No passaran

Ja ho deia l’acti­vista negra Rosa Parks: “Com més cedíem i obeíem pit­jor ens trac­ta­ven.” És en aquest con­text que la farsa judi­cial con­tra l’inde­pen­den­tisme avança des­bo­cada. Amb l’abo­mi­na­ble escrit de qua­li­fi­ca­ci­ons pro­vi­si­o­nals de la fis­ca­lia, l’Estat espa­nyol demos­tra un cop més que, mani qui mani a Madrid, l’acti­tud repres­siva i la set de revenja con­tra els que defen­sen la reso­lució dels con­flic­tes a les urnes són insa­ci­a­bles. No té atu­ra­dor. No pas perquè aquesta causa esperpèntica oberta ara fa un any sigui difícil de recon­duir un cop arri­bats a aquest punt del des­propòsit pro­ces­sal, sinó perquè ningú no té cap intenció d’aixe­car el peu de l’acce­le­ra­dor.

No hi ha mit­ges tin­tes. Un país que fona­menta la cohesió en la pre­potència, la coacció i la impu­ni­tat no té cap neces­si­tat d’incloure en el voca­bu­lari con­cep­tes com ara diàleg, clemència i nego­ci­ació. No li cal fer cap altra cosa perquè tot­hom mira cap a un altre cos­tat, en una Espa­nya enve­ri­nada per l’ultra­na­ci­o­na­lisme i en un búnquer euro­peu sense empa­tia amb la gent del car­rer, vin­guin de Cata­lu­nya o arri­bin nedant per la Medi­terrània.

En aques­tes cir­cumstàncies, el repu­bli­ca­nisme només es té a si mateix. La força que es pugui fer resis­tint des de les ins­ti­tu­ci­ons i fent sen­tir la indig­nació pacífica­ment però incon­tes­ta­ble. El judici és una farsa, però l’inde­pen­den­tisme és real, i és al car­rer on es pot gua­nyar el tor­ce­braç. Espa­nya és un ene­mic temi­ble però alhora debi­li­tat per la seva dinàmica de des­com­po­sició política. Cal intel·ligència estratègica i soli­desa col·lec­tiva per acon­se­guir que es vagin enfon­sant ells sols en aquest fan­gar deli­rant. No pas­sa­ran.