El voraviu

Les preclares ments del màrqueting socialista de la improvisació i el fum no en fan prou amb haver disparat l’interès popular sobre el Valle de los Caídos, sinó que avui han començat a crear un segon santuari per a la fatxendaria melancòlica. Es diu Mingorrubio, és al peu de l’embassament d’El Pardo i els pelegrinatges per veure la tomba de Franco tindran altres al·licients de categoria, com la dona del dictador, Carmen Polo, i els expresidents del govern franquista Luis Carrero Blanco i Carlos Arias Navarro. A més, una bona colla d’exministres i jerarques del règim també estan enterrats en aquest lloc. La vicepresidenta Carmen Calvo ho ha anunciat en la roda de premsa posterior al Consell de Ministres. La inhumació i el trasllat s’ha previst per al 10 de juny i no ha importat ni preocupat a l’hora de marcar data que la família no hi estigui d’acord (que no hi està), que el Suprem no s’hagi pronunciat sobre les cautelars (que no ho ha fet), que hi hagi un altre jutjat que hagi dit que la llicència urbanística no és correcta (que hi és) i que aquell dia és possible que hi hagi un altre govern (diuen que és llei i que hi hagi el govern que hi hagi estarà obligat a complir-la). A més, ho volen fer sense expectació mediàtica i no acreditaran mitjans. Una nova proclama al vent. Quantes en van? Però anoteu Mingorrubio. Portarà cua. Mingorrubio. El Pardo.

La cosa clara, nova, contundent i positiva que s’ha constatat avui a Madrid és que el Girona hi ha fet la temporada i que en tres setmanes hi ha recollit els nou punts que segurament li salvaran la categoria (Real Madrid, Rayo Vallecano i Leganés). Més enllà d’això, donem un altre cop per molt bo l’esforç mobilitzador i la solidaritat, i donem per bona l’èpica que es proposa (autocars, AVE, estaca, verd Fairy de l’aigua i estelada a la Cibeles), però en el fons tot grinyola una mica, començant per la suposada complicitat del poble de Madrid i dels pobles d’Espanya, que grinyola molt. Ni Podemos, ni Izquierda Unida (suposats defensors del referèndum i del dret a l’autodeterminació) han fet cap pas (o l’han fet al costat), ni han tingut cap detall (com no sigui el de callar), ni ens han dedicat cap ganyota. Els suports arrancats més enllà de l’Ebre són testimonials (i el PNB xiula). També són clamorosos els silencis posteriors. Per alguns diaris no mereixem ni nota a la portada, per gairebé cap, ni un comentari editorial. El nacionalisme espanyol torna a l’inici. Ignorar i negar. Cinc setmanes veient-nos captius i desarmats davant Marchena els fa sentir forts i segurs. Van sortir per nosaltres i ens tenen allà. La resta són orgues. I com que són molt demòcrates, ens deixen visitar Madrid en grup i amb estelades!

“Amb un govern socialista no hi haurà independència de Catalunya.” Així de clar ha estat Pedro Sánchez al comitè federal del PSOE que avui aprovava les llistes electorals. De la declaració es dedueix (com ja teníem molt clar) que amb un govern socialista podrem fer un referèndum per triar entre meló amb pernil i xíndria amb xoriço, però no un referèndum d’autodeterminació. Per què fer-lo, si en cas que el perdessin no reconeixerien el resultat? “No amb nosaltres”, proclamen als quatre vents, i després s’estranyen que considerem una pantomima els discursos de neoautonomistes, pontsaeris, civetistes, terceresvies i mediadors sobre les diferències entre el PSOE al govern i un govern de la dreta. Sánchez, però, no s’ha sentit prou rotund (després de purgar susanistes havia de donar més peixet a la tribu) i ha tirat milles. “Convivència sempre, independència mai”, ha proclamat. Recepta mil vegades repetida com a dieta per als catalans. Barroer com ell sol, juxtaposa convivència i independència com si fossin les dues cares oposades d’un mateix full. Com si els independentistes no convivíssim. I ha recordat el gran favor que ens va fer dissabte i que si ens renyen (ens jutgen per rebel·lió) és per dolents: “La mateixa democràcia que ens deixa manifestar ens jutja si contravenim la norma constitucional.”

Dos vells rockers estan de gira promocional. Els mitjans els hi posen Puigdemont al centre del discurs i el parer que manifesten sobre el 130è evidencia les sorpreses que dona la vida. Duran i Lleida, coautor de la ruïna econòmica i del naufragi electoral d’UDC, emergeix de la cadira giratòria (substitueix Piqué a Aena) i flagel·la l’independentisme i el procés (especialment Mas i Puigdemont). El fuet que usa són una mena de memòries en què se’l nota molt necessitat de cues de pansa, com diria l’àvia Neus. Tota la vida companys de coalició i acaben com el rosari de l’aurora. En canvi, amb Garzón, la vida al 130è li circula en sentit contrari. O perquè té entravessat Marchena (va presidir el tribunal que el va condemnar), o pel que sigui, l’exjutge no destil·la la febrada antiindependentista del 92. No hi ha entrevista que no engalti ras i curt que si Puigdemont és elegit eurodiputat pot tornar a Espanya des del minut 1 perquè des del minut 1 tindrà immunitat. El juliol del 1992, quan Puigdemont i Duran i Lleida trencaven pinyons per CiU, Garzón va maleir que li envaïssin l’Audiencia Nacional amb més de 30.000 postals de protesta contra les detencions d’independentistes. Era iniciativa del diari El Punt. L’ara 130è, llavors redactor en cap del diari, n’era el principal instigador. Ara Garzón avala Gonzalo Boye.

El dimarts 11 de desembre, en la darrera reunió del patronat de la Fundació Princesa de Girona, ja s’havia decidit que amb motiu del desè aniversari, els premis aquest any es lliurarien a Barcelona (Voraviu, 11-12-2018). S’estalviava així als gironins una altra ocupació de la ciutat que ha declarat persona non grata Felip VI. Ara han cancel·lat l’excursió dels reis a Girona per assistir a la reunió del patronat del mes de juny (en fan dues d’ordinàries a l’any, al juny a Girona i al desembre a Madrid). Ni vindran, nois! No sé si els trobareu a faltar. Sembla que no havent-hi premis i no havent-hi reis, als 88 patrons se’ls va girar feina de cop i que hi havia moltes baixes. Llàstima, perquè la decisió inicial tenia molt més interès. La reunió del juny s’havia de fer, però sense la presència física de Felip i Letícia. Tenien la idea de ser-hi telemàticament. L’aposta de modernitat hauria donat per a molt. Era enveja de Puigdemont i els de l’exili? Què hauríem pogut arribar a fer per via telemàtica, un cop ells haguessin obert el camí? Hauríem pogut votar així i s’haurien acabat les misèries del vot des de l’estranger de cada cita electoral? Prendríem possessió dels càrrecs i podríem restituir els que els podrien recuperar amb els resultats del 21-D a la mà? Ara són preguntes sense resposta. De moment, el 2019 ni premis ni patronat. Això és al sac i ben lligat.

“Què persegueix Torra desobeint la Junta Electoral Central i no traient el llaç groc?” “No veu que està fent el joc al trident que vol centrar la campanya en això?” Són les dues preguntes bàsiques de l’opinió publicada, radiada i televisada de les darreres quaranta-vuit hores. De cop ha aparegut un ramat de “per un llaç no paga la pena”, que s’ha afegit al concert organitzat per neoautonomistes, pontsaeris, civetistes, terceresvies i mediadors. Tots d’acord. No paga la pena. Hem de ser efectius. Volen que traguem els llaços? Traguem-los! És el final lògic del govern efectiu. Es comença no arriant la bandera espanyola de Palau el dia que un govern republicà proclama la independència però no la publica al Diari Oficial, i s’acaba com a govern efectiu traient llaços de la façana perquè ho mana la Junta Electoral. És la revolució dels somriures o és (perdoneu-me l’expressió) la revolució dels cagats? Els “per un llaç no paga la pena” surten (es deixin veure o treballin rere la bardissa) de l’oficialitat revolucionària. Són caps republicans, càrrecs públics o col·locats pel govern efectiu. Veuen perdre el sou pel camí d’una possible inhabilitació. Els perilla la sopa boba que dona la facècia del govern efectiu i això els fa perdre l’esma de desobeir. És un risc, president, però paga la pena. Què hem vingut a fer si no es pot posar en risc ni el càrrec?

La Junta Electoral Central no ha estat per hòsties (no cal que em perdoneu l’expressió) i amb un parell d’horetes ho ha enllestit. Prou comèdia. Que ho retirin tot dels edificis públics de la Generalitat. Que ho retirin abans de les 15 h de demà. Que ho facin els Mossos. Que els ho mani en Buch. Que si no els ho mana els ho manaran ells. Que obren expedient a en Torra. Que el fiscal miri responsabilitats penals. Ara pla que creixeran els “per un llaç no paga la pena”! Ara pla que faran denúncies els del trident! Què faran els càrrecs independentistes? Se la jugaran? A Torra avui li ha començat a córrer el comptador de la inhabilitació. Donarà l’ordre a Buch? O deixarà que demà a les 15 h comenci a córrer el seu, de comptador, per a la inhabilitació? I els alcaldes? Es deixaran caure tots com una corrua de fitxes de dominó? Som capaços de col·lapsar la Junta Electoral? I el sistema policial, som capaços de col·lapsar-lo? Aniran traient tots els llaços que es vagin repenjant als edificis públics? Què faran diputacions, consells comarcals i ajuntaments? Les multes que s’hi juguen no són tan importants com perquè la caixa de solidaritat no les pugui aguantar? I els polítics, només s’hi juguen sis mesos d’inhabilitació del càrrec? El cacauet que s’organitzarà és de llibre. Si el camí és la desobediència, la Junta Electoral Central ens ensenya la drecera.