, és clar. I ells no eviten rojigualda i himne espanyol. La senyera i Els segadors, ni per dissimular. Són espanyols i prou. Ni que convoqui Espanya i Catalans. I ni que escriure-ho em converteixi en supremacista. Com a mostra del que són, tres hores de televisió.

Ja han engegat la nova cançó enfadosa: pressing pressupostos. Els partits republicans hi han de donar suport. Són pressupostos preparats per Sánchez i Iglesias, que porten tal dinerada per a la gent humil de Catalunya que no s’accepta el “no” per resposta. Sense els calés que han posat al farcell ens cauran les set plagues d’Egipte i en seran responsables els processistes, una vegada més. El diputat Illa, secretari d’organització del PSC, diu que no es pot demanar l’impossible, i l’impossible és parlar de la situació dels presos i d’autodeterminació. A quin país viu, aquest home? És cec, és sord o està tocat per les bombes del 36?, que diria l’àvia Neus. Ni una cosa ni l’altra. És pressing pressupostos sota la consigna Ibex 35: heu de seduir els catalans. I en l’estratègia de seducció hi ha dos burros dels quals no baixaran fins al final del cicle electoral (com a molt aviat). No es parlarà de presos (per la separació de poders) ni d’autodeterminació fins que constatin que el 47% continua a l’alça de manera clara. Després canviaran. Aniran per un referèndum acordat i per fer tota la guerra bruta i neta que sàpiguen per guanyar-lo. Respecte als presos, potser faran algun petit pas per als pressupostos. Pel que fa a l’autodeterminació, ens l’haurem de pintar a l’oli. I si després del cicle electoral l’independentisme va a la baixa, calcem-nos!

El pressing pressupostos funciona com un paper adhesiu per les dues cares. Per estrany que sembli, Pablo Casado també s’hi apunta. Són les coses de la política. El que més ganes té que els pressupostos tirin endavant amb el suport dels independentistes és ell, que en la seva cursa de camells amb Cs i Vox sembla que es destaca. Avui, davant la seva parròquia, s’ha tornat a deixar anar. Vol abocar els independentistes al “sí” que els demana Sánchez a canvi de res, i per això va ampliant el ventall de retallades del nou 155 que propugna. Ja es veia a venir, perquè fa dies que va traient el tema dels “privilegis” dels presos. Avui ja ha parlat de cinc àrees que cal intervenir i durant el temps que sigui necessari: Institucions Penitenciàries, Mossos d’Esquadra, finances, ensenyament i mitjans de comunicació públics. En les properes setmanes (encara en poden passar més de quinze fins que s’acabi el tràmit parlamentari dels pressupostos), la llista segurament s’engreixarà, perquè al nou Partit Popular ja no li ve d’un pam. O més ben dit, li ve d’un pam, perquè en vol zero. Recorden allò de la tolerància zero? Ells pensen aplicar-la a l’independentisme, i també a l’autonomisme. Creuen que una cosa ha portat a l’altra. Quan tinguin una oportunitat s’haurà acabat el cafè per a tots. Espanya és una i no cinquanta-una.

Planeta manté la seu fiscal a Madrid perquè, segons va explicar ahir el president del grup, Josep Creuheras, no ha canviat res en el context polític de Catalunya i continua la inseguretat jurídica que els va fer decidir el trasllat ara fa un any. Això sí, la teatralització no va més enllà, i aquesta nit es torna a fer el sopar dels premis a Barcelona. Són fora o no són fora, doncs? Han fugit o no han fugit? S’entén que l’any passat, que ja ho tenien tot preparat, el fessin com el tenien previst, però han tingut un any per organitzar-lo al costat de la seu fiscal. Ja es poden fotre dels minuts que va durar la proclamada República! Més patètic és el seu trasllat. Aquesta nit Creuheras té mil convidats que menjaran pernil al Palau de Congressos. El govern de la Generalitat no hi serà, encara que sí que hi aniran els expresidents Mas i Montilla. Deuen comptar-se entre aquells ciutadans que la ministra portaveu, Isabel Celaá, ha definit avui mateix com “la Catalunya dins d’Espanya, històrica, intel·ligent, cultivada i cosmopolita” amb què compta per aprovar els pressupostos. Segons ella, aquesta “Catalunya intel·ligent” és la que sabrà separar les xifres dels comptes de “la població reclusa”. Avança la setmana i el pressing pressupostos puja de to i de nivell. Els intel·ligents sopen a compte de Planeta. O no.

Fa un any que Jordi Cuixart i Jordi Sànchez estan empresonats. En fa cinquanta de la imatge de Tommie Smith i John Carlos als Jocs Olímpics de Mèxic. El puny aixecat, enfundat en un guant negre. Capcots i descalços al podi on se’ls corona com a medallistes olímpics en els 200 metres llisos. Protesten per la pobresa que assolava la població afroamericana. Llueixen al pit l’emblema del Projecte Olímpic pels Drets Humans, una organització creada l’octubre del 1967 que pretenia traslladar el combat contra el racisme i pels drets civils a l’àmbit esportiu. I el blanc? Qui és el blanc que els acompanya? I si és una reivindicació de negres, per què llueix al pit el mateix emblema que ells? Perquè Peter Norman, l’atleta australià que va quedar segon, era una persona de profundes conviccions religioses, compromès amb la causa dels aborígens, que eren víctimes d’una segregació racial tan dura com la dels Estats Units. Per això es va solidaritzar amb el Black Power i en va pagar les conseqüències dramàtiques que el van portar a la mort l’any 2006. Smith i Carlos van portar el fèretre fins a l’església mentre sonava la banda sonora de Carros de foc. Com Norman fa cinquanta anys, avui centenars de milers de catalans viuen mobilitzats per una causa pendent des de fa un any: la llibertat de Jordi Cuixart i Jordi Sànchez.

Comunicat de Diego Fernández i Juan Martínez, asturians, premis final de grau que planten els reis: “Els premis renten la cara a la monarquia, que cada vegada representa menys persones, sobretot joves. Els casos de corrupció, la relació amb dictadures i la vendes d’armes, i l’origen franquista de la seva implantació li neguen legitimitat. No atendrem la invitació de persones que es volen fer una foto utilitzant el nostre esforç i el de les nostres famílies durant anys per tapar les seves vergonyes [...]. Els que ens conviden a fotografiar-nos amb els reis d’Espanya treballen cada dia incansablement per impedir els nostres somnis i els de milers de joves de famílies humils. Banquers com els Botín, evasors fiscals com els Masaveu i els Cosmen, donants il·legals del PP com Villar Mir i altres destacats membres de les elits econòmiques i empresarials d’Astúries i de l’Estat espanyol, membres del Patronat de la Fundació Princesa d’Astúries [...]. Aquesta organització actua com a cort reial empresarial dels Borbons, i molts dels seus membres són responsables de l’augment de la desigualtat social, de l’elitització i la privatització de la universitat i del patiment de moltes persones [...]. Nosaltres serem a la manifestació davant de la gala per dir als que intenten conservar els seus privilegis que Astúries no rendeix homenatge ni a fartons ni a Borbons.”

Ospa, Miquel, cada dia se’t veu i se’t sent (avui ha estat a la ràdio) més magnífic. No sé si hi han faltat castanyoles i ¡olés! o si hauria estat més apropiat fer sonar la tenora i el flabiol. Però et superes a tu mateix i dones el to. Avui amb el pressing pressupostos, la cançó enfadosa de la setmana i que pinta que aguantarà dies a la llista dels principals. No has dit res diferent que l’Illa dissabte i la Celaá dilluns, però ho dius amb una gràcia que els altres no troben. La gràcia dels escorpins, però gràcia, al cap i a la fi: “De les dues coses que demanen els independentistes, una no hi serà perquè no hi pot ser, i l’altra no hi serà perquè no volem que hi sigui.” És a dir, que el govern de l’Estat no farà res pels presos perquè és un tema judicial i diu que no hi pot fer res i tampoc parlarà de referèndum d’autodeterminació perquè no vol. I d’això, que en dius diàleg, cada dia agafa més to de l’operació diàleg de la Soraya, que va acabar tan malament com va començar. O ni va començar? No sé si és per això que avui l’heu proposada per al Consell d’Estat, que també Déu n’hi do. Dubto que vulgueu aprovar uns pressupostos per al 2019. Amb els vots de qui? Em sembla que només es tracta de burxar la ferida independentista. Per això tanta acció pública sobre en Junqueras: TVE, Serrat, Álvarez, Rosell, Iglesias...