Fem política
Vivim en xoc polític. Des de fa més d’un any la societat catalana viu en un estat de xoc que es mostra en la incapacitat de trobar una estratègia política clara o de mantenir les idees i els projectes més enllà del curt termini. La confusió i l’intent de sobreviure sense saber on es va és predominant. I les poques idees i propostes que van sorgint semblen que són més aviat el contrari del que hauria de ser una solució favorable als nostres interessos i anhels.
Per exemple, les darreres setmanes s’ha anat estenent una brama respecte a l’aprovació o no dels pressupostos de l’Estat espanyol: “No podem renunciar a fer política.” En principi hi estaria d’acord, no s’ha de renunciar a fer política, però, com podem fer política amb els nostres carcellers? De veritat algú es creu que el PSOE està fent alguna política diferent a la que feia el PP? Algú creu que Josep Borrell és millor que José Manuel García-Margallo? Algú creu que els presos seran alliberats per aquest govern? Algú creu que es podrà implementar el dret d’autodeterminació efectiu amb ells?
El més important, però, no és si voldran o ho faran, ja que tot això s’ha de supeditar a la realitat: els deixarien fer-ho? S’ho podrien permetre? El temps ens està indicant que la resposta és no, i observant l’auge de Vox res ens fa pensar que hagi de millorar. No podem jutjar els altres actors polítics com si fóssim nosaltres, ja que no ho són.
Hem de fer política? I tant, però fer política també és dir que no. Política? Sí, però sempre en la direcció adequada, en la direcció d’aconseguir la llibertat dels nostres que també ha de suposar la llibertat de tots, raó per la qual pateixen l’exili i l’empresonament. L’única política honesta i veritablement viable per a la nació és aconseguir la independència, qualsevol altra estratègia que l’abandoni o la dilati no només no serà una política en contra dels interessos de la nació, també ho serà en contra de la gent que s’ho ha deixat tot per aconseguir-la.
Que fer política no ens converteixi en traïdors.
