El voraviu

AManuel Bustos li cau la segona. Ara, l’Audiència de Barcelona el troba culpable de tràfic d’influències i de prevaricació i el condemna a 3 anys de presó, 16 d’inhabilitació i 800 euros de multa. Era l’any 2012, i dues vegades que els de casa seva (primer la dona i després el fill) van infringir les normes de circulació per la ciutat i van ser multats per la Guàrdia Urbana, ell va anar a l’intendent amb el clàssic “això s’ha d’arreglar”, i allò es va arreglar. La sentència comprova dues multes. Però quantes n’hi va haver? Només eren ell i l’intendent els que en treien? I només treien les de la família de l’alcalde? Quanta gent hi havia a la cadena i sabia que això passava? Callaven per por? O com que veien que es podia fer i coneixien el procediment també ho feien? Ho hem mirat, això? El penques de l’alcalde havia fet taca d’oli? Si callaven per por, és que eren molt cagadets o que n’havien vist de tots colors i tenien raó per estar callats? Potser tenien raó per estar cagadets, perquè aquesta sentència, afegida a la de Montcada, ja comença a definir un perfil de personatge del que és assenyat que te’n guardis. Vaig tractar Bustos els anys que es comportava com un reietó, els anys dels quals ara es dicten sentències, quan treia multes i feia favors a Montcada. No li hauria tossit si hagués estat subordinat seu.

Hem fet nit a Orleans camí de Waterloo. Viatgem sis en una furgoneta de nou places. Tots sis periodistes. Tots sis exdirectors d’El Punt. Enric Matarrodona, Emili Gispert, Joan Ventura, Jordi Grau i Xevi Sala. Esmorzem a quarts de nou i tan bon punt hem esmorzat enfilem l’A-10 cap a París. “Serà un cinquè dissabte negre?”, es pregunta el darrer titular de televisió que escoltem en deixar l’hotel. De fet, ahir (800 km de camí) no vam veure cap “armilla groga” en acció, però ens van avançar i vam avançar centenars de conductors que duien l’armilla ben plegadeta i ben vistent al davantal del cotxe. Era decoració? Era solidaritat? Anaven cap als seus destins revolucionaris a la capital i avui hi toparem? La resposta no triga. El primer peatge, a 50 km de París, és dels “armilles grogues”. Moltes de les barreres són abaixades i et canalitzen cap a les tres que tenen ocupades. La cua és de mitja dotzena de cotxes amb prou feines. En acostar-nos abaixem la finestreta i sentim que criden amb alegria que el cap de setmana és gratis i ens insten a entregar-los el tiquet. Per cada tres AG, dos gendarmes, també amb armilla groga. Sense equipament militar. Amb una inscripció de pam i mig al pit: Gendarmerie. I repetint un únic missatge amb alegria: “Passez, passez...” Aquí ho consideren rebel·lió o terrorisme?

Jordi Graupera ha arrasat en les primàries independentistes de Barcelona que ell mateix ha inventat i que ha promocionat des del mes de març, quan va presentar la idea en una conferència al Teatre Victòria. Amb ell ja són quatre els candidats independentistes que es postulen, falta que la CUP presenti el seu i estem en espera de si es decideix La Crida i algú més. Si tenim en compte que la filosofada bàsica que va vendre el tertulià en tornar de Princeton era la necessitat de crear una sola candidatura independentista a la ciutat de Barcelona per a les municipals, no és gaire difícil veure la magnitud de la tragèdia. En seran cinc? En seran sis? Avui, però, la venda del peix s’ha fet en base a l’exitàs que representa “tant d’aval com ha aconseguit”. De 28.000 inscrits, n’han anat a votar uns 10.000 i s’han decantat per ell més de 7.000, i això, segons expliquen, és una legitimació de nassos. A la Munté, al PDeCAT, només la van votar 405, i a Maragall, a ERC, 583. I així anem. Creem globus i els inflem, els inflem, els inflem... fins que ens exploten als morros. L’objectiu del projecte Graupera era (segons es va dir) una candidatura única. Per què ens explica sopars de duro, ara? El seu projecte ha estat un fracàs sonat i un tip de riure i l’única bona aportació que li queda per fer és retirar-se a temps. Retirar-se immediatament.

Vivim temps estranys i la raresa dels temps que vivim permet disfrutar d’episodis com el de RAC1, en què el director de La Vanguardia, Màrius Carol, s’ha posat a cent. No queda clar si l’ha posat nerviós Antonio Baños o l’ha crispat la perspectiva del 21-D, però amb un convincent histerisme que no li coneixíem, s’ha exaltat perquè divendres paralitzin Barcelona i ha acabat preguntant per què no paralitzen Vic, si és la capital de la Catalunya catalana. És molt rar, poc habitual i difícil categoritzar el nivell de rareses que s’hi donen. ¿El més rar és que perdi els nervis el director de La Vanguardia, la institució periodística més hieràtica del país? O que els perdi Màrius Carol, el periodista més sobreposat del país? O encara és més rar que Màrius Carol, director de La Vanguardia, perdi els nervis a RAC1, casa seva? La pèrdua de les bones formes (que pel que fa a en Màrius és la pèrdua de quasi tot, perquè quasi tot en en Màrius és bones formes) és símptoma dels mals de ventre monàrquics? Dels que genera la fusió d’una redacció de paper amb una de digital? Dels que genera la visió d’una ciutat col·lapsada? Tampoc sabem què li fa sortir Vic i no Manlleu. O Tortosa o Girona, o Granollers o Matadepera. I sabem menys sobre els interessos que mouen la campanya que immediatament ha nascut a la xarxa per crear un nou Galinsoga.

Mourinho ja no hi és. Ja no és a la banqueta del Manchester United, vull dir. L’han cessat i ara vaga per l’espai sideral com totes les estrelles quan les cessen. Qualsevol dia d’aquests es fixarà en un altre planeta o, més ben dit, un altre planeta es fixarà en ell i tornarà a començar el viva la Pepa. No s’escarmenta, encara que l’etapa al United haurà estat un bon cop de roc al seu pedigrí. En la dissetena jornada de lliga, 19 punts el separen del líder, 11 de la Champions i 8 d’Europa, i ha estat eliminat de la copa de la Lliga per un segona a Old Trafford. Això sí, s’endú 20 milions d’indemnització. No cal plànyer-lo. Ni a ell ni al club, que va ser tan dròpol de signar les condicions que li van signar. El gran Guus Hiddink va dir (en una roda de premsa quan l’acabaven de cessar) que als grans entrenadors i a les grans estrelles no se’ls havia de plànyer quan perdien la feina. Que a qui s’havia de plànyer quan quedaven a l’atur era als obrers manuals. Tenia raó, però hem d’anar més enllà de no plànyer. Hem de fotre llenya al mono que és de goma, i que al cap i a la fi acabem pagant per un camí o un altre. Jo me’n foto, avui, d’en Mourinho. Convençut que per a ell tampoc és cap desgràcia, disfruto unes agradables pessigolles a la boca de l’estómac. És la meva alegria del dia. I si torna al Madrid, oli en un llum.

“El foc té aturador, però l’aigua, no”, m’havia comentat en mil i una ocasions l’àvia Neus. Vist en termes d’elements primaris, el trident de dreta que s’acomoda en la política espanyola és tot aigua. No té ni tindrà aturador en la seva escalada verbal mentre no aconsegueixi el govern de l’Estat. I que ens agafin confessats i combregats si l’aconsegueixen! No és qüestió de campanya electoral (a Andalusia ja han votat). Ni que alguns dies se’ls escalfi la boca. Ni que els mitjans els excitin. Ni que el debat parlamentari els hi porti. Ho tenen incrustat al xip i li foten, i li foten, i li foten... Mil vegades cada dia. Per sistema. Matí, tarda i nit. Què no hi hagi ni un moment de descans. En cert moment, l’oratòria incendiària i la difusió de fakes van repartides entre populistes i secessionistes. Cada dia que passa carrega més en Catalunya. En quantitat i en qualitat. Casado ha tornat avui, ara al Congrés dels Diputats, amb el discurs que Torra és un desequilibrat i hi ha afegit que busca el vessament de sang i la guerra civil a Catalunya. Inés Arrimadas, al Parlament, ha xisclat que sap que divendres hi haurà violència i anuncia querella contra Torra per no impedir-la. Societat Civil Catalana (han apartat el capo per xoriceig) anirà als tribunals perquè paguem els 87 milions que van costar els piolins. Aigua. I no té aturador.

Recorden la primera trobada a Madrid? Va ser el 9 de juliol. Avui fa 162 dies. Va ser aquella en què el gran acord era que hi hauria una segona trobada que ha estat la d’avui. En aquella encara hi va haver ratafia i un moment per a la lírica quan Torra va demanar a Sánchez passejar fins a la font dels jardins de La Moncloa on Antonio Machado es trobava amb Guiomar, la seva amant. Avui l’anècdota ha estat com el maldestre director del servei de protocol espanyol (Andrés Costilludo) ha corregut (davant de càmera) a tapar amb una ponsètia vermella unes ponsèties grogues que l’incomodaven (no sabem si a ell o a La Moncloa en general). Per la resta, tot s’ha assemblat molt a aquell moment històric en què les muntanyes es van estremir i van provocar una gran temença social... i van parir un ratolí. Ho recorden? Tenen present la desmesura d’aquell retruny? Doncs avui hem parit un ratolí en forma de comunicat que no diu res, però que tots els pregoners s’afanyen a explicar-nos i reexplicar-nos com n’és, d’important. La nova mística de la tercera via. Es veu que era fonamental firmar un comunicat conjunt dient que hi ha conflicte, però que no hi ha acord ni en la naturalesa del conflicte, ni en l’origen, ni en la solució, que s’ha de continuar parlant i fer més reunions. Alehop!