Samarra

Expliquen els savis que cert dia, a Bagdad, un criat es dirigí al califa dels creients: “Senyor, m’acabo de trobar amb la Mort a la plaça del mercat i m’ha fet un gest amenaçador, crec que ve a cercar-me. Permeti’m fugir a Samarra, on tinc família, per amagar-me i que no em trobi.” El califa li concedí el permís i el criat partí cap a Samarra. Una mica més tard, passejant pel seu jardí, el califa es trobà amb la Mort i li preguntà: “Per què has amenaçat el meu criat?” La Mort li respongué: “No era un gest d’amenaça, sinó de sorpresa! M’estranyà trobar-me’l a Bagdad aquest matí quan tenia una cita amb ell aquesta nit a Samarra.”

I és que hi ha fets que han de passar, situacions que han de succeir i res del que vulguem oposar-hi per tal d’evitar-los serà efectiu. Precisament és en aquesta situació en què es troba Espanya respecte a la causa general contra l’independentisme que s’està duent a terme aquests dies al Tribunal Suprem. Al llarg d’aquests dies hem anat veient com la causa no existeix: no hi ha rebel·lió, no hi ha malversació i no hi hauria ni desobediència. Veiem com la fiscalia i l’advocacia de l’Estat no tenen ni arguments ni proves, com cada dia que passa el ridícul és més gran, un ridícul que la premsa del règim ja no pot ni amagar a les pàgines interiors ni en breus. Fins i tot la manipulació espanyola de la realitat té límits.

Perquè o el judici acaba en absolució o acaba arribant als tribunals europeus on decaurà, no hi ha més. No sé ben bé què esperaven els instigadors del sainet, però ara mateix la justícia espanyola es troba en una fugida cap endavant que només té un destí: la prova, una altra vegada, de l’arbitrarietat d’aquest estat decadent, la certificació de la mort de l’estat de dret en aquest país i la nul·la separació de poders. Espanya té una cita a Samarra abans del que es pensa, i en el fons depèn només de nosaltres quan tindrà lloc aquesta trobada i quin benefici en voldrem treure a curt i llarg termini. Seguim.