L’altra amenaça a la llibertat d’expressió
Al món democràticament més avançat hi ha una gran preocupació per les noves amenaces a la llibertat d’expressió. No es tracta, però, de les amenaces pròpies de règims autoritaris com les que hi ha al Regne d’Espanya en la seva actual reculada democràtica. No: aquests atemptats a la llibertat d’expressió, per greus que siguin, tenen l’avantatge que són visibles i, per tant, denunciables. Fins i tot són relativament fàcils de descobrir quan s’amaguen sota noves terminologies, com ara els suposats “delictes d’odi”. Un tipus de delicte que de servir per protegir les víctimes més vulnerables de la violència ètnica, sexual i de gènere, s’utilitza per desfer-se de l’adversari polític i ideològic considerat un perill per al sistema.
En canvi, la nova preocupació arriba per la via d’amenaces molt més subtils i, per això, més perilloses. Un dels principals acadèmics que hi ha parat atenció és Timothy Garton Ash, de la Universitat d’Oxford, i que té una impagable pàgina web, www.freespeachdebate.com, i una obra interessantíssima, Free Speech. Ten Principles for a Connected World (2016), centrada en els nous desafiaments d’aquest vell principi. Parlem d’atemptats que són conseqüència d’allò que Bradley Campbell, professor de sociologia de la universitat de l’estat de Califòrnia a Los Angeles, anomena la nova cultura de la victimització (The free speech crisis on campus is worse than people think, Quillette, novembre de 2018) i que contraposa a la de la dignitat. És a dir, el pas d’un món on el valor de la persona està per damunt de la seva reputació, al d’una cultura que converteix el fet de ser víctima en un estat moral superior intocable que justifica el dret a censurar a qui es considera culpable.
Hi ha altres causes d’aquests nous, subtils i cada vegada més normalitzats atemptats a la llibertat d’expressió. Per exemple, la substitució dels fonamentalismes religiosos per unes noves ortodòxies seculars igualment autoritàries. O bé l’imperi d’una correcció política suposadament progressista. També l’aïllament confortable en els propis biaixos ideològics que faciliten les xarxes socials. Tot mostres d’intolerància davant la discrepància que forcen les institucions públiques i privades a no permetre l’exposició d’idees que es consideren inapropiades i perilloses. És allò que en anglès ha pres el nom de no-platforming, i que sovint comporta l’acció violenta per impedir que determinades persones es puguin expressar lliurament.
Hom vincula aquestes noves formes de censura –i hi estic d’acord– a l’existència d’unes generacions educades en la sobreprotecció, que han crescut consentides i a qui s’ha volgut protegir d’idees pernicioses. En lloc d’exposar-les al debat obert i argumentat d’idees contràries a les del seu hàbitat, en lloc de formar-les en la confrontació racional, s’ha cregut que calia evitar que hi fossin exposades. El resultat, com es veu arreu del món, no és gens afalagador. Haver estat protegides encara les fa més indefenses davant de les ideologies xenòfobes, masclistes i homòfobes que, precisament perquè no s’han deixat expressar i no han estat públicament discutides prou a fons, s’expandeixen sense parar. Aplicant-ho al cas espanyol: no és que Vox creixi perquè s’hagi “blanquejat”, com se sol dir, sinó tot el contrari: creix perquè no han estat prou exposats al debat obert, públic i argumentat.
I si tot això és greu en termes generals, encara ho és més quan passa al món universitari. Ho és perquè si hi ha un lloc on la lliure expressió hauria de ser el més ampla possible, és aquest. Ho és perquè si hi ha un lloc on el consentiment sobreprotector hauria de ser substituït per la confrontació crua d’idees, és aquest. I, en canvi, si hi ha un lloc on es practica sistemàticament la censura d’allò que no encaixa amb les noves ortodòxies pseudoprogressistes és a la universitat. Cada vegada penso que aquí ens faria falta algun tipus d’organització, com la nord-americana Heterodox Academy, que vetllés contra aquests abusos. Si no, seguirem formant en una debilitat ideològica que ja comencem a pagar cara.
