Jo, dona. Nosaltres

L’afir­mació col·lec­tiva i indi­vi­dual en la lluita con­tra el mas­clisme és un gest que malau­ra­da­ment s’ha de repro­duir molts dies, i alguns dies, en molts moments. Una vegada ens endin­sem a no dei­xar pas­sar cap con­ducta que tras­passi els límits del sexisme, sigui per pro­tecció pròpia o sigui per a una altra dona, els que optem per aquest camí sabem que l’efecte bume­rang està asse­gu­rat. És per això que els 8 de març tenen sen­tit com a expressió comu­nitària d’una força impa­ra­ble, en què les dones i homes com­pro­me­sos amb aquesta lluita ens aple­guem en una riuada de per­so­nes al car­rer que denun­ciem el mas­clisme pro­per i llunyà. Fa poc, Mary Beard va publi­car La veu i el poder de les dones. Ella denun­cia com les dones són silen­ci­a­des en els dis­cur­sos públics, i com en la política els tres valors de conei­xe­ment, experiència i auto­ri­tat han exclòs el que les dones poden apor­tar com a valors qua­li­ta­tius per al poder, tot i que les coses estan can­vi­ant en el món. Fa poc que l’Acadèmia Fran­cesa ha auto­rit­zat deno­mi­nar els ofi­cis en la seva versió en femení. Ja soc advo­cada.

No aju­den el mites de poder femení com Antígona i Medea, abu­sa­do­res de poder a qui s’ha de tor­nar al lloc d’ori­gen fora del poder. Per­so­nal­ment, m’ha ins­pi­rat sem­pre la deessa Demèter, mare de Persèfone. Demèter va haver de pac­tar amb Hades, el déu de la fos­cor, per sal­var la seva filla sis mesos l’any de l’infern. Aquest pacte va ser la con­tem­plació d’una filla segres­tada per la passió i la dependència, i va ser la gènesi d’una con­cepció del mite de Demèter com la deessa de l’agri­cul­tura, la que sem­bra lla­vors per al canvi, la que tre­ba­lla la terra, ins­pi­ra­dora del cicle de les esta­ci­ons. Dona intel·ligent, deter­mi­nada, mare, que creu en el procés de la natura i de la fer­ti­li­tat de les lla­vors. Llui­ta­dora i vic­to­ri­osa sense arc ni flet­xes.

Mirant enrere, en el punt d’inflexió de la cin­quan­tena, se’ns per­met ado­nar-nos dels llin­dars de la nos­tra iden­ti­tat i hete­rodòxia. En el meu cas, per algu­nes dones no he estat prou femi­nista, per altres per­so­nes no soc prou patri­ota, és evi­dent que no soc prou afí a cap par­tit polític, no soc rica, soc massa franca, exces­si­va­ment com­pas­siva, i com a dona inde­pen­dent, he vol­gut fer de les històries d’amor bàsica­ment històries de com­pli­ci­tat pro­funda i d’iguals. Així, com a dona he vis­cut les con­seqüències d’aquesta manera d’enca­rar la vida, una manera que ve de molt lluny, quan vaig fugir de pen­sar la meva vida en funció d’un casa­ment o d’uns silen­cis adap­ta­tius. Des de ben petita, devo­rava lli­bres i em vaig voler fer escol­tar, somi­ava les parau­les lli­ber­tat i justícia. Perquè la igual­tat és una res­posta a la injustícia. I a poc a poc, segu­ra­ment amb el risc de ser con­si­de­rada poc sub­misa, he traçat un vin­cle exis­ten­cial entre la meva vida i la meva con­dició de dona. Obser­vava la meva mare i les meves àvies a la cuina, mai al sofà, i als homes de la família, lle­gir, tre­ba­llar fora de casa i com­pro­me­tre’s soci­al­ment. Així, com a dona, visc enmig d’emo­ci­ons encre­ua­des immersa en un món patri­ar­cal.

En un aspecte quo­tidià i si es vol banal, fa temps que no suporto les dones que enga­nyen bons homes o mani­pu­len amb les seves armes sexis­tes, però sobre­tot no suporto els homes per qui “anar de putes” és el seu entre­te­ni­ment pre­fe­rit, i m’he de mos­se­gar els lla­vis per no cri­dar a les seves dones enga­nya­des davant d’un entorn total­ment còmplice. M’indigna la pre­potència d’alguns direc­tius homes que fan del nepo­tisme el seu estil quo­tidià i que impo­sen la llei de la por per man­te­nir les seves estruc­tu­res cen­tra­lit­za­des i en ordre, això sí, diri­gi­des per homes sol­dats i habi­tu­al­ment covards. Conec homes joves i més grans, cada vegada més, que fan del coratge i de la coherència per la igual­tat de gènere una nova manera de tre­ba­llar, de viure. Cada dia més. És enco­rat­ja­dor veure aquesta nova gene­ració d’homes lliu­res de mas­clisme i, sobre­tot, m’emo­ci­ona la nova gene­ració de dones de la cul­tura, del dret, de l’empresa, de la salut, mes­tres, estu­di­ants, que no tenen cap presó pen­dent i que valen­tes escla­ten cons­truint un mirall per­ma­nent de ger­ma­nor denun­ci­ant el mas­clisme. I les noies, com la meva filla, que tenen clar que la soci­e­tat no es can­via en un dia, però que el canvi és neces­sari. Nosal­tres, ara sí, nosal­tres, rebels.