El voraviu

Aquest matí hem sabut que el judici començarà tant si com no el 12 de febrer, farà sessions de dimarts a dijous, i acabarà el 9 de maig, a tot estirar el 12. Aquell cap de setmana començarà la campanya de les municipals i el tribunal no vol interferències. Sembla molt just i encotillat per a tanta causa, tants folis, tants acusats, tants testimonis i tant procediment. La contesta és ràpida. Si han d’ampliar a dilluns i a divendres, ho faran. I si cal dissabte, també. És un marge d’imprecisió del 100%, que ja és marge. Arranquen amb 38 dies hàbils i si cal, 38 més. Però això sí, per a les municipals, tots a casa (uns a casa i els altres a la presó, per ser més precisos). A primera hora de la tarda hem sabut que la comèdia del diàleg s’ha acabat. Tornen a insinuar el superdiumenge. Jo m’hi apunto, perquè n’estic tip, de tant de teatre. Diàleg trencat? Quin diàleg, punyeta? Que uns no parlarien d’autodeterminació ho sabíem des del minut 1. Que els altres parlaven també d’autodeterminació o acabarien no parlant de res també ho sabíem des del minut 1. Tanta escenificació només produeix gratera i cansament a la parròquia. Que facin eleccions ràpid, en superdiumenge, en superdimarts o en supertres. Sabrem si Sánchez representa algú o es representa a ell mateix. I si la triple aliança té via lliure o s’ha d’esperar.

Aquest Sánchez sí que és un resilient. Ja ho va demostrar amb l’episodi del partit i ara està vetllant armes per tornar-hi. El tenen pinçat entre la triple aliança (oposició), els independentistes catalans (suposats socis parlamentaris) i els barons autonòmics del partit i els gerros xinesos (Felipe González inclòs). Ell, però, tira milles com si no passés res en espera, suposo, de la manifestació de demà. Aquest matí, en un acte electoral a Barakaldo, ha reiterat el vell mantra que “els catalans han dit reiteradament que no volen la independència”. Es refereix a la vella asseveració que cada vegada que votem (no importa si són municipals, autonòmiques, generals o europees) reconfirmem la corona, l’estat de les autonomies, la Constitució del 78 i que als paquets de tabac hi posi que no fumem. Agafem-li la paraula i preguntem-li: quan es voti el contrari també valdrà? Cada vegada que unes eleccions les guanyem els republicans independentistes valdrà? Reconeixeran que haurem votat independència? Reconeixeran que haurem votat república? En el 51%? En el 61%? En el 71%? En…? O faran com el CIS amb la pregunta sobre la monarquia, que quan van veure que no contestaven el que volien la van treure i ara no sabem on som? Per cert: desconnecto del FAQS. Avui ja no el miro. Ja s’ho faran!

Per més pàtina de modernitat que hi han volgut donar, això era la plaça d’Oriente. Ni espíritu de la plaza Colón ni orgues. Plaça d’Oriente. No hi era la mòmia, és veritat, o jo no l’he vist, però uns quants cervells momificats sí que hi eren. Començant pel d’un exprimer ministre francès, nascut a Barcelona i candidat a l’alcaldia, que ha perdut el cul per ser en una manifestació amb la gent de Vox i que després ha perdut el senderi per no sortir a la fotografia amb ells. Continuant per uns organitzadors (Casado, Rivera i Abascal) que no han volgut llegir manifestos –cada un ha posat un dels tertulians que tenen aconductats a l’opinió publicada– ni ser a l’escenari per escenificar la transversalitat de la convocatòria, tot i que, en canvi, han pujat al final per fer-se una foto de record. El que sí que han fet bé és enllestir-ho ràpid. En mitja horeta havien dit les bajanades i les mentides de rigor, s’havien fet les fotos i havien escampat la boira. Era l’única solució a la vista de com se’ls havia quedat de curta la iniciativa. No hem vist ni les tradicionals batalles pel ball de xifres. La delegació del govern ha tirat baix amb els 45.000, i l’organització només s’ha atrevit a inflar-ho fins als 200.000. Però no s’hi ha fet safareig. Muts i a la gàbia. Un fracàs com aquest, millor no remenar-lo, deuen pensar.

En casos com el d’avui, l’àvia Neus sempre feia el mateix comentari: “Quan li has vist el cul, és fàcil dir que és gallina.” Vist el que es va veure ahir a la plaça d’Oriente potser algunes de les coses que es van dir i es van fer el divendres (parlem de fa tres dies) no s’haurien dit ni s’haurien fet. Em temo, però, que tant teatre i tanta gesticulació era dijous i divendres passat com avui i demà. És clar que la manifestació va ser un fracàs de la dreta, però també és clar que ja havia triomfat abans de fer-se perquè el PSOE s’havia espantat, havia volgut marcar distàncies amb l’independentisme i ja havia anunciat el trencament del diàleg (?). El Cid guanyava batalles després de mort i els nous reconqueridors les guanyen abans del dia de la batalla i sense baixar de l’autocar. Estem (estan) tots plegats massa histèrics, passats de frenada i molt susceptibles. Ara els socialistes veuen que no n’hi havia per a tant i tornen a suplicar el vot favorable als pressupostos perquè si no hi ha pressupostos venen les set plagues d’Egipte o les eleccions. Que vinguin les eleccions d’una vegada. Avui parlen del 14 d’abril. El superdiumenge incomoda els barons socialistes que tenen autonòmiques i no volen que coincideixin. Doncs apa, el 14, el 21, el 28, o quan vulguin, però aclarim on estem. Votem i que sigui el que l’elector vulgui.

Entre els efectes col·laterals d’anar a eleccions generals espanyoles hi haurà el que Enric Hernández no accedirà a la direcció de TVE, com sembla que estava planificat in illo tempore. Diuen les bones llengües que els serveis que el director d’El Periódico ha prestat a l’unionisme són tan transversals i tan valorats que ha aconseguit fer amb els socialistes el mateix tracte que ja havia fet amb Soraya Sáenz de Santamaría: la direcció de TVE. I és clar, el periodisme n’ha pagat les conseqüències. Els espectacles brindats pel diari en els darrers anys han estat de classe magistral. Una bona colla. Des de la pel·lícula dels Mossos i la CIA fins al titular de la detenció de Puigdemont a Alemanya: “El final de l’escapada.” Desbarrades de llibre per les quals semblava que li tocava un premi que ara haurà d’esperar al resultat de les eleccions i a les possibilitats de formació de govern. “Déu nostre Senyor”, diria l’àvia Neus, “té una maça que pica sense fer remor”. El Periódico avui ni porta el començament del judici a portada com a notícia pròpia. És el tercer subtítol de la notícia principal, i com una cueta del subtítol. “Les legislatives coincidirien amb la celebració del judici de l’1-O, que comença avui. Com es pot arribar a ser tan destroyer en aquesta feina no ho explica ni un càrrec com el que anhelava.

“Qui us entengui, que us compri”, diria l’àvia Neus, i passaria. I això és el que haurem de començar a fer tots. Passar. Dimecres passat semblava que s’acabaria el món. El fiscal Pedro Rubira se sincerava i els jutges catalans s’indignaven –es faltava a la seva professionalitat, imparcialitat, neutralitat i objectivitat–. I avui, en canvi, tot està com una bassa d’oli entre els togats. Com és que no surten els jutges després de la intervenció de Casado en seu parlamentària molt més dura, molt més estrafolària que la de Pedro Rubira? Segons Casado, gràcies al PP estan jutjant els presos polítics al Suprem i no al Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, on, segons el líder popular, seria una festa. Ningú ha rondinat. Si ho han fet no ha transcendit. És lògic. És la velocitat mediàtica digital del segle XXI. Les grans qüestions se superposen i s’anul·len les unes a les altres en qüestió d’hores o de minuts i desapareixen en un marasme de noves informacions suposadament més transcendents. De vegades, es comporten com terratrèmols i tenen rèpliques durant dies. De vegades, provoquen tsunamis. A qui importaria avui la indignació dels jutges catalans amb Casado si la manifestessin? Sense pressupostos, en espera de la convocatòria electoral i amb vuit hores diàries de judici se’ls pot dir cul d’olla i no passa res de res.

Ofensiva en tota regla. Ministres i dirigents socialistes (dels de la facció Sánchez) han ocupat des de primera hora del matí (des de darrera hora d’ahir, per ser més exactes) tot tipus de programes de ràdio i de televisió, tertúlies i xarxes socials. Preparen el terreny per a demà a les deu del matí, quan el líder farà l’anunci. Era tanta l’escampadissa de càrrecs explicant l’aliança que s’havia produït entre independentistes i la triple aliança, que he recordat Jordi Pujol. Fa anys, molts anys, quan feia de periodista de carrer i l’administració encara no disposava de milers d’assalariats a l’entorn de la comunicació i les relacions públiques, vaig seguir una visita pastoral de Pujol pel territori. En arribar a un centre de treball que inaugurava una nova línia, algú s’havia descoordinat o els de l’empresa s’havien mogut molt bé, i a banda dels directius l’esperaven quatre consellers del govern i dos directors generals. Pujol, sorprès per tanta cara coneguda en baixar del cotxe va ser clar i directe. “Ha quedat algú a la botiga?”, va preguntar. Doncs això. A partir d’avui els socialistes ja no tenen ningú a la botiga. I els altres, igual. Es convoquin per a quan es convoquin les eleccions, interfereixin o no interfereixin en el judici, la campanya electoral ja és aquí i la botiga, tancada. Per a urgències, espavilau-vos.