Les bases ètiques de la República

És ben bé que, en política, com del porc, tot s’apro­fita. Vull dir que els ana­lis­tes –i, no cal dir-ho, els matei­xos polítics– som i són capaços de, passi el que passi, fer qua­drar qual­se­vol esde­ve­ni­ment amb la inter­pre­tació de la rea­li­tat que més convé. Tot, sigui el que sigui, passa pel fil­tre que per­met que qual­se­vol fet i cir­cumstància ens doni la raó. Ho aca­bem de veure amb les decla­ra­ci­ons del major Josep Lluís Tra­pero al judici farsa que se cele­bra al Tri­bu­nal Suprem, i que han estat uti­lit­za­des per tot­hom, en totes les direc­ci­ons ima­gi­na­bles, a bene­fici propi. Uns, per rea­fir­mar la seva teo­ria de la irres­pon­sa­bi­li­tat i repe­tir que no hi havia res pre­pa­rat. D’altres, per defen­sar el bon fer del govern, que sem­pre hau­ria res­pec­tat la inde­pendència del cos de Mos­sos. Encara a d’altres, els ha anat la mar de bé per veure con­fir­mada la idea que els Mos­sos mai no han estat de fiar. Així, Tra­pero ha pogut ser alhora un excel·lent pro­fes­si­o­nal o un fal­sari que havia enga­nyat tot­hom; el bon líder d’un cos poli­cial efi­ci­ent o un traïdor de la causa fins i tot dis­po­sat, si li orde­na­ven, a dete­nir el govern; un home d’un coratge admi­ra­ble o un covard mise­ra­ble. Tot, segons ha con­vin­gut al relat de cadascú.

En par­ti­cu­lar, encara resulta més interes­sant veure no tan sols amb quina bene­volència repre­sen­tem els nos­tres, sinó com es cons­tru­eix la imatge de l’adver­sari, menys­te­nint-lo, cari­ca­tu­rit­zant-lo o demo­nit­zant-lo direc­ta­ment per tal que, en el nos­tre món, tot encaixi i res tron­to­lli. La ronda pro­mo­ci­o­nal del dar­rer lli­bre de Josep Antoni Duran Lleida, per posar un altre exem­ple, també ha donat per a molt. És clar que ell hi ajuda de no dir, amb aquell punt de des­ca­ra­ment habi­tual en les res­pos­tes. Ara bé, els matei­xos que exi­gei­xen una lli­ber­tat d’expressió sense límits per als insults d’un raper, han estat capaços de pro­po­sar un boi­cot al pro­grama que l’entre­vis­tava. I a alguns que han sor­tit a defen­sar l’entre­vista apel·lant a la lli­ber­tat d’expressió, no els havia sem­blat neces­sari fer-ho quan Toni Albà era cas­ti­gat de cara a la paret per uti­lit­zar la seva. Sem­pre, la llei de l’embut: ample per a mi, estret per a tu.

No des­co­breixo res. Només des­cric les lògiques d’unes bata­lles polítiques que, afor­tu­na­da­ment, només uti­lit­zen les armes de la retòrica. Unes armes que no són pas ino­fen­si­ves perquè fan vícti­mes, però que com a mínim no fan sang. Ara bé, digueu-me ingenu, però crec que aquesta bata­lla per la inde­pendència hau­ria de res­pec­tar els límits de la coherència lògica, els d’una cul­tura política democràtica ele­men­tal i unes bases ètiques tan exi­gents com fos pos­si­ble. Així, si defen­sem la inde­pendència entre els poders de l’Estat, lla­vors no s’hau­ria d’espe­rar que la nos­tra fos una poli­cia política. I si el govern va res­pec­tar la inde­pendència dels Mos­sos, com a mínim se li hau­ria de reconèixer aquest punt de res­pon­sa­bi­li­tat democràtica. De la mateixa manera que la defensa de la lli­ber­tat d’expressió només gua­nya cre­di­bi­li­tat quan és per als que són con­tra­ris al nos­tre pen­sa­ment i interes­sos, i no per als amics.

Des del meu punt de vista, la qua­li­tat democràtica, cívica i ètica del procés cap a la inde­pendència és molt relle­vant perquè mar­carà per molt temps la qua­li­tat de la república que siguem capaços de cons­truir. Que les feble­ses de la Tran­sició espa­nyola hagin mar­cat qua­ranta anys després els límits democràtics del règim del 78, és una lliçó per saber que la nos­tra inde­pendència s’ha de fer sobre unes bases de màxima hones­te­dat ètica i d’extrema dig­ni­tat política. Unes bases que, d’altra banda, estic segur que són les que expli­quen la con­sistència i la resistència de l’actual adhesió popu­lar, mal­grat tan­tes decep­ci­ons i llar­gues espe­res.

Si és cert que mai tanta gent havia estat tant de temps interes­sada en política, pot­ser que ho apro­fitéssim per apro­fun­dir en la nos­tra cul­tura política, per conèixer millor com fun­ci­o­nen les ins­ti­tu­ci­ons i, sobre­tot, per saber sobre quins prin­ci­pis se sosté un sis­tema democràtic. Menys tertúlies i més experts. Menys safa­reig i més fets. Menys opinió i més infor­mació. Menys demagògia i més argu­ments. Menys adhe­si­ons i més autocrítica. Menys pro­pa­ganda i més veri­tat.