L’arquebisbe com a símptoma

Les declaracions de l’arquebisbe de Tarragona minimitzant els abusos capellanescos a menors no són només una mostra de procacitat intel·lectual, sinó la revelació de l’estat d’estupor que viu l’Església catòlica. En un parell de generacions un bisbe, o un simple mossèn, han passat de ser semidéus a qui calia fer el besamans quan te’ls trobaves pel carrer a senyors vestits de manera pintoresca que avui poden travessar la seva diòcesi o parròquia de cap a cap en el més absolut anonimat. No són ningú. Pràcticament només se’n sent a parlar quan els treuen els draps bruts d’un passat molt present de perversitat. Al marge de la respectable espiritualitat de cadascú, el catolicisme oficial ha esdevingut una realitat arnada i esperpèntica.

La reacció defensiva del monsenyor és, doncs, la d’un jerarca desorientat en veure com el seu món s’ensorra. Una reacció que no és exclusiva de la religió, sinó que també explica en part el reviscolament de les mentalitats més reaccionàries. La societat actual s’ha deixat de guiar per la verticalitat, substituïda pel joc horitzontal de tensions i interessos, més o menys caòtic, més o menys segur, però més participatiu. La luctuosa però còmoda seguretat de la submissió a les estructures ideològiques tradicionals està en crisi.

Correm el risc que fugint del foc d’ahir no acabem en les brases de noves dominacions. La indignació ens fa rebels, però és la solidesa dels valors basats en l’esperit crític la que ens fa lliures. Es pot viure sense creences, sense conviccions, sense certeses, però no sense principis. Just a l’inrevés que una cúria tan sobrada de seguretat divina com mancada d’humanitat ètica.