Culpes i culpables
El virus de la correcció política ha estat inoculat tan endins en el sistema polític general i en l’opinió pública que està minant cada cop més seriosament la capacitat de resistència de la democràcia contra les regolfades del totalitarisme, sigui estatal o paraestatal. La condescendència amb què bona part de l’anàlisi política enfoca l’auge de la ultradreta fa feredat. No només en l’àmbit de la justícia, corcada en les seves altes instàncies per un franquisme estructural que la suposada Transició queda clar que no va resoldre, sinó també en la creixent recepció electoral que tenen les posicions de dreta extrema.
En primer lloc, cada pas més cap a la dreta que fa un nou actor contribueix a blanquejar, a suavitzar la imatge de la dreta que queda un pas enrere. Així, els ultraconservadors d’Abascal estan fent moderats dos radicals de l’autoritarisme com són Rivera i Casado. El pitjor del cas, però, és la condescendència amb els votants que donen suport electoral creixent a programes netament antidemocràtics. Em meravella aquesta capacitat d’arribar a la conclusió que els votants dels partits ultres en realitat són gent descontenta però no pas feixistes. No només els tracta d’ignorants a ells, sinó als altres pretenent que ens ho empassem. La ignorància es pot perdonar. La irresponsabilitat, no. Si algú vota un partit feixista, és un feixista. No hi ha culpes anònimes. Si no ho tenim clar, amb la guàrdia abaixada anirem alimentant la bèstia. Hem de tenir clar que si la ultradreta avança els drets retrocediran en una societat que tolera culpes sense culpables i empresona culpables sense culpa.
