Canalització de la ràbia i educació democràtica
És molt habitual que davant de determinats crims que repugnen especialment la consciència moral dels ciutadans –i molt especialment els que impliquen l’abús sexual–, es facin gestos i declaracions condemnatoris de caràcter molt contundent. S’entén que sigui així com a mitjà per canalitzar la indignació que senten els veïns, els grups afectats i les autoritats que se solen veure desbordades per les reaccions del carrer. I sembla clar que sempre és millor aquesta conducció de la ràbia cap al minut de silenci i la condemna solemne, que no pas cap als intents de linxament i venjança.
Tanmateix, aquest mecanisme de domesticació social de la ràbia sol anar acompanyat de dos tipus d’afirmacions que em semblen impròpies d’una societat radicalment democràtica i tolerant. Són confusions de criteri que poden tenir greus conseqüències, en el sentit d’afavorir els partits i organitzacions autoritàries que lliguen la seguretat pública a l’enduriment de la repressió en general i dels càstigs en particular. D’una banda, parlo del fet que s’assenyali l’autor del crim com si fos el culpable absolut, sense concedir-li cap mena d’atenuant amb relació a la seva conducta. Se’l condemna, en definitiva, abans del judici. De l’altra, em refereixo a l’apel·lació a una mena de voluntarisme abstracte que fa pensar que només volent les coses, s’aconsegueixen. És allò d’“exigim que mai més no es cometi tal o tal crim”. És a dir, es tracta d’una mena de discurs que fa pensar que si determinades maldats es produeixen és perquè algú ho vol, o perquè s’han tolerat.
Abans d’entrar a considerar aquests dos tipus d’afirmacions, tanmateix, faré una observació prèvia. Per què som socialment tan durs amb un tipus de crims i tan indulgents amb d’altres? No estic parlant de la gravetat intrínseca, que varia en cada cas, sinó d’aquella mena de consideracions generals que solen fer que qualsevol conducta delictiva s’expliqui per les condicions socials i ambientals en què s’ha trobat l’individu. Quantes vegades no hem atribuït les conductes delictives al fracàs educador dels pares, a l’impacte de la violència televisiva o de determinats videojocs, a una societat endurida per la discriminació i la misèria d’uns i l’enriquiment abusiu d’altres? Per què davant de determinats crims no mostrem la mateixa benvolença i no donem el benefici d’una comprensió semblant?
Aquest és un dilema gens fàcil de resoldre, perquè remet a una disposició prèvia davant d’una dicotomia clàssica: el judici o la comprensió. Com diu el clàssic, “qui jutja no comprèn i qui comprèn no jutja”. Un exercici de comprensió sobre què ha portat un individu a cometre un crim –terrorista, sexual o un altre– no porta a acabar mostrant una certa benvolença? Però si ja hem jutjat els fets d’entrada, no és cert que ja no hi ha lloc per a cap mena de comprensió? I torno a la pregunta que aquí no respondré: per què davant d’uns crims fem judicis estrictes i, en canvi, davant d’altres tant o més greus ens mostrem comprensius? Hi hauríem de pensar, perquè la resposta a aquesta pregunta potser ens permetria saber per què considerem que determinats crims no mereixen cap descàrrec, cap pal·liatiu, i que com solen dir els manifestos públics, no mereixen cap disculpa.
Pel que fa al voluntarisme que s’aplica a la suposada solució del tipus de crims que es volen desterrar, afirmar que una determinada conducta criminal es pot aturar simplement amb una condemna general i amb un “mai més”, des del meu punt de vista, és adoptar una actitud màgica que converteix la condemna pública en un exorcisme.
Certament, ara podria recórrer a la condició humana per explicar que la maldat –extrema o no– també n’és una expressió que, tot i el profund procés de civilització a què l’hem sotmesa, en algunes ocasions es torna a manifestar. Però sobretot, i més en concret, cal reconèixer que la complexitat de la conducta humana és enorme i que hi intervenen un gran nombre de factors: des dels genètics –cada dia més coneguts– fins als de caràcter ambiental, siguin socials, psíquics o emocionals. I pensar que una conducta criminal pot ser liquidada simplement amb la condemna i la repressió de l’última baula del procés que l’ha produïda, crec que és afavorir un pensament autoritari i venjatiu, totalment oposat a una consciència plenament democràtica.
En definitiva, la meva opinió és que la canalització de la ràbia i la indignació hauria de ser també una oportunitat per a l’educació democràtica i per afavorir una més gran comprensió del mal que, precisament, ens allunyés de la simplificació de la realitat i dels sentiments de venjança.
