El voraviu

Disculpeu la incorrecció política, si l’hi veieu, i el masclisme latent, si l’hi trobeu: el govern Sánchez és com els aparadors del barri vermell d’Amsterdam: 1. Gesticulació per atraure client. 2. Fer-se el client i eixugar-se. 3. Tornar a la gesticulació, que és el signe d’identitat. Les decisions per a la galeria (exhumació frustrada, diàleg de fireta, Aquarius i cap més, dimissions ma non troppo, Consell de Ministres nòmada...) iran a l’infinit. No hi ha sentit de la vergonya ni del ridícul. La Libertadores, al Bernabéu, i amb la mateixa barra diuen al pesquer valencià que vagi a Líbia a deixar els 12 migrants. El Boca-River l’ha anunciat el mateix Sánchez per Twitter. El grandíssim José Luis Chilavert ha parat l’eufòria de la diplomàcia espanyola. “Els llibertadors ens van alliberar d’Espanya i en honor seu la copa porta el seu nom, i ara anem a jugar-la allà?” Ho han concretat per al 9 de desembre a les 20.30 h, han descartat ciutats com Doha, Miami i Asunción i el mateix president argentí, Macri, també hi ha mogut la cua. Es podria fer al Camp Nou, que a Catalunya les ànsies de llibertat hi són i els iberoamericans s’ho podrien agafar com un bolo de futur. Una nova gatada de l’equip d’imatge de Sánchez, que pot resultar un altre escarni i gran ridícul de la marca Espanya. Que Bolívar no aixequi el cap!

Ni sé ni vull saber (ja era hora que no expliquem el full de ruta en públic mesos abans) què seguirà a la vaga de fam dels diputats Jordi Sànchez i Jordi Turull anunciada aquest matí, però calcem-nos! No sortirà de franc, no us ho penseu! No resultarà èpic, no, serà un drama! I trobarem reaccions (a dins de casa i a fora) que ens faran viure amb pell de gallina. Haurem d’anar infinitament més calçats del que ens hem calçat fins ara. Que no vagin al judici com a xais degollats no ho pairan. Que ens armem abans del judici (que és el que hem de fer) no ho pairan. La premsa anglesa no va pair mai la vaga de fam dels irlandesos, que com sabeu va acabar amb deu morts (entre ells el diputat electe Bobby Sands), i si repasseu la premsa (tota la premsa) del moment llegireu que va tancar la vaga com un èxit de Margaret Thatcher per no haver cedit a les pressions dels vaguistes i haver mantingut la dignitat de l’Estat. Estratègicament, la decisió de Sànchez i Turull és un encert per més que hagi tornat a activar les tensions entre els establishments i les nomenklatures independentistes. Una hora després de l’anunci oficial de la vaga, La Moncloa ja s’havia expulsat les puces. No va amb ells, diuen. El poder judicial és independent, però la processó va per dins. A les 12 de la nit, el web tenia 121.743 adhesions.

Uns ho fan bèstia i diuen que no hi ha mal que cent anys duri (l’àvia Neus ho hauria dit així). A mi la cara de Susana Díaz m’ha portat al cap una conversa de principis dels vuitanta. Lluís Maria de Puig i Tià Salellas discutien sobre el futur del PSC, al qual pertanyien i dirigien. De Puig titllava d’ingenu Salellas. No intuïa l’immens graner de vots que era Andalusia i això (per De Puig) justificava algunes de les tàctiques que el PSC entomava (renúncia al grup parlamentari) i que Salellas opositava. Avui es liquida el període que De Puig visionava: Andalusia ha estat un immens graner de vots del PSOE durant 35 anys, però tot el que comença acaba. A mi la cara d’aquest vespre de Susana Díaz em paga moltes coses. Recordeu que havia de ser el que havia de ser (tot i més) segons les velles glòries del PSOE? És la segona plantofada immensa que rep (l’altra va ser pel control del partit) i trobo que és de les conseqüències que haurem d’anotar en l’haver dels fills del règim del 78: no deixar que la nomenclatura socialista entronitzés Susana Díaz com la gran cortijera, que pretenien. La rematen unes eleccions (amb 7 punts més d’abstenció) que ha avançat. I per mantenir la moma tanca el dia oferint-se als constitucionalistes com a dic de contenció de l’extrema dreta. Quanta galta obrera!

Es detecta un esverament generalitzat entre politòlegs, analistes i tertulians que no acabo d’entendre. El llegeixo en clau dels nervis que els neixen a la boca de l’estómac (la butxaca) si el panorama andalús contagia el cicle electoral i obliga a redistribuir les quotes que els van col·locar i de què viuen. Res més sé veure a les andaluses, que hagi de córrer el pànic. Al contrari. Ha passat de moda parlar-ne, però ahir es va consagrar la mort del bipartidisme, que era qüestió desitjada durant anys. Ara sí que està kaputt. Fa quatre anys, Cs va irrompre al mateix escenari amb un 9,28% i 9 diputats. Ha doblat percentatge (18,26%) i s’enfila als 21 diputats. Trenca, doncs, aquell bipartidisme que va esquerdar fa quatre anys. I s’hi afegeix Vox, amb resultats molts semblants (10,95% i 12 diputats) als del Cs de primera fornada. On està la novetat? Què és el que escandalitza tant? A mi no em preocupa que la dreta s’hagi partit en tres. Durant quaranta anys, a la política espanyola li han faltat matisos. Els de Cs i Vox hi eren, però amagats en una dreta camuflada de centre tota ella. Les andaluses, com ja ho van fer fa quatre anys, han tornat a trencar la dreta espanyola. A mi això no em fa patir. Millor les coses clares. Espessa, com deia l’àvia Neus, la xocolata. Per cert: hauran de fer aliança de perdedors, no? Quines coses!

No sé què desperta la derrota, però a Susana Díaz, que diumenge va perdre un 30% dels diputats d’una sola tacada, li ha despertat sinceritat i ximpleria en una entrevista de reflexió a la SER. Li sap greu haver centrat la campanya en els problemes reals dels andalusos i no haver fet com els altres candidats i centrar-se a fotre canya a Catalunya. Creu que li hauria anat molt millor. N’hi ha per llogar-hi cadires, que diria l’àvia Neus. Encara que en el fons de la declaració només devia situar-hi un clatellot a Sánchez pel diàleg amb els independentistes, reconeix que el que ven Ebre enllà és l’“a por ellos” amb què al seu moment acomiadaven els piolins que venien a fer hores extres. Al final, Catalunya (la no utilització de Catalunya en la campanya) és la causa de l’amarga victòria socialista. Perquè això sí, la líder infla el pit i recorda que ha guanyat, que és la força més votada i que per això no dimitirà. Així les coses, aquest migdia, la corbeta Infanta Elena (una de les que el 2002 va participar en l’operació Perejil) ha decidit tancar aquest cap de setmana de gloria nacional celebrant-ho als morros de la Pérfida Albión passant davant del penyal de Gibraltar amb l’himne espanyol a tot volum. Les xarxes socials encara es peten de riure i la Robles encara busca explicacions.

Conec la dimensió professional de Saül Gordillo com si l’hagués parit. Entre altres coses, perquè si no ho vaig fer, el que amb ell vam fer a El Punt s’assembla molt a parir un periodista. També soc conscient de la reconeguda vàlua professional dels altres noms que l’acompanyaran al consell d’administració de la Corporació, i els desitjo a tots un nomenament plàcid i un mandat ple d’encerts (entre altres coses perquè cada any gestionaran 250 milions d’euros públics, si és que no els augmenten el pastís). Ara bé, això de la Corpo, per més que ho disfressem, és una vergonya que algun dia haurem de superar. No estem gaire lluny (i em sap molt greu) dels pactes i els funcionaments que el whatsapp de Cosidó ens revelava amb el poder judicial. En el trossejament del pastís aquesta vegada hi han participat ERC, PDeCAT, PSC i Cs. No s’han amagat de res. De fet, fa més de dos mesos que els noms dels professionals que hauran d’anar-hi corren amunt i avall. Com cada vegada que hi ha d’haver canvis, també és cert, i també igual que en el whatsapp de Cosidó. De fet, el mandat del consell estava caducat des del mes de març. Els comuns parlen de “pacte de despatxos Frankenstein”, però models de TV locals públiques en què ells han governat tampoc són gaire diferents al “repartiment de cadires”.

No s’hauria d’haver forçat el cordó de seguretat dels Mossos. No s’haurien d’haver llançat les tanques de contenció. No s’hauria hagut d’anar a una contramanifestació de la que Borbonia i Vox havien organitzat a l’antiga plaça de l’antiga Constitució. Els antifeixistes no haurien hagut de convocar cap antimanifestació, comencem per aquí i deixem-ho clar. Ara, Lluc Salellas no hauria d’estar demanant per enèsima vegada la dimissió del conseller Buch. Fins quan disparar-nos al peu com a divertimento? Per què no els deixem que facin la seva i nosaltres fem la nostra? No tenim sentit del ridícul, que anem a cantar-los que no passaran quan acaben de treure dotze diputats al Parlament andalús? Que no ho veiem que ja han passat? Que no ho veiem que ja hi eren? Que hi han sigut sempre? Que per això som on som? Avui, l’interès per ells l’hem aixecat nosaltres. Haurien estat sols i patètics, voltats d’un desplegament de policia inútil. Eren quatre gats. Són quatre gats. Per què els hem de fer grans? Per què els hem de fer la feina? No en tenim prou amb l’experiència andalusa? Els fem d’altaveu i els ajudem a créixer. Qui hauria parlat avui d’aquesta concentració si no hagués estat pels antifeixistes? O és això el que busquem per afirmar-nos? Que trist, si és el cas! I al captard hi hem tornat a Terrassa.