El voraviu

Vet aquí un gos, vet aquí un gat, aquest conte s’ha acabat. Vet aquí un gat, vet aquí un gos, aquest conte ja s’ha fos. Eleccions generals espanyoles el 28 d’abril. Els savis que vaticinaven un superdiumenge, retratats. Els savis que venien l’exclusiva del dijous 11 es poden fer una selfie. I els jutges del jutjat que volien tenir menjat tot el fetge del penjat abans de la campanya poden fer-se dir una missa. Constatar que gran és Sánchez a l’hora d’empassar-se els propis gripaus i veure com s’empassa enter aquell que si al desembre no tenia suports als pressupostos no marejaria els ciutadans i governaria amb reials decrets fins a esgotar la legislatura. Recordar que el vals vienès que van interpretar amb l’Aquarius ha acabat amb el rèquiem de l’Open Arms segrestat al port de Barcelona. I que Franco no es va exhumar al juliol i continua al Valle de los Caídos. Per a la resta, torna a quedar clar una vegada més que “músic pagat no fa bon so”. Ho deia sempre l’àvia Neus i per aquí aniria el balanç d’haver facilitat a Sánchez vuit mesos de govern d’Espanya. Un balanç ben galdós. Ara ens foradaran el cervell amb l’orgue que independentistes i triple aliança hem votat junts contra el pressupost més social i català de la història de la humanitat. És la fake new de la segona quinzena de febrer.

Soc feliç com un anís. La imatge d’un grup de forasters (sí, Arrimadas, forasters) al mig de la plaça d’Amer amb els periodistes posant la carxofa (els forasters eren els 32 diputats de Cs) i els veïns ben allunyats i les botigues i els bars tancats és una imatge que em posa. La gent d’Amer ha utilitzat l’estratègia d’ignorar-los que fa anys que reivindico, i la cosa els ha funcionat. Vint-i-sis minuts després d’arribar i trobar-se uns cartells que els explicaven que el festival de circ era a Girona, tornaven a ser als autocars i marxaven per on havien vingut. Sempre ho he defensat i avui estic que peto les costures. “El pitjor menyspreu per a un governant és el silenci del poble”, deia Robespierre, i ho he reescrit dotzenes de vegades. Això és el que s’han trobat a Amer el grup parlamentari de Cs que s’hi ha desplaçat per fer una performance de provocació com la de Torroella de Montgrí de l’altra setmana i treure els llaços grocs que poguessin. Diu Arrimadas que continuaran anant a pobles, però els ben asseguro que no. Tingués tan clara la rifa de Nadal! Si els rebem com a Amer, se’n desdiran aviat. No els serveix de res si no hi ha petites agressions que puguin magnificar i presentar com la violència del “supremacisme independentista”. Busquen propaganda i relat. Si no en troben, no vindran. Visca, gent d’Amer!

Santiago Cantera, prior del Valle de los Caídos, historiador i excandidat de la Falange a les generals espanyoles del 1993 i a les europees del 1994, obre portada a La Razón i mostra (per molt que ens pesi en venir de qui ve) com Pedro Sánchez és un triler i un farsant especialitzat a nedar a contracorrent. Com els salmons quan remunten riu per fresar. Ara bé, no ho fa per un designi biològic, ho fa perquè aquest home és la improvisació i el visca la Pepa constant i perquè li va la marxa. Si té pebrots d’exhumar el dictador en campanya electoral li queden setanta dies per fer-ho; si no, cinquanta. Per la determinació que exhibeix el prior no crec que aconsegueixin moure la mòmia. “No s’enduran Franco, el temple és inviolable”, diu. I sentencia: “Si el Suprem dona la raó al govern i determina l’exhumació, acudirem a Estrasburg, al TEDH.” Poc marge de joc s’hi veu, i aquí Sánchez no tindrà el fetge de recórrer a l’aliança independentista - dreta extrema de la negativa als pressupostos com a culpable del seu fracàs. La fallida exhumació afegeix com a motiu de la caiguda la condició de bocamoll, perquè, com deia l’avia Neus, “la llengua no té ossos, però en trenca de molt grossos”. I ell xerra sense saber què representa el que diu. El desconeixement demostrat en aquest tema és per no asseure’s a dialogar amb ell mai més.

Ve mal temps. S’olora en l’anàlisi que pontsaeris, neoautonomistes, civetistes, terceresvies i altres flors del perer fan avui de les enquestes que ahir es publicaven. Tots diuen que les enquestes diuen que Espanya vol diàleg. Diuen que s’ha acabat l’“a por ellos” i que per això l’altre diumenge la manifestació del trio va punxar. No ho veig, i sento al clatell l’alè de la triple aliança. Ve mal temps. S’olora, segonament, en la pressa d’ERC a posicionar-se. Diu que ara tampoc unitat. Que d’acció sí, però que res més. Es faran pesats: els uns amb la súplica d’unitat i els altres explicant la divisió. És un error. Un gran error! Havíem de fer una llista al Congrés amb tots els presos polítics! Ve mal temps. La tercera flaire, Cs. També rapidíssims. Ja avisen ara. Només tindran ulls per a un pacte a l’andalusa. Ni Sánchez, ni el PSOE. No faran tractes. Cap tracte postelectoral amb els “traïdors”. Ve mal temps. També a Europa. Ni Puigdemont, ni Torra, ni exposició sobre el català, però sí una conferència de Vox sobre el “cop d’estat” a Catalunya. És Tajani que va per lliure o és el pa que s’hi dona, també a Europa? És el pa que s’hi dona. Pugeu-hi de peus! I aquí, les famoses taules de diàleg (el 4 de març n’hi ha una altra) són per als problemes nous que generen. Avui han deixat el president sense escorta.

Sánchez, fins dijous paladí del diàleg, ara va en mode “ja no t’estic amic”. Les diu tan grosses, que sembla que ja tingui clar que no haurem de tornar a ser-ho, d’amics. O bé pensa que no sumarà de cap manera (malgrat la reedició del “si tu no vas, ellos vienen” en versió bèstia, la triple aliança sembla molt a prop de la majoria). O bé pensa que barons i gerros xinesos no el deixaran. O bé pensa que li tornarem a donar un xec en blanc com en la moció de censura. Ahir es va passar tres pobles a TVE i avui ho ha corregit i augmentat al Senat. “El cert i la veritat és que vostès no volen diàleg. Viuen millor amb el PP.” Això, però, forma part de la comèdia. La cosa agafa forma quan aventura que l’independentisme té terror a dialogar i que hauria de dir que l’autodeterminació no és possible, que ha mentit. O sigui que ara ja no és que no siguem prou. És que no és possible. Aquesta és la seva tesi. Per tant, mai hi ha hagut ni hi haurà res a dialogar. El diàleg és sempre una pantomima. Més treballada que amb el PP de Soraya, però pantomima. Deuen haver trobat el que en Benet Salellas busca i no ha trobat, el lloc on està escrit que la unitat territorial d’Espanya és un dret universal. Les noves taules de la llei. No és possible. No és que ells no el reconeguin. És que no és possible. Recordem-ho després del 28-A.

No és irresponsable, conseller, convocar vagues i mobilitzacions de reivindicació laboral durant els dies que dura el Mobile. És just el que s’espera d’uns dirigents espavilats. Que convoquin els seus a la concentració quan la concentració generi efectes. Mai hauria imaginat que un conseller tan del segle XXI, tan de la cultura 2.0, tan de la república digital vivia en un pensament laboral tan antiquat. En declaracions a l’ACN, el conseller de Polítiques Digitals i Administració Pública, Jordi Puigneró, ha renyat tots els que convoquen protestes aprofitant el Mobile. Diu que no es pot posar en perill la gallina dels ous d’or. Ho és, la gallina dels ous d’or? O és una de tantes bones gallines ponedores del país a la qual hem ensabonat amb excés i per això ara paga les conseqüències de la pressió? Pensi que comparteix argument amb els unionistes, conseller. “No feu vaga aquí el dijous”‘, diuen. “Aneu a molestar a Madrid, que és on són els que us causen els problemes.” No és irresponsable, conseller, convocar pel Mobile. És just el que s’espera d’uns dirigents espavilats. Que convoquin quan generi efecte. Les vagues es fan per més motius que per perjudicar l’empresa. Mostrar múscul i cridar l’atenció mediàtica per sensibilitzar del problema tota la comunitat són motius tan principals com la pressió als patrons.

El rei dels espanyols s’ha tornat a posar on no el demanen i ha demostrat per enèsima vegada que és un pallús. Pallús si sap el que llegeix, que és una possibilitat, i pallús si no sap el que llegeix, que és l’altra possibilitat. Si és, com també pot ser, un copet a l’esquena als fiscals (o a tota la judicatura) per les tensions del judici, llavors, a més de pallús, és un dropo i un neci. A veure si calla d’una vegada. La darrera va ser ahir, en la clausura del Congrés Mundial del Dret a Madrid, on rebia el Premi Mundial de la Pau i la Llibertat atorgat per l’Associació Mundial de Juristes. El rei va venir a dir que fora de la llei no hi ha democràcia. Quina llumenera! “No és admissible apel·lar a una suposada democràcia per sobre del dret, perquè sense el respecte a les lleis no existeix ni convivència ni democràcia, sinó inseguretat, arbitrarietat i, en definitiva, fallida dels principis morals i cívics de la societat.” Comencem una vegada més dient que el que hauria de fer és callar, que és el paper que li marca la tan amanida Constitució. Però si no, que repassi la història i que vegi quantes vegades la llei (democràtica) ha estat la cotilla que ha petat quan s’ha apel·lat a la democràcia per sobre del dret. Just al contrari de com ho diu. Quants drets civils encara estarien massacrats si el món pensés com ell?