El voraviu

El rei espanyol truca a empresaris per treure la seu de Catalunya i ho fan. El president Sánchez truca a mitjans i demana sentit d’estat (silenci) amb la coseta de la reina i callen. Miguel Palomo, un veterà betanceiro que va emigrar amb una maleta de cartró per treballar a les mines belgues, que va muntar una empresa de pintura i que presideix el Centre Gallec de Brussel·les diu que ja el pot trucar el fill de Déu, que ell té un contracte signat i que el complirà. Ara el govern de Madrid. La setmana passada la Xunta. Ell quiet. Volen que suspengui el festival CityZen que coincideix amb la presentació del Consell per la República (demà) i el primer aniversari de la manifestació a Brussel·les (avui). Palomo diu que què li expliquen, que complirà el contracte i que ells mateixos si volen treure els 15.000 euros de subvenció, que ja els hi han tret altres vegades per desafectes i que saben de què va. Que Catalunya ha acollit més de 100.000 migrants gallecs i que hi estan agraïts. I que ells són una entitat belga que lloguen La Tentation, la sala que tenen per llogar. Sentint-lo recordo Cuixart citant Joan Maragall: “Cadascú al seu lloc i al cop del seu martell.” Palomo ho ha ratificat a la directiva: “Ells [els catalans] poden celebrar les seves manifestacions democràticament i nosaltres no podem suspendre el contracte.” Dignitat.

La font de la unitat no raja, i potser ha de ser així en un país tan plural, individualista i divers. L’esquerra duia obsolescència programada per dividir-se. Ara és l’independentisme. L’aposta per la unitat dura el temps de formular-la. Com l’aposta per Déu d’aquell que penja d’un precipici i demana auxili. La veu celestial li diu que confiï en Déu, que es deixi anar al buit i que un cor d’àngels el recollirà. La contesta triga res. “Hi ha algú més?” No hi han anat tots. La CUP ho troba pur simbolisme i està a favor de la dimissió de Buch. Avui desunió fins i tot en el nom. Després de setmanes insistint que era per –Consell per la República–, les entrades deien de –Consell de la República–. A la projecció es mantenia el per. Puigdemont fa l’enèsima crida. “Si no recollim el clam d’unitat perdrem legitimitat moral per tirar endavant.” A l’Ampolla tallen l’autopista per la dimissió de Buch, a qui Torra reclama canvis en els protocols en quatre dies. Mas no hauria donat idees als CDR ni hauria desautoritzat Buch (amb la qual cosa desautoritza Torra, que ara proclama la via eslovena). Sembla que no és ni unitària la convocatòria del 21. En som 40.000 i en volen ser 1.000.000. D’on han de sortir si ERC també en necessita per eixamplar la base? I així i tot, Boadella està acollonit. Diu que si no ens foten tres anys de 155 es menjaran la independència.

A primera hora ja tot era via eslovena, però parlen de la via sèrbia. És la manera de tapar l’èxit diplomàtic aconseguit per Torra, rebut pel president d’Eslovènia, país de la Unió Europea. “Els eslovens ho van tenir clar. Van decidir determinar-se i tirar endavant en el camí de la llibertat amb totes les conseqüències fins a aconseguir-ho. Fem com ells.” Això va dir el president en la presentació d’ahir del Consell per la República. Va parlar de la determinació dels eslovens (dos referèndums participats amb el 90% i un suport superior al 80%). A La Vanguardia (després d’algunes deliberacions i canvis) això s’ha recollit en un títol a portada que fa com el chupinazo a Sant Fermín: “Torra avala la via eslovena malgrat la violència.” A partir d’aquí, festa grossa. “Torra és un il·luminat i un irresponsable” (Ábalos). “Interveniu els Mossos i apliqueu el 155” (PP). “Requeriu Torra, que és un perill públic” (Arrimadas). “És una irresponsabilitat que ha de rectificar” (Colau). “Que es mulli ERC” (Albiach) i “demà presentaré querella per rebel·lió contra Torra” (Abascal). Tots saben que la violència va ser sèrbia, que Sèrbia va enviar l’exèrcit i que la via eslovena era pacífica, però vengen el reconeixement eslovè a Catalunya i ofeguen el ressò mediàtic de la vaga de fam. Torra defensa l’eslovena i ells parlen de la sèrbia. Petit detall!

Ves quines coses té la política! Ara els desitjos dels Comuns (sobretot segons quins desitjos) són quasi ordres per a ERC. Ahir Albiach els interpel·lava i aquest matí, en sortir de Lledoners (ja ho havia consultat amb el coixí i ja ho havia parlat amb Junqueras), Roger Torrent ho deixava clar. No estan per la via eslovena, estan per la via escocesa. Minuts després, Bonvehí, des de la seu del PDeCAT, s’alegrava que Torrent anés cap a ells, que fa anys que defensen l’escocesa. I mentrestant Torra sol i tots els unionistes satisfets perquè passa la seva: han caricaturitzat els eslovens com a violents i Torra, de rebot. De vegades, el delit que posem en les accions i en les paraules ens traeix, i aquesta n’és una. No es podien parar a pensar amb “unitat estratègica”? No ho veuen que sí, que la via eslovena també és la nostra via, que és tan democràtica com l’escocesa? I que, a més, va ser un model d’èxit? O no és un estat de la Unió Europea, Eslovènia? I no és aquest l’objectiu d’ERC i del PDeCAT? Per què deixen sol Torra (el seu president) davant l’ofensiva comunicacional unionista? És tàctica de posicionament preelectoral? O és que han fet un bisbe i no pensaven en via sinó en dutxa escocesa? Perquè sembla que s’estan especialitzant en això, a sotmetre la ciutadania a una constant dutxa escocesa.

Deu anys després, la fundació reial ha renunciat (per endavant) a fer els premis a Girona (l’any passat hi va renunciar per força). La decisió, presa aquest matí a Madrid, és una bona decisió, la millor presa fins avui. No ha transcendit la discussió al patronat, si hi havia posicionaments diferents o si ha estat unànime. El país de Viriato i Guzmán el Bueno només coneix el pas enrere per agafar carrera (carrerilla, en diuen) cap endavant, encara que sigui cap al precipici. Per això sobta la decisió. No s’ho plantegen en termes de retirada i orgull que s’empassen. Pensen que és senzill per a ells crear un relat de creixement del premi. Marxa de la Girona grisa i negra que no l’ha sabut estimar cap al cap i casal, que és on s’han de moure les princeses. El pavelló ja l’aguantarà alt el govern amb el Consell de Ministres del dia 21. Ábalos ja va dir allò tan bonic d’“el empecinamiento”, però no tenen cap ganes de fer-li cas. “Si no sirve para lo que queremos para qué empecinarnos?” Però sí que serveix per al que volen ara. Els resultats a Andalusia posen al dic sec “la seducció dels catalans”. Ara el que volen i busquen és provocar i excuses per actuar si ho necessiten. Mentre no decideixin la data electoral, serem l’ase dels cops. Fer el Consell a Barcelona ara els serveix. Quan el van convocar era música celestial.

“Barcelona no és Eslovènia, és Espanya. Eslovènia fa pudor de violència, d’enfrontament, de discòrdia i de mort. Barcelona no pot fer aquesta pudor. És massa bonica, aquesta ciutat.” Són paraules de Josep Bou, fins ara empresari unionista de catàleg i ara candidat del PP a l’alcaldia de Barcelona. S’han sentit tantes bestieses avui al Congrés dels Diputats i al Parlament de Catalunya que la deu haver volgut dir més grossa. És indocumentació? És mala llet? És mal gust? És incompetència? Li arriben tard les indicacions del dia? Ara que semblava que la cosa eslovena s’havia calmat (a canvi de les amenaces pel que fem el 21-D i amenaces d’intervenció policial per les accions dels CDR i la inacció dels Mossos) surt aquest carcamal i la porta al debat municipal. Diu que no vol que el procés entri a l’Ajuntament i que aquest és l’element central de la seva campanya. Queda clar què és el que tenen: procés. La campanya andalusa la van centrar en el procés de Catalunya i ara hi centraran les municipals. Tant els fa si acaben provocant un conflicte diplomàtic, que és el que acabaran tenint amb Eslovènia. En resum, un dia podrit. Salvat al final per allò que sempre ens quedarà el Madrid, que va i perd 0-3 a casa amb el CSKA. Quina gràcia, tu, saber que en Florentino també les passa putes!

A les 9.17 minuts del matí, l’alcalde de Montblanc, Josep Andreu, ha piulat que engega una vaga de fam en solidaritat amb els presos. Diu que és una decisió personal i intransferible i que no és cap crida a res ni a ningú, que és solidaritat i ja està. No ho sé, si és tan simple i tan senzill. Jo ho veig una cosa gegant, ho respecto i ho admiro. Cada dia crec menys en les iniciatives dels partits (Tardà ja ha sortit a la tarda amb el rotllo del respecte, però que no és el posicionament d’Esquerra). El famós momentum no vindrà de la programació estratègica dels partits ni les organitzacions processistes. Sortirà espontani de la societat civil. El momentum de veritat arribarà quan menys ho pensem, a partir d’una espurna que bé podria ser la decisió de l’Andreu. Què passaria si demà s’hi declarés un pastor del Pallars i un bomber d’Igualada? Demà passat un jubilat de Manresa i una mestra de Vic? Un fuster de Cervera i una modista de Lleida? Una taxista de Barcelona i una metgessa de Reus? Una i una i un i una i una i un… Tots personals i intransferibles com l’Andreu, parlats amb la família, sense directrius de partits. No incito a res, faig com l’alcalde. Si no és el seu gest en aquest momentum serà un altre gest en un altre momentum. S’expandirà com les ones a l’aigua i desbordarà el tacticisme electoral.