Borrell, amb les botes posades
Als que venim de segle XX endins, una de les sorpreses més grans que ens ha portat la vida és descobrir amb estupor que en les pel·lícules d’indis i cowboys els bons eren els primers. Van ser molts dissabtes a la tarda davant la tele en blanc i negre, i algunes sessions dobles al cinema, contemplant com Errol Flynn, John Wayne, Richard Widmark i James Stewart ens mostraven les mil i una maneres de matar, naturalment en defensa pròpia, qui fos el pell roja que portés plomes al cap, com si es tractés d’una mena d’éssers molestos, de fauna salvatge que dificultava l’avenç de la civilització oest enllà.
Tot i que la majoria ja ho intuïem, perquè a l’hora del pati o a les festes de disfresses sempre feia més gràcia portar un arc amb una fletxa de ventosa que no pas un revòlver platejat de plàstic que feia clic-clic, amb el temps i un relatiu canvi de discurs a Hollywood vam constatar que en realitat allò va ser un extermini.
Avui ho sabem tots menys el ministre Borrell. Sembla que no ha pogut posar-se al dia cinematogràficament més enllà La diligencia (1939), l’aclamat film de John Ford que va consolidar el relat de l’indi malvat i cruel.
El senyor Borrell no estic segur si en la seva peroració històrica sobre els Estats Units va sublimar l’atreviment de la ignorància o bé va recargolar la perfídia de la mala fe. De tota manera, en un país normal no hauria de dimitir pas per aquesta relliscada, perquè el dia del col·loqui ja l’haurien enviat a casa pel tema Abengoa. A Madrid, però, ja se sap que són dels que sempre prefereixen morir amb les botes posades i fer passar els altres per dolents.
