El voraviu

A la foto que més ha circulat de la taula de diàleg es veu el diputat Espadaler amb cara de pomes agres, que és com se l’acostuma a veure des de fa temps. Iceta tampoc és que hi surti gaire rialler (diguéssim que està educadament per al fotògraf, com Gemma Geis i Albert Batet). En canvi, al presi i al vice, sí que se’ls veu endollats. Fan el paper institucional que toca fer i proven de donar rellevància amb el seu posat a un totxo de reunió del qual tothom sabia el començament i el final. Potser les que proven de posar més la cara d’estar per la feina són Susanna Segovia i Jéssica Albiach. I els més riallers, ben vist, resulten ser la diputada Ana Caula i el diputat Sergi Sabrià. La consellera Elsa Artadi ni mira a càmera i la consellera Esther Capella ens mostra el clatell. Dotze gerros d’aigua, dotze gots i dotze portafolis. Els dotze dialogants amb les mans creuades al cim de la taula. Vet aquí tot el que hi ha per dir de rellevant de la taula de diàleg que ha convocat el president Torra avui i a la qual no hi han anat ni la CUP, ni Cs ni el PP. Els que s’han assegut s’han posat d’acord a tornar-se a veure, que és la mania que ara els ha agafat als nostres representants. Es veuen per quedar de tornar-se a veure i, sobretot, perquè veiem que es veuen els que es veuen i veiem amb qui no es veuen.

El pressing pressupostos que dura des de fa cinc setmanes en durarà com a molt cinc més si el president espanyol manté la paraula que avui ha donat. Sánchez no ho allargarà fins a l’abril, encara que tècnicament pot, i així ho ha explicat en roda de premsa des de la Cimera Iberoamericana. Si a final de desembre no ha aconseguit suports parlamentaris als pressupostos, prorrogarà els actuals i impulsarà mesures (com l’increment de pensions i l’augment del salari mínim) amb reials decrets que posteriorment haurà de ratificar el Congrés. “No marejaré els espanyols amb els comptes”, ha dit textualment Sánchez, que ell deu saber exactament què vol dir (i que jo crec que l’inconscient l’ha traït). Ens haurà marejat deu setmanes (que ja és mareig per ara venir a dir que no ho farà) quan sap des del minut 1 que no tindrà suports, perquè no vol parlar de presos ni d’autodeterminació, que és el que ha de fer si en vol tenir. I sap des del minut 1 que els pressupostos no els vol tirar endavant ni ell mateix perquè ja es va veure que a Europa no passen la prova del cotó. Ha guanyat un gallifante dels que Xavier Sardà tornarà a donar des de TVE amb Juego de Niños trenta anys després (si pensen que això d’en Sardà és pagament de serveis prestats acaben de guanyar, també vostès, un gallifante).

García Page, que és d’aquests barons del PSOE que quan parla se li entén tot, i que presideix Castella–la Manxa, diu (i aquest és el gran titular d’El Mundo d’avui) que els pressupostos són poca cosa per vendre’s a l’independentisme (de la qual cosa podríem inferir que s’hi vendrien per alguna cosa que fos més que uns pressupostos). És clar que ara falta entendre què és per aquest home “vendre’s” i quines conseqüències se’n derivarien de la tal venda. No sabem res sobre amb quines garanties es faria la venda i no sabem quins drets pensen que adquiririen els compradors. I ni tan sols sabem si allò que estarien disposats a vendre a l’independentisme per una cosa que fos prou és el que nosaltres estaríem disposats a comprar. Fixeu-vos, però, que els més acèrrims defensors de la unitat d’Espanya (com Emiliano García Page) es traeixen de tant en tant a si mateixos i se’ls escapa el que realment temen: que acabarem sent lliures. Graciano Palomo, reputat escriptor i periodista cavernari escriu a El Confidencial: “Don Joan de Borbó va declinar ser enterrat a Poblet (on li corresponia i tenia tomba preparada) per El Escorial, en intuir que un dia podria habitar en terra no espanyola.” L’avi del rei reprovat ja se les veia a venir. Tard o d’hora es tractarà de posar preu.

Hem de córrer. Una festa sorpresa o anunciada, un homenatge, un reconeixement públic o una ovació a les portes del Senat. Trieu. Trieu el que més bé us vagi, però aquest fenomen de la naturalesa que ha estat director general de la policia, que és portaveu del PP al Senat i que es diu Ignacio Cosidó Gutiérrez mereix una distinció popular abans no se’l carreguin els fariseus i gamarussos que porten tot el dia blasmant-lo. El seu whatsapp privat a més de 150 càrrecs públics comptarà com una de les genialitats del règim del 78 (a l’altura dels pactes de La Moncloa o la legalització del PCE en Divendres Sant). Ja rectifica i diu que no ha fet servir un llenguatge acurat i que l’han interpretat malament. No, no, Cosidó. Tu tranquil, que ets l’heroi del poble. Les coses són com dius. Sempre han estat així. Pacteu i us ho manegueu quatre (en aquest cas PP i PSOE). Doneu les coses fetes a vint que traguen (els magistrats que vindran a fer de lloros). Col·loqueu qui us sembla (Lesmes, Marchena, Llarena…). I si no maneu per la porta del davant, controleu la porta del darrere. Ho etiqueteu, això sí, com a separació de poders. No trobo estrany que les 50 tortugues babaues que havien sobreviscut a la platja de Mataró hagin mort d’un virus intestinal al CRAM. És difícil sobreviure a tanta porqueria!

Som en campanya de les andaluses i ja s’ha fet el primer debat. El tema estrella va ser Catalunya, que ja és agafar la vaca pels collons, com diria l’àvia Neus. Entre les coses més remarcables, que el de Cs es repeteix en la invenció que Torra ha dit que els andalusos tenen un gen menys. I que Susana Díaz manté que els del PP haurien d’haver aplicat el 155 abans i que s’haurien estalviat l’espectacle de l’octubre. Les enquestes indiquen (sembla que de manera prou clara) que tornaran a guanyar els socialistes, amb la qual cosa, si tornen a formar govern, acumularan quaranta anys al capdavant de l’autonomia. Ininterromputs. Sense alternança. Quaranta anys sent incapaços (ja és ineptitud) de fer millorar l’ocupació. I quaranta anys amb els ciutadans votant-los, motiu pel qual dedueixo que ja els està bé ser la regió espanyola amb la taxa d’atur més alta, sempre i sense excepció (que ja és ser mesell per part dels andalusos, tinguin els gens que tinguin). Si aneu al lloc web de l’Instituto Nacional de Estadística veureu que el 2002 tenien un 19% d’aturats (11% a Catalunya); que el 2013 es van enfilar al 36% (23% a Catalunya), i que aquest 2018 tenen un 23% (11% a Catalunya) –8 punts més que Catalunya el 2002; 14 punts més el 2013 i 12 punts més el 2018–. De gens no hi entenc, però els està bé que els manin ineptes i a l’atur hi troben gust.

No s’hi ha d’escatimar esforços i si el gargall (o l’escopinada, o l’esput, o la salivada, o l’expectoració o com n’hi digueu a casa vostra a tal marranada) ha existit, s’ha de localitzar i encerclar. L’hem de poder veure i n’hem de poder dibuixar la trajectòria. On l’ha sentit Borrell? Com l’ha sentit? Si s’ha produït, com s’ha produït? Ha estat natural o forçada? Que vinguin els de la científica i que facin totes les proves que calguin. Amb ADN o amb lupa, tant me fa. Que es visionin totes les càmeres del Congrés des de tots els angles i tantes vegades com faci falta. Que ampliïn la imatge i l’aturin. Que apliquin un VAR sense límit de temps (o un ull de falcó si resulta més adequat a la situació), però que trobin l’escopinada... o que Borrell calli per sempre. S’ha de crear, aquesta vegada sí, una comissió d’investigació. Segurament que serà la primera que tindrà un sentit i una possibilitat de tanta pantomima com s’ha organitzat durant la història del Congrés dels Diputats. Algú que arriba a l’extrem de patetisme que ha arribat avui Borrell si s’ha inventat, com sembla que s’ha inventat, que l’han escopit se l’ha de retirar de la circulació. No pot durar ni un dia més vivint de la moma pública. I menys amb la rastellera de mentides contrastades que porta a la motxilla.

Dijous passat ja em preguntava si en un possible endarreriment del judici pel procés s’hi podia covar aquell famós gest de categoria que alguns reclamen. Set dies després tot pinta que la liaran parda i ja veurem si entre tanta fressa apareix l’únic gest de categoria de moment possible: la revocació de la presó provisional. Després del whatsapp de Cosidó tot ha agafat ritme. Marchena s’ha fet l’ofès (la caverna el pinta com l’heroi) i diu que no comptin amb ell per al càrrec (és a dir que torna a controlar el judici del procés pel davant perquè continua presidint la sala). Casado ha trencat l’acord amb el PSOE i ja no hi negociarà més. Lesmes no es podrà substituir i continuarà al capdavant del CGPJ i del TS. S’ha de veure quines altres coses queden encallades ara que sembla que Casado i Sánchez no es parlaran de veritat. Segurament, a Marchena li baixarà alguna altra revocació. Jutges per la democràcia demana que el judici s’ajorni. Han cessat l’advocat de l’Estat que volia acusar de rebel·lió. Plataforma Ciudadana circula per Madrid amb un autocar “antiindults” que escalfa l’ambient per a la manifestació de dissabte. La fiscalia anuncia querelles contra alcaldes, no diu quantes, però diu que n’hi haurà. Casado demana il·legalitzar Arran i la CUP. Estigueu atents: en qualsevol moment pot tornar a actuar l’assassí de JFK.