Drets i menors

La decència d’una societat es jutja per com tracta els seus infants i joves.

Ens recordem dels menors sense família o institucionalitzats quan són notícia perquè han comès delictes. És aleshores quan tots, mitjans i analistes, posem la mirada en aquesta realitat de milers de nens i nenes, nois i noies que estan en l’àmbit de la tutela de l’administració a Catalunya. Aquests dies s’ha posat en marxa un debat en l’opinió pública que fa que tot sembli tèrbol, alarmant. La seguretat preval en el relat públic, com també si hi ha o no suficients mesures per evitar que aquests éssers tutelats, considerats per la llei que han de ser objecte d’assistència, es converteixin en delinqüents. El que hauria de ser un debat permanent i prioritari, de com les diverses administracions vetllen per l’interès del menor i el seu lliure desenvolupament de la salut i la seva personalitat –recollits a la Convenció sobre els Drets de l’Infant–, queda soterrat per la seguretat ciutadana i la perillositat.

La base, però, és que als infants i joves, per esdevenir bones persones, els cal sentir-se estimats i respectats. Les històries d’Oliver Twist i Tom Sawyer són històries de resiliència que descriuen la cruesa de l’orfandat i de les institucions, malgrat que van trobar una mà amiga a la qual agafar-se per sortir del pou. L’amor és la base de la dignitat i de la salut dels menors.

Donen amor les administracions que tutelen els drets dels menors? Només cal repassar els informes del Síndic de Greuges dels darrers anys per veure que la situació és molt deficitària.

En temps de crisi de drets, cal obrir la finestra vers els drets dels menors i assolir amb coratge el diagnòstic fatídic. Hi ha soledat i tristor, hi ha patiment, hi ha un excés de disciplina i, sobretot, hi ha falta de recursos. Els milers d’infants que estan als nostres orfenats, i els que compleixen mesures penals. També els que estan tutelats, els fills de presos i preses i els fills de dones maltractades i assassinades. Aquests són espectadors silenciosos de l’horror i resten marcats per a tota la vida.

Com deia el protagonista de l’excel·lent peça de teatre Incendis, el gran actor Julio Manrique, referint-se al dolor de la infància: “La infantesa és un ganivet clavat al coll per a tota la vida.”

La qüestió és com es pot dimensionar el ganivet que es refereix a l’actuació de les administracions i com es pot fer evitable.

Els milers d’infants que estan tutelats als centres són éssers oblidats, anònims i aïllats enmig d’una inèrcia opaca. La paraula clau és dignitat. A països com Suïssa, l’acolliment familiar és majoritari. A Catalunya, més de 6.000 menors estan en orfenats. En una societat madura i solidària com la catalana, no s’ha fet durant els darrers anys un esforç ple i coordinat per desplegar al màxim aquesta cultura de l’acolliment familiar com sí que poden haver tingut els models de Suïssa i els països nòrdics.

Amb més acolliment, la institucionalització seria només per als menors que cometessin delictes, i els centres tindrien molts més recursos per actuar a favor de la seva reeducació i integració.

Segons Grocio, la classe important d’igualtat entre persones és la igualtat moral que suposa igualtat de respecte i de drets, i això implica que una persona ha de ser tractada amb dignitat. Per tant, la idea de justícia està directament vinculada a la transmissió de la dignitat des de la responsabilitat de les administracions. En l’era dels beneficis, de la competitivitat, de la precarietat laboral i de la dificultat que els joves puguin accedir a drets bàsics com la feina i l’habitatge, la justícia és garantir la dignitat.

Com diu Martha Nussbaum el propòsit de cooperació social no és obtenir un benefici, sinó promoure la dignitat i el benestar dels ciutadans, especialment dels tutelats, i l’atenció a la infància.

La solidaritat republicana de la nostra societat ha de ser degudament canalitzada i planificada pel govern. Les campanyes de sensibilització han d’estar dotades de diners i canvis importants per fer-los possibles. Els menors i joves, tots, són encara el nostre deure i la nostra responsabilitat.