El voraviu

Avui és el dia. Avui hem arribat a aquell moment de la fase processal (la qualificació de la fiscalia) en què segons els savis i apologetes del nou clima (pscs/psoes, segonsquinscomuns, íbexs35, terceresvies, civetistes, mediadors, neoautonomistes i pontsaeris) ens havíem de trobar amb un primer gest de l’Estat per haver votat a cegues contra Rajoy. Avui era el dia que podien fer “un gest de categoria” (segons l’independentisme realista, no el màgic) i que si el feien se’ls tornaria amb un altre pas endavant i es votarien els pressupostos. Ens n’han fet dos, de gestos. I tots dos de categoria, això sí. Un, el que ens fèiem de petits: pam i pipa (com que la fiscalia és independent, ha mantingut la rebel·lió, 16 i 25 anys). Dos, el que aviat s’aprèn al pati de l’escola: botifarra de pagès (l’advocacia de l’Estat, que no tenia cap motiu per posar-se amb una altra cosa que no fos la presumpta malversació –i encara–, parla de sedició i demana penes reduïdes a la meitat). Torra, Aragonès i Bonvehí aquesta vegada agafen la mateixa direcció. No hi veuen gest de categoria (a mi m’espanta que l’esperessin) i, per tant, no hi haurà suport als pressupostos de l’Estat. Alguns dels que deien que el dia era avui, ja llancen que el dia vindrà passat el judici oral. Prepareu la càmera, mussols: serà pam i pipa 2 i botifarra 2.

Des que aquell mes de juliol va explicar la deixa de l’avi Florenci i la gestió que n’havia fet, la correcció política ha convertit el president Pujol en l’innombrable, un empestat que només hi és i se l’espera si és absolutament imprescindible la seva presència. En canvi, el peixalcovisme (una de les seves creacions més genuïnes) aconsegueix cada dia més adeptes. Fixeu-vos, si no, en els sermons i les prèdiques que avui han fet Miquel Iceta en un acte del PSC a Tortosa i Pablo Iglesias en un míting a Alcorcón (tot dins del pressing pressupostos que ja fa tres setmanes que tenen en marxa). “És un error barrejar pressupostos i judici.” “S’entén la ràbia que ara mateix poden sentir els militants i simpatitzants sobiranistes.” “És una vergonya que es demanin 25 anys de presó per Oriol Junqueras…, però hem de deixar que tot això faci camí en nom de la separació de poders i la independència judicial i trobar solucions polítiques.” I la solució política és, tant se val, un gran pacte pressupostari. Calés per conviccions, calés per idees. Estabilitat política per conviccions, estabilitat política per idees. Era peixalcovisme quan Pujol hi jugava, però ara són pressupostos socials pels quals hem de desvincular els jutjats de la política i la presó dels pressupostos. Diuen que no tenen res a veure. Quina barra! Quant cinisme!

Estic indignat. Entenc i accepto la provocació com a estratègia per al màrqueting electoral (de fet, Ciutadans ja es va llançar a les eleccions autonòmiques del 2006 amb un cartell d’en Ribera en pilotes i les mans creuades sobre els penjolls). Avui, però, l’arrogància els ha pogut i s’han passat deu pobles. Obvio la crueltat d’escollir Altsasu per reivindicar-se i obvio que hi voten taronja un 3% dels habitants. Indigna veure i sentir Albert Ribera embafat de cinisme, citant John F. Kennedy i posant-se al lloc del negre que no podia anar a la universitat. Fa posar gallina de pell. Com s’atreveix aquest pastanaga? Fins on serà capaç de portar la seva insolència? Quin estratega d’imatge li ha recomanat el posat de pinxo de barri que exhibia aquest matí a la plaça? Com pot mentir en directe per televisió sobre unes pedres que no li han llançat? I com pot tornar a la cantarella de l’indult i anunciar un acte a Madrid aquest mateix mes per la justícia i contra l’indult? Per què hi hagi indults, no hi ha d’haver condemnats? I quins condemnats hi ha si encara ha de començar el judici? O és aquesta la qüestió? Ells ja els han condemnat abans del judici i ara el que tracten és d’anar creant falses realitats que connectin amb els seus interessos. Posat i estratègia de pinxo de barri.

La Cospedal ja no és ningú políticament parlant i no la planyo. Unes dosis de gravacions Villarejo anunciades i administrades durant la darrera setmana i arribem al moment del punt final. Tantes camàndules que no s’havia de cedir al xantatge de les clavagueres de l’Estat ha durat el que ha durat. Qui l’ha inventada aquesta murga de les clavagueres de l’Estat? Què són les clavagueres de l’Estat? Hi ha clavagueres de l’Estat? Estan habitades les clavagueres de l’Estat? O és l’Estat mateix, la clavaguera? El tal Villarejo ha estat clavaguera sempre? O només des d’una data determinada? Quan és passa de prohom de l’Estat a clavaguera? Hi ha infiltrats a les clavagueres? I clavagueres dins les clavagueres? Costarà saber-ho tot plegat, però el model ha vingut per quedar-se. Ara Villarejo és a la presó, és cert, però quants Villarejos circulen avui? No som cadascú de nosaltres un Villarejo en potència? No cal contractar Método 3. La tecnologia és a l’abast de qualsevol i ja hem vist que el tema dona rèdits. Ara deixem que la condició humana faci la resta. Preparem-nos per ser gravats en qualsevol moment i sentir-ho en públic en qualsevol altre, quan ja ni ho recordem. De moment, és a la vida política, però s’estendrà a la laboral i a la personal. És el model clavaguera. Ja ve.

Otegi no va tenir un judici just. Ho ha dit el Tribunal Europeu de Drets Humans d’Estrasburg. A part de quedar dit (que ja és molt per al futur), això, ara per ara, no canvia res. Arriba quan ja s’ha patit tot (2.331 dies a la presó, sis anys i mig) i arriba sense portar adjunta cap conseqüència pràctica. Com va passar amb Atutxa. Com va passar amb els independentistes detinguts per Garzón el 92. I això és el que fa més greu tot el que s’ha anat covant aquests darrers anys per criminalitzar l’independentisme al País Basc i a Catalunya. És una prevaricació en tota regla que no té pena. O pitjor encara, és una prevaricació en tota regla que es comet sabent que quan arribi la pena d’Europa ja se li haurà passat l’arròs a tothom. És una gestió cínica i fraudulenta dels tempos de la justícia, dels tempos dels acords i de la política internacional. A ningú li fa por el Tribunal Europeu de Drets Humans (a ningú dels que n’hi hauria de fer), encara que saben que estan actuant contra una jurisprudència ben clara. Totes les feines i funcions que es busquen (escarments i venjances) ja estaran fetes i quan els esmenin la plana ningú recordarà la cara i els noms d’aquells que hauran actuat com a verdaders botxins dels innocents. I en qualsevol cas, tota responsabilitat estarà prescrita.

S’ha mogut ràpid com una centella. Ni vint-i-quatre hores ha trigat a rescatar el poble que havia estat reoprimit per un 15/13 del plenari del Suprem. No ha fet com ells, que ja d’entrada es van agafar quinze dies fora de temps per rumiar-ho. Ha anat directe a la jugular, sense dir ni una sola vegada allò tan castís que diuen quan volen, que ells respecten les decisions judicials. Avui la separació de poders estava de vacances. Els hi ha fotut enlaire tot just començar i no se’n parli més. I se’l veia en el seu ambient. Sánchez hi entén, d’aquests pessebres. Si se’n va sortir de la Susana Díaz i els dinosaures del PSOE no se l’ha de jugar de cop i per sorpresa amb la tropa de Lesmes al TS i la Banca tota junta? De tant en tant, algun cop d’efecte s’ha d’empassar, com de moment s’està empassant l’exhumació de Franco i com es va empassar després de l’Aquarius, que apareguessin un segon i un tercer vaixell, també plens de migrants, que tampoc ningú volia deixar entrar a port. Per peliculero, ningú com ell. El mateix Felipe, per divinitzat que el tinguin, era un aprenent al seu costat. Posat de Superman. Missatge de Robin Hood. Gesticulació d’El Zorro. Eficiència de l’home que va matar Liberty Valance. Gosadia d’Espàrtac. Honestedat del Gladiador. Al darrere veurem què baixa, però de moment ha quedat com un senyor!

Primera constatació del dia en vista de l’exclusiva del diari Público: o és certa la versió que als xats de l’ultradreta hi ha dones que encara tenen un dit de seny i quan veuen que la cosa s’enfila ho denuncien als Mossos d’Esquadra (que ja és rar tot plegat), o els Mossos d’Esquadra estan ben infiltrats als xats de l’ultradreta i actuen quan veuen que un s’enfila com una carbassera com s’enfilava el de Terrassa. Segona constatació: resulta vertaderament simptomàtic (no precisem però, de quina malaltia) que l’estructura informativa del país no interceptem una notícia d’aquesta envergadura fins cinquanta-cinc dies després de la detenció i ingrés en presó del llop solitari; i més simptomàtic resulta (tampoc precisem, però, de quina altra malaltia) que ningú dels que han intervingut en l’actuació hagi trobat d’interès informar-ne a la ciutadania quan de vegades convoquen els mitjans per donar-los estadístiques dels colors de les betes dels calçotets que usen els detinguts; o els convoquen hores abans perquè ho retransmetin en directe. I tercera constatació: si demanar ajuda per matar el president del govern de l’Estat, tenir armes, motiu, disposició i voluntat expressada de fer-ho genera una investigació per odi i conspiració, estem tots sota el mateix poder judicial? O n’hi ha un a mida de cada ideologia?