El voraviu

És un error, un gran error. S’ha de deixar Vox en pax. No som ells. Si toca manteniment al Sant Jordi el dia que el demanen per fer un míting, Colau ho ha de canviar i els hi ha de poder llogar. Aquesta és la feina, encara que el que mudi sigui just el contrari. Fer-ho al revés, com probablement ha anat, és una patinada que pagarem cara. Ens n’anem al seu terreny, a la seva agenda. Seguim el pas que marquen. Campanya de franc. I eficient. Collboni ja va patinar demanant a l’alcaldessa públicament que es mogués per impedir l’acte dels d’Abascal. Els fem la feina. Que no ho veieu? Per què hem d’impedir que s’expressin? Que som del seu món nosaltres, potser? Ells sí que ho farien, però els demòcrates no ens ho podem permetre. Que ja ens han encomanat la intolerància, potser? La llibertat d’expressió no va de deixar parlar molt a tots els nostres. No és una genialitat, és una ridiculesa tancar per obres de manteniment. Ja està inventat. Florentino feia lavabos nous perquè el Barça no jugués finals de copa al Bernabéu. Demà a Salt hi ha un altre acte convocat per Vox, al teatre El Canal. Les institucions corresponents han donat els permisos, com havia de ser, però ja s’han anunciat concentracions antifeixistes de protesta. És un error, un gran error.

Clint Eastwood, que el 31 de maig farà 89 anys, interpreta a Mula un horticultor de Detroit de 90, que en arruïnar-se i ser embargat pel banc es busca la vida i transporta droga per al càrtel de Sinaloa. Basada en una història real, Eastwood la produeix, la dirigeix i hi fa el protagonista, Leo Sharp, un personatge tan desclassat com ho era Will Munny, el granger pistoler de Sense perdó (1992), i Frankie Dunn, l’entrenador de boxa de Million dollar baby (2004). És en el desclassament que Eastwood excel·leix, i aquí ho torna a demostrar. No us la perdeu. És la seva pel·lícula número 60 com a actor i número 37 com a director. Potser no n’hi quedin gaires. Potser no n’hi quedi cap. Aneu-hi. Diuen alguns crítics que construeix un protagonista que s’embafa del més sagrat concepte de la família tradicional republicana, que pretén fer gràcia amb entretocs racistes, comentaris homòfobs i l’exhibició d’un masclisme caspós. D’altres troben que destil·la un patrioterisme abassegador durant dues hores. Un punt de raó no els falta, però aneu a veure-la i acabareu adorant el cultivador de lliris. Com ho acaba fent la seva filla (la de ficció, interpretada per Alison, una de les reals). “No crec que hagis estat un mal pare ni un mal marit. És que ets de floració darrerenca.” També té valor el que no és primerenc.

Puigdemont, un altre cop pal de paller, dona l’alineació i la purga no és menor. En venen més. Hi ha copa, lliga, Champions i mundialet en quatre dies. El purgat més il·lustre (Carles Campuzano) ha tuitetjat ràpidament les gràcies per anys de confiança. Veurem més endavant, però s’agraeix que no faci el ploricó. Costa aquesta actitud. En tots els àmbits de la vida. A finals dels vuitanta, com a director de El Punt vaig retallar un miler llarg de subscripcions gratuïtes que servíem de feia anys a les mateixes persones i entitats. Els vaig adreçar una atenta carta explicant-los que dirigíem els esforços i els costos de promoció a altres iniciatives i els oferia unes condicions de subscripció molt bonificades si després de tants anys volien continuar llegint-nos (ara pagant una mica). També els deia que esperava que els anys de servei gratuït els haguessin fet profit. Durant setmanes vaig aguantar (sort que no hi havia internet) telefonades i cartes insolents de gent que s’havia acostumat tant al regal que l’entenien com un dret i me’l reclamaven amb amenaces. D’algun nom, encara me’n faig creus ara, trenta anys després. Vaig tenir una sola carta d’agraïment. El tinent coronel de la Guàrdia Civil. Va adjuntar uns pins de l’institut armat i em deia que no tenia pressupost ni per al preu de gallina robada que li oferia.

“Advocats i procuradors a l’infern de dos en dos”, remugava l’àvia Neus si mostrava interès pel dret. M’ha revingut aquest matí quan he llegit el fitxatge de Soraya Saénz de Santamaría pel bufet Cuatrecasas. L’operació diu molt del país que tenim. El descriu i remarca la riquesa de matisos, i mostra com les portes giratòries no deixen mai de rodar per a alguns. Què sap i què valora Cuatrecasas quan pren la decisió? Potser no té potencial de clients sobiranistes i no se n’emprenyarà cap? O és que aquest seria un concepte de botiga de la senyora Maria i un despatx com aquest està “au dessus de la melée”? Es pot permetre agafar algú que ve de l’alta política, però que ha perdut fins i tot el grup parlamentari en aquest país? O és que som tan trempats que prescindim dels currículums, i les derrotes (moció de censura, presidència del PP) sumen punts? O és que tothom entén que només és influència, relacions, caixet i poca cosa més? És que han de purgar haver fet de civetistes amb Urkullu i acostar-se més a l’unionisme? Jo no sé què és, però Cuatrecasas segur que sí, i és el que em fa pensar. Han fitxat la del descabezamiento i el “Diplocat en liquidasió”. Ho deuen considerar una bona carta de presentació. I l’han rescatat dels 180.000 euros anuals al Consell d’Estat on estava refugiada.

No sé qui dels dos ha creuat primer el Rubicó. Ni sé realment si l’ha creuat algun dels dos. I, a més, no ho vull saber. Se me’n fot i em dol, però endavant i foris! La sort està en dansa. Han fet de Juli Cèsar i els daus han estat tirats i rodolaran tot un cicle electoral que es concentrarà en vuit o deu mesos (espanyoles, municipals, europees, catalanes, espanyoles bis i catalanes bis). Cada un, Carles Puigdemont i Oriol Junqueras, a buscar la sort contra l’altre, a aconseguir l’hegemonia dins de l’independentisme de centre al davant de l’altre. Segurament no hi havia ni hi ha momentum a buscar en aquest cicle electoral, però no hi ha ajudat gens que hagin prioritzat la batalla pel lideratge sobiranista. Segurament no hem tingut mai res a un pam, ni la independència ni la república, però la competitivitat pel primer lloc ho allunya més. No sé si la batalla personalista en què entraran (els uns per Puigdemont i els altres per Junqueras) la voldran resoldre els electors. Tinc la sensació que és com aquells divorcis farragosos que volen fer optar els fills pel pare o per la mare. Potser té raó l’Otegi, i hauríem d’haver fet com els bascos i no mantenir el lideratge a qui entra a la presó (i qui diu la presó diu l’exili). Tan complicat és liderar entre reixes com a 1.000 quilòmetres de distància. Ens enfanguen.

Casado ha demanat públicament a Vox que no presenti llista en províncies on s’escullen menys de sis diputats. Té por que la llei D’Hondt acabi fent que algun diputat del trifàsic canviï de costat. Quina casualitat que tinguin les mateixes digressions que fins a la setmana passada tenien els independentistes! Recollim més amb llistes unitàries o recollim més amb diverses opcions? I la resposta ha estat la mateixa que s’han donat els independentistes. Els partits necessiten i volen marcar territori. Vox li ha dit al moment que ells seran per tot arreu. Que si volen, que es retiri el PP on les enquestes els assenyalen com a segon partit. També hi ha una batalla per l’hegemonia dins la dreta, i no és menor. La polèmica fa evident una situació que no sé si tenim prou clara. El 28 d’abril, a Espanya, es pot vorejar l’empat tècnic. No descartaria unes eleccions bis, ni descartaria un govern a l’andalusa, ni descartaria un govern amb PSOE i Cs. Estem preparats per als dos últims supòsits? Qui esperem que ens en rescati, del delit uniformitzador i recentralitzador que els entrarà si es veuen en situació? Com ens protegirem? Som capaços de fer una valoració potencial de danys? Hi ha una estratègia unitària davant l’eventualitat que el resultat es pugui donar? Em temo que ens enganxaran badant.

Som com amebes. Ens partim i ens partim i ens partim. Com les amebes madures, els partits catalans es multipliquen per reproducció asexual. Per fissió binària. I no se n’escapa cap. A dreta i a esquerra. Sobiranistes i unionistes. Ara que la CUP es veia endreçada, curosa i conseqüent en la forma de ser, i que havíem aplaudit la seva vella i reiterada convicció que a Madrid no se’ns ha perdut res, van els de Poble Lliure i fan l’ameba. Veurem què passa, però no us estranyi si es comencen a projectar dues CUP. És acceptable la desobediència a dins de casa i entre ells? A les generals, la CUP no hi va, però a les municipals tornaran a anar com a CUP, Poble Lliure i Endavant (si la cosa no peta abans). A Madrid, Poble Lliure es presenta amb Som Alternativa (els d’Albano Dante Fachin) i Pirates de Catalunya. La coalició es dirà Front Republicà. Una sopa de lletres, ja veieu. Sopa de lletres a l’esquerra independentista com sopa de lletres a l’entorn de JuntsxCat. L’únic dels sobiranistes que no està en la sopa de lletres és ERC, que juga al concepte electoral més dretà de la història: imatge d’unitat. Qui es mogui no surt a la foto. Tots amb el líder. No sé els de Lliures, que avui buscaven candidats a alcalde amb un anunci a la premsa, si potser ho feien perquè no els resultin amebes.