El voraviu

Els peixos del riu beuen i beuen i beuen. Politòlegs, tertulians i altres motivadors prediquen, prediquen i prediquen la sociovergència 2. Socioesquerrància? Esquerrasocial? El nom adequat ja l’inventaran. Ara mirem qui puja, segons el CIS, a banda de Vox, que estava cantat. Puja ERC i puja el PSC. Primer i segon. Ja la tenim, la nova sociovergència. A veure si aquesta qualla. És el que ara ens vendran perquè és el que ens toca als catalans un cop seduïts, segons l’estratègia Ibex 35. Una sociovergència en què ERC ha substituït CiU (en procés de transmutació divers) i en què amb paciència veurem Junqueras elegit “espanyol de l’any” per l’ABC. I d’aquí plora la criatura al PDeCat. I d’aquí que ahir el murri d’Iceta parlés d’uns pressupostos per als altres, perquè és la sublimació de la sociovergència: el canvi de cromos. De veritat creuen que som tan pallussos? El CIS que dona guanyadors a ERC i PSC va dir que a Andalusia hi hauria una abstenció del 26 (41), que el PSOE en trauria 47 (33), Adelante 20 (17), PP 20 (26), Ciutadans 22 (21) i Vox 1 (12). El més trempat de tots, el president Torrent. “Res ha canviat”, contesta quan li pregunten si tornaran a provar la investidura de Puigdemont. De veritat, president Torrent, que no ha canviat res? I per què deu ser que jo el veig tan diferent... Jo el veig canviat del tot.

S’ha organitzat un sagramental perquè el PP ha retuitejat un acudit vell i dolent convertit en esquetx de cinquanta segons per un youtuber andalús amb canal propi i una àmplia producció realitzada. La vicepresidenta Calvo ho portarà dilluns a la fiscalia per si s’ha d’obrir la via judicial. Així d’emprenyats estan, bo i que els del PP (calçasses, ells) han trigat minuts a retirar-lo i a demanar excuses quan han vist la que els baixava a les xarxes. És un acudit que ja corria en temps de Franco, quan jo era una mainada, i del qual s’han fet versions per a tots els colors i tots els governs. Sorprèn arribats a aquest punt i sap greu constatar-ho una vegada més que ara els paladins de la llibertat d’expressió no surtin a defensar l’artista i la distribució de la seva obra. Quan l’art carrega cap a la dreta ja no és tan art, i aquells que normalment proclamen la llibertat d’expressió es posen dels nervis pel que ara troben una provocació i un insult. Passen els anys i les esquerres no aconsegueixen alliberar-se d’una estupidesa de tal magnitud. No hi poden haver dues vares per mesurar la producció artística en funció, repeteixo, que carregui sobre una ideologia més de dretes o més d’esquerres. La cosa, agradi o no, és que és lícit fotre’s del mort i de qui el vetlla, sense distinció de raça, classe, ideologia, religió o sexe.

Dia dual. D’una banda, la Pasqua Militar i de l’altra càntics, remullades i historietes dels que els ha tocat el Niño. Encantador llegir com s’emprenyen els unionistes perquè el nen a qui ha tocat la loteria espanyola porta un pin independentista. Que si anirà a cobrar-la encara que siguin diners espanyols! Que si molta independència, però comprem loteria espanyola! Que si parlem en castellà sense vergonya! Fins a les trivialitats més mundanes queda clar un dia i un altre qui és que viu a l’illa de Robinson. “Un nen indepe no renega de la pasta”; “amb una xapa de l’estelada celebrant un premi que reparteix l’Estat”; “el més graciós és veure Cosmin amb una xapa independentista parlant un perfecte castellà”... I al costat de tanta sublimació, la pompositat de la ministra de Defensa i de Felip VI i companyia a la Pasqua Militar. “El principal garant de l’ordre constitucional és l’exèrcit”, els ha dit Margarita Robles. És a dir, que diccionari en mà és l’exèrcit qui “respon” i qui “assegura contra dany” que són les dues accepcions de garant. Tinguem-ho ben clar, que aquests són els moderats. Imagineu-vos fins on ho pot portar la nova trinitat. Tot allò de la sobirania que resideix en el poble i la seva representació al Congrés dels Diputats i el Senat és fum. El principal garant, l’exèrcit.

Com que els anys et tornen pacient, no puc dir que els inútils i continuats crits de diferents famílies independentistes a la unitat electoral m’emprenyin, però porten camí. Com i quantes vegades més han de dir-ho ERC i la CUP perquè entenguem que no aniran junts i que tampoc se sumaran al que els exconvergents acabin sent quan siguin grans? Cada tribu vol comptar els seu poder (vots), tenen tot el dret a fer-ho i hauríem de deixar l’enfadosa crida a la unitat. Avui hi ha de nou un manifest de l’ANC a favor d’una llista unitària per a les europees. El manifest es publica després d’haver-se adherit a la Crida de Puigdemont i Torra, Crida que les altres tribus ja han deixat clar que no va amb elles. A cada fornada perdem un pa. Temo que l’ANC, que ha estat una gran eina d’unitat (de transversalitat, per dir-ho amb més propietat) comenci a estar oscada. És clar que tots els actors han de reformular-se en aquests dies tan estranys que vivim i viurem, però no sé si ens aportarà gaire res la pèrdua d’ascendència d’alguns lideratges. (Que l’ANC quedi més marcada del compte és droga dura per a la vena). El manifest d’avui de l’ANC per la unitat a les europees neix mort. Ho sap tothom i és profecia. Esperem que no empitjori i generi una llista més com les primàries d’en Graupera a les municipals.

Temps era temps estudiar periodisme era sinònim de Bellaterra. Tècnicament es deia ciències de la informació. Vivia d’ocupa entre els edificis de dret i econòmiques. Acumulava centenars d’estudiants bascos que no tenien facultat al seu país i les parets ploraven Jon Paredes Manot, Txiqui, assassinat a Cerdanyola pel darrer franquisme: “Demà, quan jo mori, no em vingueu a plorar. Mai estaré sota terra. Soc vent de llibertat.” Amb anys, d’aquells prats i entre aquells murs van néixer teories prou transcendents. Des de “l’espai de comunicació” fins a la necessitat d’un strar system que avui ve al cas per diverses circumstàncies que demostren que ja el tenim (amb diner públic de la Corpo, això sí). Des d’ahir, la Terribas aixopluga en Puyal, que ara ens farà un sermó diari. No s’ha de deixar morir les estrelles. La Laura Rosel (amb unes audiències extraordinàries) no tornarà al FAQS perquè en Buenafuente no vol (diuen). En Tian Riba (l’única veu que s’ha escoltat) troba a la Rosel fotuda i ell també ho està, però d’explicació, no en té. Només que fins ara tots dos eren codirectors i que a partir d’ara dirigirà ell sol. Del que no se’n sap res és del nomenament del consell d’administració que es va pactar i despactar, ni dels càrrecs caducats del CAC des de fa anys. És l’star system, noi. Entre tots l’hem creat i ell sol ens ha de matar!

Tres dels quatre diaris editats i distribuïts a Catalunya avui obren portada amb Andalusia, com si allà se’ns hi hagués perdut alguna cosa i aquí no en tinguéssim cap per trobar. Tots obren amb el mateix tema andalús: Vox i el pacte pel govern. Fa temps que la xerrameca va a l’alça. També és monogràfic a les tertúlies. No deixem Vox en pax i ells, mentrestant, cavalquen. No dic d’amagar Vox, com reclamen alguns (Déu me’n guard de tal insolència), però tampoc cal que ens marqui agendes com marca. Què no tenim les nostres? No puc fer-hi res. La literatura i la verborrea que genera Vox em maregen. Sobretot la d’aquells que, com diria l’àvia Neus, “sembla que baixin de l’hort” i ho expliquen com un fenomen nou. En busquen les raons de l’aparició i fan crides a les tribus polítiques perquè els facin un cordó sanitari i a la població perquè s’hi manifesti en contra. Són atacs de ximpleria que em crispen la neurona. Primer perquè aquest personal ha existit sempre i han viscut trenta anys aixoplugats en l’aznarisme, amb qui s’havien compromès a fer-li creïble el viatge al centre. Ara ja no els cal jugar a cuit i amagar i van a cara descoberta i sense complexos. Segon, perquè és ideologia. I això va de respectar les ideologies. La dels altres, és clar. Respectar la nostra no té mèrit (o sí?).

Tenen molt contrastat i documentat que som un poble de gamarussos perquè ens hi tracten sense cap contemplació. Ara la cosa agafa el to de compra per internet i d’omplir la cistella de productes. A la Llotja de Mar van tirar per la cosa sentimental (des de la seva sentimentalitat, és clar). Van rebatejar el Prat com a Josep Tarradellas i van fer un altre nus a la cua a Companys. El cap de setmana, que Pedro Sánchez ve de festa amb la tribu PSC, ens donaran una nova sorpresa, segons ha anunciat el mateix Miquel Iceta (sempre venen la mateixa cosa mil vegades). La sorpresa serà la disposició addicional tercera de l’Estatut. Són aquells calés que no van complir mai mentre van estar firmats (2006-2013) i que segurament seran menys que els 4.000 que va prometre Rajoy fa un any als empresaris (i dels quals tampoc se sap res). Per fer boca, Rosa María Mateo aporta 18 milions per doblar les hores setmanals en català de TVE. Això aquest any 2019, perquè el que volen és arribar fins a les 80 hores en català, que fent una regla de tres (ara en feien 20) vol dir que un dia hi destinaran 72 milions anuals. Tal com pateix el sector de la comunicació, és difícil entendre que algú parli d’aquesta quantitat amb aquesta frivolitat, si no fos perquè la propaganda no té preu. Ni vergonya. I que contra TV3, tot s’hi val.