El voraviu

Mesos a venir veurem què dona de si. El tema té gat amagat. Crida l’atenció la tendència a ignorar-ho, a empetitir-ho, a fotre-se’n, a ridiculitzar-ho i a deixar-ho estar. Parlo del presumpte aspirant a magnicida de Terrassa, Manuel Murillo Sánchez, el vigilant de seguretat que ahir vam saber que és a la presó des del 17 de setembre. La caverna (tant al paper com a les xarxes) tira llarg en caricaturitzar-lo com un Torrente i hi troben una burda campanya de propaganda de la premsa populista. Jiménez Losantos és l’únic que s’ha mostrat a l’altura de la capacitat d’astracanada i ha demanat al president de Vox, Santiago Abascal, que expulsi per “lerda” la militant que va denunciar Murillo. Per contra, el mateix Pedro Sánchez ha mirat de desactivar-ho des del minut 1 (en consonància amb el fet que s’hagi trigat 55 dies a saber-se des de la detenció). I el personatge ha declarat que anava torrat i que volia impressionar una dirigent de Vox (no sabem si és la que el va denunciar o una altra). La turca va durar, com a mínim, vint-i-cinc dies: “Si el treuen [a Franco] em carrego Sánchez” (21 d’agost); “M’ofereixo com a expert tirador per liquidar Sánchez” (12 de setembre); “Faig una crida a l’exèrcit i a la legió […], si no haurem d’anar de franctiradors...” (17 de setembre). Diuen que només era un bocamoll, però baixaran molles.

Sergi Sol, probablement l’escuder més fidel i més proper al vicepresident Oriol Junqueras, ha tingut una àmplia conversa amb Òscar Palau, que avui publica El Punt Avui. Sol promociona el llibre Oriol Junqueras. Fins que siguem lliures, en què relata com ha viscut aquests darrers temps de la política catalana des de la privilegiada posició que ha ocupat a ERC, al govern i a l’estat major del procés. M’ha interessat especialment una metàfora sobre les conseqüències “militars” de la revolució dels somriures: “És la primera vegada, i això no es diu, que els damnificats no són la infanteria, són els generals. La gent que està pagant el preu més alt és la que ho va tirar endavant. Jo soc aquí i ell és a la presó.” Ara que som a l’hora de les anàlisis del que va passar i del que va fer cadascú, de les autocrítiques i dels retrets, crec que en aquest punt Sergi Sol té tota la raó. I també té tota la raó que no s’ha posat prou en valor. De totes les decisions d’aquells dies, m’importa i agraeixo sobre manera que es protegís la infanteria, que es protegís el poble, que es protegís els ciutadans. I tampoc em cansaré de posar-ho en valor, sobretot ara que surten de sota les pedres els puretes que ho haurien fet tot molt millor, que haurien estat molt més valents i que no ens haurien enganyat (jo no m’hi sento).

Deia l’àvia Neus, que qui va amb un coix, al cap d’un any en són dos, i deu ser el que ens està passant. De tant aguantar-los, ens escalfem i produïm coses com l’entrevista d’avui a la cap de l’oposició i les lectures que ràpidament n’han fet els digitals posant Arrimadas a parir. Hi he arribat als darrers 20 minuts i no pas per fer boicot (em sento sobrecarregat de prohibicions i boicots), sinó perquè m’havia marcat una dieta televisiva de futbol en una tarda que excel·lia (Barça-Betis, City-United, Sevilla-Espanyol, Celta-Madrid i Boca-River). La primera impressió en veure i escoltar el que he vist i escoltat és que JuntsxCat i ERC havien desbloquejat les negociacions i que ja s’havien fet els nous nomenaments a la Corpo. Com si Vicent Sanchis ja no en fos el director i hagués ressuscitat la condició de tertulià sempitern (la Rahola en home) i el que havien programat era això, una tertúlia. M’ha interessat perquè he aguantat fins al final. Han estat vint minutets força patètics, aquesta és la veritat, però que et mantenien enganxat perquè resultava difícil entendre que allò estava passant en la nostra professió i que estava passant a la nostra televisió. Tanmateix, era així. Ningú és perfecte, i aquesta tele que és més líder que mai i des de fa més mesos que mai, també ens fa passar algun ridícul.

No ho sabia ni m’ho imaginava, però segurament dec ser un reformista constitucional. I si no ho soc jo, ho és vostè, perquè és el que diu avui l’enquesta de La Vanguardia, que la solució més preferida dels catalans per al problema català és la reforma constitucional. I si no ho som avui ho serem d’aquí a uns dies, perquè no pararan de pressionar. “La majoria vol la reforma constitucional i un altre estatut”, titulen gros avui a la portada. Cuinen la cosa a partir d’un sondeig de GAD3 sobre una mostra de 404 persones. La reforma constitucional és més volguda que un referèndum pactat, que ja és dir, perquè hi ha múltiples treballs (publicats per gent de tots colors) que diuen que a favor del referèndum pactat hi estem el 80%. Però és que fins i tot han trobat més gent partidària de millorar el finançament que del referèndum pactat, que queda com a tercera via. Si La Vanguardia ho diu, ho acabarem sent. Ja ens veig reformistes constitucionals. Ha estat així moltes vegades, i ara també són molts els grups de poder que aposten, amb el Grup Godó, per la via Ibex 35. O potser no. Potser les coses estan canviant. Reconforta recordar que l’aposta de La Vanguardia en les darreres autonòmiques legals va fer 0, va resultar extraparlamentària (es deia, per si no ho recorden, Unió Democràtica).

Polítics bregats, dels que han fet l’anada, l’estada i la tornada han descrit “l’abraçada de l’os” com aquell moment (físic o metafísic) en què el partit o el sistema et fa sentir (i sobretot tu ho sents) que s’ha acabat el que es donava, que fins aquí s’ha arribat i que continuen sense tu. Pocs sobreviuen a l’abraçada de l’os, però hi ha casos. La fórmula més típica és física, directa, sòbria i textual. Sense compliments. S’acosta el líder en un acte multitudinari de partit i es fon amb tu en una abraçada a la vista de tothom. Ja has llepat. No seràs mai més ni gall ni gallina. Si s’estan tancant llistes, dona per fet que no vas a cap lloc per sortir. I si s’està reorganitzant el partit, has caigut de l’aparell. Els ossos, però, abracen també de maneres molt sibil·lines, a distància, sense contacte físic, que costa flairar-los, que no els ensumes ni l’alè. Dic això per la reacció que avui ha tingut el president Puigdemont amb Mònica Terribas, sense encomanar-se a déu ni al diable, improvisant i etzibant-li que acceptaria ser el número 2 a les europees, rere Junqueras, i que Anna Gabriel seria una bona 3. Crec que el president intueix que el que alguns en diuen distensió entre JuntsxCat i ERC és en realitat l’abraçada de l’os. Ossos de fora i ossos de casa (o d’alguns dels de casa, si més no).

Ni una setmana ha passat i el fil ja es descabdella. Avui el senador de EH Bildu Jon Iñarritu ha difós una fotografia a les xarxes socials en què es veu el presumpte franctirador de Terrassa, Manuel Murillo Sánchez (que llueix condecoracions a l’americana), acompanyat de tres tinents coronels de la Guàrdia Civil (un altre cop les amistat perilloses). Al mateix temps, el senador ha presentat una bateria de preguntes al govern sobre la qüestió. L’institut armat, per la seva banda, s’espolsa puces i diu, a través de la seva oficina de comunicació, que ells no hi tenen res a veure, que això és cosa de l’Associació d’Amics de la Guàrdia Civil. La foto hauria estat feta, això sí, a les instal·lacions del cos armat a la travessera de Gràcia de Barcelona, al febrer d’aquest any, però en un acte privat de l’Associació d’Amics de la Guàrdia Civil, que va condecorar el tal Murillo no sabem per quin motiu. A l’acte, això també és veritat, hi van assistir comandaments de la Guàrdia Civil. Ja es veia la setmana passada que la cosa tenia seguiment, que tant interès a empetitir-ho no era normal. A mi em recorda, en diferent, el cas de l’imam de Ripoll, que també havia viscut voltat de guàrdies civils que l’anaven a veure a la presó. No ens precipitem, però, que allò que ha de portar cua, en porta.

Per fi un gest de dignitat. L’associació Francisco de Vitoria recorrerà el nomenament de Manuel Marchena com a president del CGPJ. Troben molt bèstia (tan bèstia com ho és) que s’anunciï el president abans que hi hagi els vint vocals que l’han de votar (el criteri dels quals queda com un parrac brut). Ja ho van trobar gros el 2014, quan amb el mateix desvergonyiment es va nomenar Carlos Lesmes. Van recórrer contra el nomenament, els van rebutjar el recurs i van haver de pagar les costes. Han passat 21 dies des d’aquell “rectifiqui o hem acabat”, de Sánchez a Casado. En sortir del Congrés, Delgado i Català ja negociaven. Els populars han anat a totes i han proposat Manuel Marchena, pare espiritual de la pel·lícula de la rebel·lió. El PSOE l’ha acceptat i els testos de demà s’assemblaran a les olles d’avui. La negociació darrere l’escenari ha durat fins que ho han posat tot a punt per al 4 de desembre, dia que acaba el mandat de Lesmes (si el recurs no ho atura). És probable que amb el pessebre muntat, el judici pel procés s’endarrereixi i en aquest endarreriment igual s’hi cova el gest de categoria. Recorden la vicepresidenta Calvo dient que si el judici s’allargava potser s’haurien de revisar les cautelars i en concret la presó provisional?