El plató del Suprem
El dia del judici s’acosta, i el republicanisme està lluny del grau de cohesió i solidesa emocional, política i estratègica que caldria per afrontar un procés duríssim en què l’Estat, a la sala del Suprem i en paral·lel amb una campanya de propaganda d’intoxicació internacional, intentarà humiliar el moviment independentista. Si fins ara hem quedat atuïts per la virulència venjativa de l’Estat espanyol, tinguem en compte que el pitjor no ha arribat.
Arribarà durant un judici en què emergiran insídies de tot tipus que es trauran durant les vistes mentre, a fora, mercenaris mediàtics cantaran en tots els tons i ritmes les excel·lències de ser espanyol, a compte dels pressupostos de l’Estat, nous o prorrogats.
Cal estar molt fort mentalment ja no pas per entomar i reaccionar a la sentència, perquè ja la sabem des de fa mesos, sinó per pair la barreja de filtracions de, per exemple, converses telefòniques i whatsapps descontextualitzats, mitges veritats i falsedats senceres amb què les acusacions salpebraran el relat. Tinguem en compte, a més, que els acusats no tindran gaire el micròfon. Les seves intervencions seran breus comparades amb la rastellera de testimonis i peroracions tècniques, jurídiques i polítiques.
El que veurem al Suprem no serà l’heroica pel·lícula de judicis que ens pensem, sinó un Sálvame Deluxe destinat a esventrar sense compassió la imatge d’uns processats de cos present. Per afrontar aquest embat, l’Estat ens té on volia: barallats i desorientats. La campanya electoral serà l’empenteta caïnita definitiva. I no podrem culpar-ne ningú. Mossegar l’ham no és mai culpa de l’ham sinó de qui el mossega.
