L’altra amenaça a la llibertat d’expressió

Al món democràtica­ment més avançat hi ha una gran pre­o­cu­pació per les noves ame­na­ces a la lli­ber­tat d’expressió. No es tracta, però, de les ame­na­ces pròpies de règims auto­ri­ta­ris com les que hi ha al Regne d’Espa­nya en la seva actual recu­lada democràtica. No: aquests atemp­tats a la lli­ber­tat d’expressió, per greus que siguin, tenen l’avan­tatge que són visi­bles i, per tant, denun­ci­a­bles. Fins i tot són rela­ti­va­ment fàcils de des­co­brir quan s’ama­guen sota noves ter­mi­no­lo­gies, com ara els supo­sats “delic­tes d’odi”. Un tipus de delicte que de ser­vir per pro­te­gir les vícti­mes més vul­ne­ra­bles de la violència ètnica, sexual i de gènere, s’uti­litza per des­fer-se de l’adver­sari polític i ideològic con­si­de­rat un perill per al sis­tema.

En canvi, la nova pre­o­cu­pació arriba per la via d’ame­na­ces molt més sub­tils i, per això, més peri­llo­ses. Un dels prin­ci­pals acadèmics que hi ha parat atenció és Timothy Gar­ton Ash, de la Uni­ver­si­tat d’Oxford, i que té una impa­ga­ble pàgina web, www.​fre​espe​achd​ebat​e.​com, i una obra interes­santíssima, Free Spe­ech. Ten Prin­ci­ples for a Con­nec­ted World (2016), cen­trada en els nous des­a­fi­a­ments d’aquest vell prin­cipi. Par­lem d’atemp­tats que són con­seqüència d’allò que Brad­ley Camp­bell, pro­fes­sor de soci­o­lo­gia de la uni­ver­si­tat de l’estat de Califòrnia a Los Ange­les, ano­mena la nova cul­tura de la vic­ti­mit­zació (The free spe­ech cri­sis on cam­pus is worse than peo­ple think, Qui­llette, novem­bre de 2018) i que con­tra­posa a la de la dig­ni­tat. És a dir, el pas d’un món on el valor de la per­sona està per damunt de la seva repu­tació, al d’una cul­tura que con­ver­teix el fet de ser víctima en un estat moral supe­rior into­ca­ble que jus­ti­fica el dret a cen­su­rar a qui es con­si­dera cul­pa­ble.

Hi ha altres cau­ses d’aquests nous, sub­tils i cada vegada més nor­ma­lit­zats atemp­tats a la lli­ber­tat d’expressió. Per exem­ple, la subs­ti­tució dels fona­men­ta­lis­mes reli­gi­o­sos per unes noves ortodòxies secu­lars igual­ment auto­ritàries. O bé l’imperi d’una cor­recció política supo­sa­da­ment pro­gres­sista. També l’aïlla­ment con­for­ta­ble en els pro­pis biai­xos ideològics que faci­li­ten les xar­xes soci­als. Tot mos­tres d’into­lerància davant la dis­crepància que for­cen les ins­ti­tu­ci­ons públi­ques i pri­va­des a no per­me­tre l’expo­sició d’idees que es con­si­de­ren ina­pro­pi­a­des i peri­llo­ses. És allò que en anglès ha pres el nom de no-plat­for­ming, i que sovint com­porta l’acció vio­lenta per impe­dir que deter­mi­na­des per­so­nes es puguin expres­sar lliu­ra­ment.

Hom vin­cula aques­tes noves for­mes de cen­sura –i hi estic d’acord– a l’existència d’unes gene­ra­ci­ons edu­ca­des en la sobre­pro­tecció, que han cres­cut con­sen­ti­des i a qui s’ha vol­gut pro­te­gir d’idees per­ni­ci­o­ses. En lloc d’expo­sar-les al debat obert i argu­men­tat d’idees contràries a les del seu hàbitat, en lloc de for­mar-les en la con­fron­tació raci­o­nal, s’ha cre­gut que calia evi­tar que hi fos­sin expo­sa­des. El resul­tat, com es veu arreu del món, no és gens afa­la­ga­dor. Haver estat pro­te­gi­des encara les fa més inde­fen­ses davant de les ide­o­lo­gies xenòfobes, mas­clis­tes i homòfobes que, pre­ci­sa­ment perquè no s’han dei­xat expres­sar i no han estat públi­ca­ment dis­cu­ti­des prou a fons, s’expan­dei­xen sense parar. Apli­cant-ho al cas espa­nyol: no és que Vox creixi perquè s’hagi “blan­que­jat”, com se sol dir, sinó tot el con­trari: creix perquè no han estat prou expo­sats al debat obert, públic i argu­men­tat.

I si tot això és greu en ter­mes gene­rals, encara ho és més quan passa al món uni­ver­si­tari. Ho és perquè si hi ha un lloc on la lliure expressió hau­ria de ser el més ampla pos­si­ble, és aquest. Ho és perquè si hi ha un lloc on el con­sen­ti­ment sobre­pro­tec­tor hau­ria de ser subs­tituït per la con­fron­tació crua d’idees, és aquest. I, en canvi, si hi ha un lloc on es prac­tica sis­temàtica­ment la cen­sura d’allò que no encaixa amb les noves ortodòxies pseu­do­pro­gres­sis­tes és a la uni­ver­si­tat. Cada vegada penso que aquí ens faria falta algun tipus d’orga­nit­zació, com la nord-ame­ri­cana Hete­ro­dox Aca­demy, que vetllés con­tra aquests abu­sos. Si no, segui­rem for­mant en una debi­li­tat ideològica que ja comen­cem a pagar cara.