El voraviu

En aquesta vida tot té un límit, i el PSOE extremeny avui l’ha creuat. Fa anys que dura la gresca, però votar a favor d’una resolució del PP per instar el govern a l’aplicació del 155 a Catalunya amb intervenció inclosa de la seguretat, l’ensenyament i la televisió pública ja no és descomposició de les estructures de l’Estat, com ahir intuíem en les setze detencions il·legals de Girona. Perdonaran la vulgaritat de les referències escatològiques, però és diarrea pura. Avui els socialistes han aguantat la cara, s’han contradit i els més decents han mort de vergonya en la intimitat per la disbauxa policial d’ahir. Demà i els dies que venen, què faran? Continuaran demanant el vot independentista als pressupostos per aturar la triple aliança? Continuaran vacil·lant-nos dient que estan a favor del diàleg? Ens explicaran allò que són un partit plural i que el posicionament extremeny no manlleva res al posicionament de la direcció? Tornaran a fer proselitisme els terceresvies, civetistes i pontsaeris sobre les grans diferències entre el PSOE i el PP? “Teatro del bueno”, que diria aquell. Com el de la Carmen Maura. Des del primer de juny de l’any passat la majoria independentista té entravessat a la budellada el vot favorable a la moció de censura. Això ja no es pot aguantar. Que s’ho facin! “Cosa dolenta, fora del ventre”, deia l’àvia Neus.

El diumenge 17 de juny de l’any passat la patrullera Dattilo, amb 274 persones a bord; l’Aquarius, amb 106, i l’Oriane, amb 250, entraven al port de València. A terra els esperaven 600 periodistes i 2.300 voluntaris (tocava a 1 periodista i 4 voluntaris per persona rescatada). Feia disset dies de la moció de censura, i els socialistes es vantaven de regenerar Espanya i de regenerar Europa. Entre l’exhumació de Franco, que van anunciar per al juliol, i la ventada de solidaritat que representava (segons ells) l’acollida d’aquelles 630 persones pretenien fer creure que el president espanyol ja havia pujat als altars. Anaven tan tocats de màrqueting que no tocaven vores. Res ha tingut consistència, com ja se sospitava. Era un gran concert de violí. El govern espanyol, a través del Ministeri de Foment i de la Capitania Marítima de Barcelona reté ara a port el vaixell d’Open Arms, l’ONG badalonina, i no el deixa sortir cap al Mediterrani central. Bloquegen administrativament una nova missió de rescat perquè carregaria persones que no podria deixar als ports que tocaria deixar-los. Itàlia i Malta s’hi neguen. Estarà aturat tres mesos abans no contestin el recurs que Open Arms ha interposat. Així no es veu si s’ofeguen. Els pro vida callen i Sánchez, el gran Sánchez, demostra que poca cosa que és!

Ha de fer mal a l’ego, i jo que me n’alegro, ves. He sortit del cine amb el dolç gust de la revenja sobrevinguda i no esperada ni buscada. Ni una escena. Ni un pla. Ni una foto fixa de fons. Ni un paràgraf. Ni una frase. Ni un mot. Res. Zero patatero, que diuen ara. Adam McKay, el director de El vicio del poder ha considerat que el trio de les Açores era un duo (Bush i Blair), i encara! El documental (el docudrama, si voleu) ens presenta el vicepresident Dick Cheney (i el seu equip) com el gran artífex de la gran enganyifa. José María Aznar és un zero a l’esquerra. Ni surt, ni se l’esmenta. Això ha de fer mal a un salvapàtries com l’expresident espanyol, que a hores d’ara encara se sent orgullós d’haver declarat la guerra a l’Iraq. Només per aquest detall val la pena visionar els 132 minuts en què Christian Bale dibuixa magistralment el discret buròcrata que va tenir a les seves mans el futur de la humanitat (o gairebé). Igual de magistrals són els retrats que Steve Carell fa de Donald Rumsfeld i Sam Rockwell de Georges W. Bush Jr. Veuran d’on han après (o de quines fons han begut) els espanyols per muntar relats de rebel·lió i sedició com els que han muntat. I no s’aixequin de la cadira tan bon punt comencin els crèdits, es perdrien un epíleg sobre la mateixa obra que paga la pena.

Les trucades han començat avançada la matinada, ningú ha saltat a l’asfalt d’una volada i no ens han mort ningú d’un truc a trenc d’alba, però els hem tornat a tenir al replà de l’escala (a setze replans de setze escales) com en el pitjor franquisme. Què volen aquesta gent? Qui són aquesta gent? Les setze detencions il·legals fetes per polis de Madrid i Barcelona són un missatge clar que vivim sota l’imperi de la desproporció i l’escarment. L’imperi de la llei és història. Que el guàrdia de porta barri el pas perquè no comprèn què li dius quan dius: “Soc advocat, vinc a assistir uns detinguts” és un missatge també clar que menyspreen els nostres drets més bàsics i fonamentals (i molt especialment la llengua) i que si poguessin ens farien veure la padrina. No desxifrarem qui hi ha al darrere dels missatges que avui se’ns han volgut fer arribar perquè no eren només per a nosaltres. La cosa és pitjor del que ens imaginem. No és el poder polític legal qui està al darrere de l’operació. Probablement també és un avís per a ells. A nosaltres ens avisen que ens poden complicar molt la vida (i que ho faran) i al poder polític li marquen clarament que només manen si ells volen. Ens volen acollonits, és cert. I en mostrar-nos la força bruta ens mostren també el nivell de descomposició intern. Sense rubor. Qui mana, mana.

Autoanomenats antifeixistes han boicotejat actes que avui havia convocat Vox a l’Hospitalet de Llobregat i a Blanes, igual que ahir ho van fer a Sitges i a Barcelona. Als quatre llocs els Mossos han intervingut per evitar que les batusses entre uns i altres anessin a més. A Sitges i a Blanes el que feien els de Vox era una paradeta informativa. A Barcelona, un acte amb el dirigent Jaume Buxadé emmarcat en la campanya Cañas por España. I a l’Hospitalet feien una paella. Sobre la base que l’àvia Neus sempre deia que “l’arròs fa el ventre gros”, podríem deixar-ho en la broma fàcil que s’afartin de paella i canyes, a veure si rebenten. Tanmanteix, ho retirem just després d’escriure-ho perquè ni sento odi pels ultraconservadors ni vull que me n’acusin, de delicte d’odi. Ens equivoquem boicotejant Vox. Els fem la festa grossa i donem vida a la bèstia. Aquest personal s’alimenta de la tensió i dels problemes que van creant. No ho veieu? Ens busquen perquè els fem d’altaveu i per alimentar alhora la pel·lícula de l’independentisme excloent i l’esquerra violenta. La caguem, si vivim a remolc de les seves iniciatives. És el que busquen, és el que esperen. Fer un cordó sanitari, impedir que passin; donar-los l’esquena i no seguir-los en la seva agenda de campanya. El silenci com a menyspreu. Ho reitero un cop més.

El 17 de novembre, el president espanyol va dir des d’Antigua (Guatemala), que prorrogaria pressupostos del PP si a finals de desembre no tenia suports parlamentaris per aprovar els seus. “No marejaré els espanyols amb els comptes.” I va explicar que governaria amb reials decrets que després hauria de ratificar el Congrés. Una altra mentida per improvisació que s’afegeix a l’exhumació de Franco i a la política d’acollida de nàufrags. El que fa més riure del pressing pressupostos és l’argument binari que si Sánchez salta ve la triple aliança i serà culpa nostra. Com a Andalusia. I si s’aproven els pressupostos de Sánchez tot això no passarà, diuen. I un es pregunta: per què? Què ja no es tornaran a convocar eleccions? Que tindrem Sánchez per a sempre més o què? Si els espanyols (com els andalusos) han decidit girar a la dreta hi giraran tard o d’hora i, per tant, votar els pressupostos de Sánchez no garanteix res. Uns mesos de retard en l’arribada de la reconquesta a cavall, però només això: uns mesos. Si no hi ha generals el 2019 hi haurà generals el 2020, i si ha de guanyar la triple aliança guanyarà tant ara com després. Que Sánchez governi més temps emprenya els que no el suporten i desencisa els que li fan vot de confiança. Cada dia mostra el poc que val la seva paraula.

Si et mantens fidel a qui no et respecta, t’acaba acollonant (com a mínim). Sobretot si són gent guai, com ells, que tots ho són molt, de guais. Això és el que ha fet el FAQS avui amb la seva arrancada: acollonar els espectadors. En nom de qui han fet la brometa de la selecció de la presentadora? Tant El Terrat, com la direcció actual de la Corpo –com la direcció que entrarà a dirigir-la quan ERC i el PDeCAT puguin repactar amb Cs– han de saber que tenim dret a conèixer per què han cessat la Rosel. Tan simple com això. Després, si ens ve de gust, ja ens en fotrem. Però tots ells estan obligats a explicar-nos les decisions que prenen amb els nostres diners. Què és aquesta conya que volen anar cap a l’entreteniment? Què és aquesta conya que aviat la tornarem a veure en programes especials com el del Dia de la Dona? Què és aquest cinisme i aquesta falta de respecte al client? De les butxaques dels catalans surten cada any més de 300 milions d’euros cap a l’audiovisual públic (CCMA, CAC, XAL, BTV...) que al cap dels anys es comporten com un pou sense fons. Els professionals i les productores s’enduen i s’han endut bones picossades. No es poden comportar com si fossin el cacic d’un latifundi o un nou ric rus seguint les passes de Putin. Si cesseu algú volem saber el perquè, no brometes cíniques.