Dret, més que mai

Diu un gra­vat francès d’Honoré Dau­mier sobre la justícia, que els que s’hi dedi­quen han de tenir els ulls ben oberts. La il·lus­tració mos­tra un tri­bu­nal amb per­ruca i toga, ador­mit, men­tre el lle­trat està fent les al·lega­ci­ons. Una imatge trista, i real­ment decrèpita, de l’acció de jut­jar.

Estem en un moment crític en ter­mes de justícia pel que fa al procés a l’inde­pen­den­tisme, i això vol dir que estem en un moment crític en ter­mes de democràcia.

La iro­nia del tri­bu­nal ador­mit és la que repre­senta una justícia que no escolta, que no mos­tra interès, que es desentén de la neces­si­tat d’apli­car la ciència jurídica. I aquest tan­car d’ulls té cos­tos irre­ver­si­bles. La democràcia es basa a voler tenir els ulls oberts, a escol­tar la gent, a cana­lit­zar la rea­li­tat social de la manera més cons­truc­tiva pos­si­ble per al benes­tar de tot­hom. Quan no ho fa, les esquer­des ame­na­cen.

Sens dubte el pro­per judici posa de relleu que, mal­grat que el pano­rama sigui fosc i les expec­ta­ti­ves molt poc enco­rat­ja­do­res, l’exer­cici del dret de defensa i l’ús del dret han de ser forts i impe­ca­bles. Tots els acu­sats han com­pa­re­gut voluntària­ment al tri­bu­nal, serens i amb plena col·labo­ració amb la justícia espa­nyola. Mal­grat això, fa un any que estan en una situ­ació de presó pro­vi­si­o­nal injus­ti­fi­ca­ble. El relat de l’escrit d’acu­sació és una lec­tura històrica ter­gi­ver­sada de l’acció social i política vin­cu­lada al procés. Un procés que ha escol­tat el desig de la ciu­ta­da­nia de Cata­lu­nya sobre el seu futur en l’exer­cici d’aquell dret a deci­dir que el mateix Tri­bu­nal Cons­ti­tu­ci­o­nal va reconèixer quan va tom­bar la decla­ració de sobi­ra­nia del Par­la­ment l’any 2013. El que és democràtic, l’escrit d’acu­sació ho con­ver­teix en cri­mi­nal. Que sigui democràtic no vol dir que sigui cons­ti­tu­ci­o­nal, això ja va ser objecte d’un llarg debat jurídic al Par­la­ment de Cata­lu­nya en la comissió pel dret a deci­dir. Tan­ma­teix, el que per alguns no és cons­ti­tu­ci­o­nal, en cap cas és cri­mi­nal.

Fa dotze anys, des de l’Esta­tut, que mirem com avançar democràtica­ment. Hi va haver un 9-N jut­jat i sen­ten­ciat, unes elec­ci­ons amb uns resul­tats que obli­ga­ven a seguir enda­vant. Aquest escrit d’acu­sació hau­ria d’incor­po­rar tots aquells ante­ce­dents que expli­quen l’“estat de neces­si­tat” en què es tro­ba­ven els acu­sats quan amb l’1 d’octu­bre van fer pos­si­ble que més de 2 mili­ons de cata­lans i cata­la­nes tor­nes­sin a votar. L’“estat de neces­si­tat” democràtic com a cir­cumstància hau­ria de poder al·legar-se amb pro­fun­di­tat i ser esti­mat en ter­mes abso­lu­to­ris.

Ara s’apropa l’acte del judici oral, l’esce­nari més deter­mi­nant de cara al resul­tat, ja que tot allò que no es provi, i tot allò que s’al·legui, haurà de fona­men­tar la sentència. Es jutja l’1 d’octu­bre, i el focus hau­ria de man­te­nir la mesura del judici en allò que dona més força inter­na­ci­o­nal. L’ús o no del català, com a dret de cada acu­sat i acu­sada, no hau­ria de dis­treure ni impe­dir el gran ressò que plan­teja aquest procés. Democràcia ciu­ta­dana vers repressió de l’Estat.

No es pot con­fon­dre fer un ús del dret fort i rigorós amb un plan­te­ja­ment d’enfron­ta­ment que corri el risc de des­viar la força, i per això és bo que el dret de defensa sigui el pilar del judici, però la presència del català, en alguns moments, també donarà visi­bi­li­tat a l’eix iden­ti­tari més deter­mi­nant: una llen­gua pròpia. L’obli­gació del metge és curar, la de l’advo­cat llui­tar per la innocència i la defensa dels drets democràtics vul­ne­rats. La presència de Vox en l’acu­sació encara intro­du­eix més para­do­xes democràtiques al procés. El domini dels seus postu­lats, l’hege­mo­nia de la tes­tos­te­rona, la negació de la diver­si­tat i del res­pecte a la plu­ra­li­tat polític no poden ser motor de justícia.

Aquest és un judici injust, però la feina s’haurà de fer bé i no renun­ciar a cap argu­ment ni a cap ele­ment jurídic que pugui incor­po­rar les garan­ties de la doc­trina cons­ti­tu­ci­o­nal i la juris­prudència d’Estras­burg. Aquests dies és neces­sari evo­car el judici al pre­si­dent Com­panys i l’esforç que va fer el seu advo­cat cas­trense de sal­var-lo de l’afu­se­lla­ment. Un advo­cat que el va defen­sar al màxim per sobre del con­text polític i que va pagar amb l’exili aquesta opció ètica. El gran repte de la fis­ca­lia i del Tri­bu­nal Suprem durant els pro­pers dies serà que hau­ran de fer una opció ètica de justícia i de democràcia. I aquesta comença per obrir els ulls a una rea­li­tat que han igno­rat.