El voraviu

El primer dia d’hivern ha ofès els pudorosos i els que no ho són. 1. Civetistes, terceresvies i pontsaeris el venen com un èxit. 2. Arrimadas va predicar tant l’infern que l’ha evitat (un 54% no ha vingut) i li queda una querella insubstancial. 3. L’ANC no ha mobilitzat cap vehicle, ni en marxa lenta ni en marxa ràpida, que col·lapsés l’entrada. 4. És evident, malgrat les consignes, que ni volem ni podem aturar el país i ni molt menys tombar el règim. 5. Vista l’escassa justificació del seu esverament, Màrius Carol deu haver après a no posar la bena abans de la ferida. 6. Acaba una tardor que vaticinaven calenta i que ha estat boja i lamentable. 7. “De mort el combregaren”, deia sovint l’àvia Neus. I significa que en el reconeixement hi ha cosmètica i màrqueting encara que en aquells anys se’n deia hipocresia, pocavergonya i barra. Avui Sánchez ha combregat Tarradellas i Companys, però l’un no era missaire (ningú li havia demanat res de Tarradellas ni del Prat) i per a l’altre no ha tingut pa d’àngel i l’ha combregat amb fetge de bacallà (li demanen l’anul·lació i s’inventa l’enèsima reparació). O hi ha missatge subliminal? Posar al Prat el nom del president que va aguantar a l’exili fins a la restitució... és un homenatge que no sabem entendre a Puigdemont, que no tornarà fins que el restitueixin?

Pasqual Durà, patró del Nuestra Madre Loreto, el vaixell de Santa Pola que va rescatar dotze persones de les aigües del Mediterrani i que ahir va arribar finalment a port, s’adreça a càmera amb el mar de fons i assenyala la immensitat de l’aigua com volent-la abraçar: “Demà estaré jo ahí, i el que em trobe m’ha d’arreplegar.” Així de senzill i contundent. Res més. La resta, ximpleries. Un home de mar (d’una família de mar) com Durà sap que no hi ha res més. “El que em trobe m’ha d’arreplegar.” Mentre ell ho explica clar i senzill, però, el ministre italià torna a piular misèria per enèsima vegada. És la gran paradoxa de la condició humana. Pasqual Durà vs. Matteo Salvini. Piula el vicepresident i ministre de l’Interior: “Ports tancats als traficants d’éssers humans.” I ho piula perquè Open Arms acaba de rescatar 300 persones al mar i les porta al seu vaixell. Comença un altre cop l’estira-i-arronsa dels darrers salvaments per veure a quin port els acceptaran. Tot just acaba l’epopeia del pesquer i ja en comença una altra. I Salvini no se n’està de res, a l’hora de marcar el terreny de joc. Les organitzacions humanitàries no governamentals ja són “traficants d’éssers humans.” I així van obligant els uns a girar la mirada i els altres a desistir. Quan només quedin Salvinis, qui ens arreplegarà quan ens trobem ahí?

Abans de marxar de la Llotja de Mar Sánchez i Màrius Carol fan una entrevista per a La Vanguardia, que titula: “Torra ha de passar de les proclames al diàleg real.” El programa electoral votat majoritàriament (l’autodeterminació) són proclames. Ara bé, de proposta proposta, Sánchez ja ha dit que fins després de la sentència no en farà cap. Aquest home està tan acostumat a fer de triler que es fa trampes jugant al solitari. Si la proposta de Torra no va (són proclames, diu) i ell s’esperarà a la sentència del judici per fer-ne una... de què hem de dialogar? Quin és aquest diàleg real que tan pomposament anuncien i al qual volen que anem? Cap! Embolicar la troca i marejar la perdiu mentre deixen que segons qui es passi de la ratlla cada dia més, a veure si ens acollonim. Pedro J. Ramírez ja demana (a l’editorial d’avui d’El Español) que PP, Cs i PSOE pactin vuit anys de 155 per desintoxicar la societat catalana i el nacionalisme. “El Regne Unit va exercir el govern directe de l’Ulster del 1972 al 1998 i després dels acords de Divendres Sant va suspendre cinc vegades l’autonomia, en un cas, durant cinc anys. Va passar amb governs conservadors i laboristes i ningú va qüestionar la legitimitat de la democràcia britànica”, argumenta. Com que no ulsteritzem nosaltres, ulsteritzaran ells! O diàleg sobre res.

Els semblarà una filosofia molt de butxaca i d’estar per casa, però moltes de les coses que hem patit el 2017 i el 2018 potser haurien estat diferents si alguns protagonistes haguessin copsat el profund canvi que ha patit la nostra societat i haguessin actuat en conseqüència. En tot cas, ha de ser filosofia d’estar per casa segur, perquè m’ha revingut observant el meu nebot colpejar el tió i remenant entre el que se suposava que eren els excrements de la bestiola. Abans (poseu-hi entre 40 i 60 anys), el tió cagava mandarines. Des de fa molts anys, el tió menja mandarines. El canvi és espectacular i substancial. I tant és així, que segons una estadística, la mandarina és el producte de consum que més augmenta les seves vendes per les festes de Nadal. De cagar-les, a consumir-les... i en proporcions respectables. Amb uns nens que esperaven amb delit les mandarines es podien fer unes coses i amb uns nens que alimenten els tions amb mandarines se’n poden fer unes altres. El rei dels espanyols pot fer un altre discurs marcià sobre convivència, Constitució viva i transcendència de la Transició. I Gaspar Llamazares i Baltasar Garzón, un nou partit d’esquerres. “Una esquerra”, diuen, “coherent i dialogant i respectuosa amb el llegat de la Transició”. Cops de pal per tots cantons i no pas al tió.

La majoria a qui ho pregunto contesta que probablement sigui només una qüestió de disseny. La cosa és que des de fa dies observo una tendència dels llaços grocs a empetitir-se. Parlo dels llaços grocs personals, dels de solapa i pitrera, tant se val. Els altres, els del carrer, ja fa setmanes que van desapareixent progressivament, com si s’hagués donat ordre de desocupar ponts i places, de retornar la neutralitat que reclamen als espais públics. Una ordre de no reposar els llaços que es treuen o que el temps degrada. I ara, repeteixo, s’empetiteixen els llaços de solapa i pitrera. Ben bé a la meitat, encara que mantenen el preu. Té algun significat? És una ordre? És només disseny? És marge comercial per al marxandatge? Són manies meves? Ja es fa estrany veure un càrrec institucional amb un llaç dels grans, dels del començament. Tots s’han passat al petit. Els càrrecs institucionals han estat els primers a empetitir el llaç. Busqueu a Instagram i ho veureu. Seria interessant trobar en quina data ha fet el canvi cadascú. Potser ens diria coses sobre per què canvien, sobre per què empetiteixen. Potser tot són manies meves i ni passa tal com a mi em sembla ni cal buscar-hi cap raó, però em temo que sí. I em fa por que s’estiguin empetitint altres coses. I que s’hagi donat ordre d’empetitir.

“Durarà de Nadal a Sant Esteve”, vaticinava sovint l’àvia Neus quan veia alguna cosa delicada a les nostres destraleres mans. I en el món de l’espectacle televisiu actual, la majoria de produccions no aguanten la pressió de les audiències i duren res. Per això és una alegria veure que avui, dia de Sant Esteve, en Quim Masferrer i el seu El Foraster tornen al Benifallet que els va veure néixer ara fa cinc anys. És un gran programa de televisió i un gran programa de país. Senzill, si voleu, molt senzill, però gran, molt gran. En la seva senzillesa hi ha la seva grandesa. Tornar-hi al cap de cinc anys obre una altra gran finestra d’oportunitat a la continuïtat del programa. Senzilla, també, molt senzilla, però que s’intueix tan gran com en la primera visita. Ho hem vist avui, que ja hi ha pacte a Andalusia i que també durarà molt més que de Nadal a Sant Esteve. Per què haurien de fer un cordó sanitari a l’ultradreta? A quin cap li entra, això? Si fins ara la tenien a dins! No passa res. Com no passa res perquè Vicky Álvarez reconegui que cobrava dels fons reservats de Fernández Díaz per garlar dels Pujol. Com no passa res perquè Villarejo digui que amb ell no comptin per fer mal al rei. I com no passarà res perquè el fiscal anticorrupció comenci a investigar les comissions de l’AVE a la Meca, que diu que comença.

Més mediadors no, si us plau. Per a què? Un altre cop escoltar l’enginyer Coello i companyia oferint-se ells mateixos i catàleg? Un altre cop propaganda Urkullu? Per què? Per a què? I en nom de qui? Jo no he enviat ningú a mediar res. I tampoc sé d’altres ciutadans que hagin demanat mediadors. Vaig escollir representants i hi confio plenament i vull que facin i els deixin fer la feina amb dignitat. No vull mediadors. Ni que els electes resultin innocents, ingenus i badocs. Prefereixo la ingenuïtat de Gila davant la complexitat de la guerra. “Está Reagan? Que se ponga!” Els independentistes han de parar el carro, diu Coello a la ràdio. D’això es tracta la mediació, és clar. Que parem el carro. Com si no ho haguéssim de dir els representats, això! Mentrestant, el Suprem no vol peixos petits. Només els grossos. Fem via, d’anar a poc a poc, deu pensar Marchena. No voler petits i salivejar per les peces grans és l’actitud clara del depredador humà. Quan érem preadolescents tampoc en volíem, de petits. Ocells petits, concretament. Ni rupits, ni pinsans, ni busquetes, ni mallerengues ens feien feliços quan els veiem atrapats a les ballestes perquè havien picat la formiga alada. Hi volíem tords, merles i estornells. Ocells grossos. Com el Suprem. Per això resulta estrany que hagin renunciat al més gros.