El voraviu

Arrimadas anirà diumenge a Waterloo amb comitiva. Ho va anunciar ahir a la nit. Veurem a fer-hi què. Diu que per dir-li a Puigdemont que la República no existeix, que no és president de res i que deixi d’emprenyar. Sembla, però, que no ha demanat concertar entrevista i no sabem, per tant, si es plantarà allà davant i tirarà de megàfon o si trucarà a la porta arriscant-se a no trobar ningú, o si li deixarà una carta com en un programa de televisió. Sembla que aquells vint minuts de diumenge, al mig de la plaça d’Amer, amb els forasters sols davant les càmeres i les carxofes, els han pujat al cap. S’entén. Les botigues tancades. El cartell de Puigdemont mirant-los fixament. El maleït “No surrender”. És lògic que es notin trasbalsats. Fins ara, a Cs, als que anaven a Waterloo els suspenien de militància. Acceptaven, això sí, que hi anessin a fer el pallasso, com Albert Boadella, cosa lògica perquè Boadella és pallasso. Acabem de guanyar una pallassa?, seria la pregunta. O la suspendran de militància? Ara que Rivera diu que ets “la que més” de l’arena política ens surts amb aquesta, Inés? La manera com et van vacil·lar a Amer és de mal pair. S’entén. Quantes vegades t’ha tornat? Vols dir que no passaries amb un Almax? Si no va bé en pastilla, el pots provar de sobre. A Waterloo fa fred, Inés!

“Que el llegir no faci perdre l’escriure”, deia l’àvia Neus. Malgrat les hores de judici que acumulem i les que venen (o potser per això) vaig al cinema a veure’n una de judicis. (Des que en un Estudio 1 de TVE vaig veure Dotze homes sense pietat tinc una debilitat quasi patològica pel subgènere). Estrenen Cuestión de género. És la lluita de Ruth Bader Ginsburg (Felicity Jones) per posar fi a les lleis que discriminaven la dona als Estats Units en els anys seixanta i setanta. Al Suprem des del 1993 (la va nomenar Bill Clinton), continua en exercici als 85 anys. És la segona dona de la història que ocupa un lloc a la més alta instància judicial. No us la perdeu. Me’n quedo dues frases. Una a l’al·legat final. Un dels tres jutges la interpel·la: “La paraula dona no està escrita cap vegada a la Constitució.” “Tampoc hi ha escrita la paraula llllibertat”, li contesta ella. I l’altra, una reflexió que es fa en veu alta: “Potser no tindrà en compte el temps del dia del judici, però segur que té en compte el clima de l’era.” En sortir connecto el mòbil. Arrimadas a Madrid (fa tres setmanes deia a l’Évole que res la mouria del Parlament). Girauta, a Toledo. La Roldán, que quedarà de mestressa, lluïa barretina a la Via Catalana. Froilán, amb els amiguets, era a la manifestació de la plaça d’Oriente. Estan bojos, aquests romans! Votem-nos! Fotem-los!

El vídeo d’aquest matí a Waterloo m’ha trencat cor, ànima i cervell. Ja no estic tan segur com ho estava divendres que hagi estat una mala digestió de la vacil·lada d’Amer. També podria ser que qui pren les decisions d’imatge ja ho porti de sèrie i tingui un cervellet com una figa de coll de senyora blanca després de les pluges de setembre. Em reafirmo, en qualsevol cas, que acabem de guanyar una pallassa. I doneu gràcies a Déu que ningú hagi pres mal amb la porta mig oberta, que també hauria pogut passar. No l’expulsaran del partit per haver anat a Waterloo, sinó que ahir la van pujar als altars. Al migdia, per no perdre to ni nivell, Sánchez anava a Cotlliure (han trigat vuitanta anys) i oferia a la tomba de Machado la bandera amb què el poeta es mocava. És crueltat mental o sanchisme portar a un mort republicà la bandera rojigualda? No us esforceu a desxifrar-ho. Ja li va dir el nen de la platja a aquell sant que pretenia entendre Espanya: “Abans posaré jo l’aigua del mar en aquest forat.” Escolteu, si no, el rei dels espanyols xerrant aquest vespre en el sopar del Mobile sobre la nació, la qualitat de la seva democràcia i les virtuts de les vint democràcies plenes entre les quals, tant se val, hi ha Espanya. Intuïu per què ha agafat aquesta mania de parlar a tot arreu de la gran qualitat democràtica espanyola?

El Cuirassat Potemkin (Sergei Eisenstein, 1925) ha obert una via d’aigua a la Rahola. No per res. Perquè ella, com ja sabeu, és especial, i fer el ridícul li va una mica en el sou. Tant, que aquest matí explicava enfervorida a la tertúlia de RAC1 com en aquells primers anys de la Transició va tenir l’oportunitat de veure la pel·lícula d’Eisenstein al Capsa, a primera fila, en rus. No una, quatre vegades ha cridat que l’havia vist en rus, fins que Antonio Baños li ha recordat que la pel·lícula era muda i que com si la volia veure en austrohongarès. El ridícul és lliure i per més que Tarradellas exhortés els polítics (és l’únic que no podem permetre, deia), en consumeixen a cabassos. Al Mobile, Torra i companyia no han anat a la paradeta d’Espanya perquè s’havien programat un acte a l’hora que el seguici hi passava. Contrariat, aquesta llumenera que tenen per rei els espanyols ha decidit sobre la marxa que no aniria a la paradeta de Catalunya i no hi ha anat, bo i que estava en el programa i ningú ha anunciat cap revisió. Tanta gresca per la unitat territorial i al Mobile ens ha deixat independents de facto! Enmig de tanta ridiculesa, el capità del Girona, Àlex Granell, ha tornat a marcar posició. A Madrid va recordar el patiment dels presos polítics; avui ha lluït un braçal LGTBI contra l’homofòbia en l’esport.

Acaben les declaracions dels processats i estic segur que més d’un pensava que en qualsevol moment fins i tot els deixarien anar, vist el que hem vist. És el que té la retransmissió televisiva. Crea una atmosfera de competitivitat a cavall entre un partit de futbol i un concurs de preguntes i respostes per equips. S’ha generat l’efecte que els presos guanyaven amb les seves brillants intervencions i que la mala traça dels fiscals i la molta pena de l’advocacia de l’Estat faria que aquest Marchena tan correcte i contemporitzador, s’adonés de la gran injustícia que s’ha comès. Houston tenim un problema. Això és una sessió doble de les que abans feien els diumenges a la tarda i tot just acabem de veure el NO-DO. No cal que ens creiem els nostres propis titulars, i no dic que no els hàgim de fer, però hem de començar a distingir entre el que toca fer i dir per mantenir la moral de la tropa (tots som tropa, els oficials són a la presó o a l’exili) i la realitat que s’imposarà. No cal que ens creiem que cada dia farem 4.000 socis d’Òmnium. Fixem-nos també amb el que titulen ells. Ara que comencen les pel·lícules, mireu-la algun dia a les seves televisions. Ara Vox tindrà joc. Els testimonis no són els acusats i res serà tan agradable de sentir. Hi ha molta aparença. Aniran mal dades. Preparem-nos per al pitjor.

El dia d’avui figurarà en els manuals de periodisme (si en el futur hi ha manuals i si hi ha periodisme) com un dels de màxima concentració i diversitat informativa d’alta intensitat i transcendència (i també de molta palla i pellofa). Ple del Congrés dels Diputats a Madrid. Ple del Parlament de Catalunya a Barcelona. Judici als presos polítics al Tribunal Suprem. Judici a l’expresident del Barça Sandro Rosell a l’Audiencia Nacional. Tornada de les semifinals de la copa al Bernabéu entre el Madrid i el Barça. Quina canya! I res ha frustrat expectatives. A les 10 del matí, la presidenta del tribunal que jutja Rosell i el seu soci Joan Besolí els ha posat en llibertat. Han passat 21 mesos a la presó. Avui és per celebrar-ho, però s’ensuma una nova vergonya de campionat del sistema judicial espanyol. Al Parlament de Catalunya gairebé s’ha vist per a sentència que el 2019 prorrogaran pressupostos perquè no hi haurà suports parlamentaris suficients per a uns de nous. De les declaracions al Suprem (Mas, Rajoy, Soraya, Montoro…), aneu al YouTube i regaleu-vos el moment Baños. Fixeu-vos sobretot en l’atac de nervis que suporta el magistrat de cabells blancs que queda a l’esquerra de la pantalla. És Luciano Varela Castro. 71 anys. I el Barça ha guanyat 0-3 xutant dos cops a porteria. Al Suprem necessitarem molt més.

Pensareu, volguts lectors que Inés Arrimadas m’ha robat el cor. Començo i acabo setmana amb ella i vaig fer-hi parada i fonda el diumenge. Però és que l’episodi de Waterloo, després del d’Amer, just abans de la fugida a Madrid i el desplaçament de Girauta a Toledo mereixen aquest bon vent i barca nova amb música del “passi-ho bé” de La Trinca o del que vulgueu. Encara més quan avui l’Ajuntament de Waterloo ha expedit una nota de premsa per aclarir la situació de diumenge. I la situació de diumenge va ser, ras i curt, que no hi havia raó per al dilema que m’omplia de neguit. Són certes les dues consideracions. Aquesta gent no ha paït bé la vacil·lada dels vilatans d’Amer i algú que ocupa un lloc de presa de decisions d’imatge corporativa a l’organització té un cervellet com una figa de coll de senyora blanca després de les pluges del setembre. El comunicat oficial del municipi explica un total de set sancions imposades. Una perquè no van demanar permís a ningú per fer una manifestació a l’espai públic (ells, que tant defensen la neutralitat!). Una altra perquè van molestar amb la seva fressa els veïns i van envair jardins municipals. I cinc per cotxes mal aparcats. És a dir que va anar d’un pèl que no provoquen un conflicte diplomàtic.