Una història d’estat

Els catalans tenim un greu problema amb la nostra història. Durant els darrers tres segles, hem estat una nació reprimida, una nació que ha estat prou forta per no desaparèixer de la història, però que ha estat prou dèbil per no assolir l’estatus d’estat independent. I això ha fet que haguem patit primer una historiografia excessivament romàntica i, d’altra banda, una historiografia profundament progressista i amb un biaix ideològic francament preocupant.

Ens ha quedat una història que, al cap i a la fi i a grans trets, queda reduïda a recordar el 1714 i a plorar per les conseqüències de la Guerra Civil, com si abans i després el catalans com a col·lectiu o com a individualitat no haguéssim fet res més que perdre i plorar. I en aquesta dinàmica ens recreem.

Com volem guanyar si tots els nostres exemples són de resistència i de derrota? Estem condemnats a tenir un esperit masoquista? Un esperit que tampoc té tant de temps, ja que històricament hem tingut un comportament normal, semblant al de qualsevol nació.

Hem de recordar el 1714 i el 1936, és clar que sí, són dates importantíssimes en el nostre esdevenidor, però no tenim història fora d’això? No hem fet res més que perdre des de la caiguda de l’Imperi romà? No tenim exemples històrics propis que puguem recuperar? No tenim personatges que, tot i la distància que marquen els segles, puguem reivindicar? No podem tenir una història nacional neutral, moderna, atrevida?

Perquè si de veritat volem tenir un estat amb tots els ets i uts també haurem de tenir una història al nivell requerit, tal com fan tots els estats dignes d’aquest nom, tal com fan tots els nostres veïns amb més o menys encerts, però sabent el que volen.

Una història certa, verídica, que en cap cas enganyi, però que tingui ben clar que Catalunya és un estat i no pot ser res més. Ni un país sotmès ni un país que sempre perd i sempre s’està lamentant per les coses perdudes.

Recuperem-nos com a història i com a estat.