Em sembla clar que si el Regne d’Espanya hagués agafat el guant del desafiament independentista, fins ben bé el 2014, l’hauria guanyat. Amb una bona campanya de seducció, a l’estil de la britànica better together pel referèndum escocès, hauria guanyat el no. I com allà, ara estaríem discutint si tornar-hi o no en un termini, en qualsevol cas, llarg. Estaríem ben desarmats, i a diferència d’Escòcia on un sol partit –l’SNP– es va haver d’empassar la derrota, aquí les diverses forces independentistes encara ens estaríem tirant les culpes pel cap.

Afortunadament –per a l’independentisme–, l’Estat espanyol no es podia permetre un referèndum –ni se’l podrà permetre en el futur– ni que sabés amb tota certesa que l’havia de guanyar. El seu problema no és guanyar o perdre: el que no es pot permetre és reconèixer la capacitat de decisió dels catalans respecte del seu futur sense que la seva pròpia concepció de la seva nació no se’n vagi a dida. Per acceptar el dret d’autodeterminació dels catalans, primer s’hauria de reinventar nacionalment i, cal reconèixer-ho, no està pas en condicions d’apuntar-se a aquesta aventura.

Tot això, prou sabut, ho recordo perquè ens dona la clau del perquè de la seva brutalitat. El cert és que el Regne d’Espanya està en una profunda crisi. Primer, econòmica, mal dissimulada gràcies al fet que a la Unió Europea no li ha convingut que s’enfonsés. Arrossegaria massa coses. I, en segon lloc, una crisi institucional de proporcions descomunals. Una crisi que el sobiranisme ha contribuït no pas a provocar –pobrets de nosaltres!–, sinó a desvelar. I, quan s’està en una situació de tanta feblesa institucional, la resposta és la brutalitat.

No dic pas que la brutalitat ho sigui, de feble. Tot el contrari. La rebequeria d’una criatura contrariada, la reacció d’una víctima acorralada, l’agressivitat d’una bèstia ferida són molt perilloses. L’Estat va començar amb humiliacions en menysprear les demandes del nou Estatut del 2006. Després, en veure la reacció popular, va passar a les amenaces mentre es permetia negar la magnitud del desafiament. Ara bé, quan la va descobrir, particularment amb el referèndum del primer d’octubre, quan es va sentir realment en perill, va passar de l’amenaça a la repressió.

L’important, tanmateix, és entendre què busca la repressió. D’una banda, hom pot pensar que fent mal a uns quants, principalment als líders, la repressió vol fer por i dispersar la resistència. I sí: fa molt mal, fa molta por i desconcerta el moviment. Però la repressió busca –i provoca– una altra reacció: divideix. I des del meu punt de vista, és molt important que es comprengui que les pitjors divisions dins de l’independentisme, més enllà de les diferències de fons entre forces però molt anteriors a la brutal resposta de l’Estat –en alguns casos gairebé històriques–, són conseqüència d’aquest marc repressiu. Uns empresonats, altres a l’exili. Uns reaccionant amb una por més que legítima, altres desafiant-la. Uns volent “desescalar” la confrontació –jo soc dels que pensen que ingènuament–, altres forçant la tensió i especulant sobre una desobediència definitiva, ni que sigui sense saber el com ni el quan...

Quedar atrapats i desconcertats amb les divisions internes és, ara com ara, el gran èxit que ha tingut la repressió. I mira que n’hi ha, d’independentistes que hi han caigut de quatre potes! Afortunadament, els qui en són destinataris directes l’han sabut enfrontar amb una fortalesa exemplar i han sabut evitar sentir-se’n víctimes. I aquest és el camí: no tan sols esquivar l’autovictimització –individual i col·lectiva–, sinó revertir la repressió en força pròpia. En argument davant del món i dels propis. En instrument de presa de consciència pels indiferents. En descrèdit dels que en són còmplices.

El Regne d’Espanya fa molt mal, molt. Però es torna a equivocar posant amb safata l’evidència de la seva patètica debilitat.