Canalització de la ràbia i educació democràtica

És molt habi­tual que davant de deter­mi­nats crims que repug­nen espe­ci­al­ment la consciència moral dels ciu­ta­dans –i molt espe­ci­al­ment els que impli­quen l’abús sexual–, es facin ges­tos i decla­ra­ci­ons con­dem­na­to­ris de caràcter molt con­tun­dent. S’entén que sigui així com a mitjà per cana­lit­zar la indig­nació que sen­ten els veïns, els grups afec­tats i les auto­ri­tats que se solen veure des­bor­da­des per les reac­ci­ons del car­rer. I sem­bla clar que sem­pre és millor aquesta con­ducció de la ràbia cap al minut de silenci i la con­demna solemne, que no pas cap als intents de lin­xa­ment i ven­jança.

Tan­ma­teix, aquest meca­nisme de domes­ti­cació social de la ràbia sol anar acom­pa­nyat de dos tipus d’afir­ma­ci­ons que em sem­blen impròpies d’una soci­e­tat radi­cal­ment democràtica i tole­rant. Són con­fu­si­ons de cri­teri que poden tenir greus con­seqüències, en el sen­tit d’afa­vo­rir els par­tits i orga­nit­za­ci­ons auto­ritàries que lli­guen la segu­re­tat pública a l’endu­ri­ment de la repressió en gene­ral i dels càstigs en par­ti­cu­lar. D’una banda, parlo del fet que s’asse­nyali l’autor del crim com si fos el cul­pa­ble abso­lut, sense con­ce­dir-li cap mena d’ate­nu­ant amb relació a la seva con­ducta. Se’l con­demna, en defi­ni­tiva, abans del judici. De l’altra, em refe­reixo a l’apel·lació a una mena de volun­ta­risme abs­tracte que fa pen­sar que només volent les coses, s’acon­se­guei­xen. És allò d’“exi­gim que mai més no es cometi tal o tal crim”. És a dir, es tracta d’una mena de dis­curs que fa pen­sar que si deter­mi­na­des mal­dats es pro­du­ei­xen és perquè algú ho vol, o perquè s’han tole­rat.

Abans d’entrar a con­si­de­rar aquests dos tipus d’afir­ma­ci­ons, tan­ma­teix, faré una obser­vació prèvia. Per què som soci­al­ment tan durs amb un tipus de crims i tan indul­gents amb d’altres? No estic par­lant de la gra­ve­tat intrínseca, que varia en cada cas, sinó d’aque­lla mena de con­si­de­ra­ci­ons gene­rals que solen fer que qual­se­vol con­ducta delic­tiva s’expli­qui per les con­di­ci­ons soci­als i ambi­en­tals en què s’ha tro­bat l’indi­vidu. Quan­tes vega­des no hem atribuït les con­duc­tes delic­ti­ves al fracàs edu­ca­dor dels pares, a l’impacte de la violència tele­vi­siva o de deter­mi­nats vide­o­jocs, a una soci­e­tat endu­rida per la dis­cri­mi­nació i la misèria d’uns i l’enri­qui­ment abu­siu d’altres? Per què davant de deter­mi­nats crims no mos­trem la mateixa ben­vo­lença i no donem el bene­fici d’una com­prensió sem­blant?

Aquest és un dilema gens fàcil de resol­dre, perquè remet a una dis­po­sició prèvia davant d’una dico­to­mia clàssica: el judici o la com­prensió. Com diu el clàssic, “qui jutja no comprèn i qui comprèn no jutja”. Un exer­cici de com­prensió sobre què ha por­tat un indi­vidu a come­tre un crim –ter­ro­rista, sexual o un altre– no porta a aca­bar mos­trant una certa ben­vo­lença? Però si ja hem jut­jat els fets d’entrada, no és cert que ja no hi ha lloc per a cap mena de com­prensió? I torno a la pre­gunta que aquí no res­pondré: per què davant d’uns crims fem judi­cis estric­tes i, en canvi, davant d’altres tant o més greus ens mos­trem com­pren­sius? Hi hauríem de pen­sar, perquè la res­posta a aquesta pre­gunta pot­ser ens per­me­tria saber per què con­si­de­rem que deter­mi­nats crims no merei­xen cap descàrrec, cap pal·lia­tiu, i que com solen dir els mani­fes­tos públics, no merei­xen cap dis­culpa.

Pel que fa al volun­ta­risme que s’aplica a la supo­sada solució del tipus de crims que es volen des­ter­rar, afir­mar que una deter­mi­nada con­ducta cri­mi­nal es pot atu­rar sim­ple­ment amb una con­demna gene­ral i amb un “mai més”, des del meu punt de vista, és adop­tar una acti­tud màgica que con­ver­teix la con­demna pública en un exor­cisme.

Cer­ta­ment, ara podria recórrer a la con­dició humana per expli­car que la mal­dat –extrema o no– també n’és una expressió que, tot i el pro­fund procés de civi­lit­zació a què l’hem sot­mesa, en algu­nes oca­si­ons es torna a mani­fes­tar. Però sobre­tot, i més en con­cret, cal reconèixer que la com­ple­xi­tat de la con­ducta humana és enorme i que hi inter­ve­nen un gran nom­bre de fac­tors: des dels genètics –cada dia més cone­guts– fins als de caràcter ambi­en­tal, siguin soci­als, psíquics o emo­ci­o­nals. I pen­sar que una con­ducta cri­mi­nal pot ser liqui­dada sim­ple­ment amb la con­demna i la repressió de l’última baula del procés que l’ha produïda, crec que és afa­vo­rir un pen­sa­ment auto­ri­tari i ven­ja­tiu, total­ment opo­sat a una consciència ple­na­ment democràtica.

En defi­ni­tiva, la meva opinió és que la cana­lit­zació de la ràbia i la indig­nació hau­ria de ser també una opor­tu­ni­tat per a l’edu­cació democràtica i per afa­vo­rir una més gran com­prensió del mal que, pre­ci­sa­ment, ens allunyés de la sim­pli­fi­cació de la rea­li­tat i dels sen­ti­ments de ven­jança.