El voraviu

La declaració d’avui al 13 del director comercial i de màrqueting de la Corpo, Martí Patxot, tanca (malament) un cercle lleig i llastimós que una mica de professionalitat hauria pogut estalviar. Veurem fins a quin punt resulta clau en allò que les sentències (Suprem, 13, Audiencia Nacional, TSJC, Tribunal de Comptes...) escriuran sobre els delictes de desobediència i malversació amb què amenaça la fiscalia. Directius de la Corpo han discrepat en seu judicial sobre qui va autoritzar la campanya, si la direcció (Sanchis i Gordillo) o la direcció comercial (Patxot) i sobre qui tenia la potestat d’autoritzar-la (que són figues d’un altre paner que de moment no s’han tocat). Més enllà del legítim dret de defensa estem al davant d’un nyap de decisions encadenades. No oblidem que, per acabar-ho d’adobar, els directius de TV3 discrepen amb Presidència respecte a si la campanya era de pagament o estava inclosa en el contracte marc, com va declarar el conseller Turull. La discussió és transcendent, perquè la Corpo va emetre dues factures, de 93.000 i 180.000 euros, que no s’han pagat i que la Generalitat no reconeix, i la campanya es va difondre; i si convé se’n presumeix. Error? De qui? Algú es va curar en salut? Qui? S’espolsen les puces. Fa lleig. Molt lleig. Sobretot quan altres mitjans van tirar la campanya i no hi ha factura perquè ningú va fer cap contracte. A ells sí?

L’escena del president Torra a Sabadell molesta, és clar que sí. Com molesta qualsevol intent de desencarcarar el poder encara que ens inflem de dir que el poder, en democràcia, ha de ser molt proper als ciutadans. Aquesta és una de les preses de posició que més mortifica a segons qui del president Torra i, en canvi, a mi és de les que més m’agrada. L’escena d’avui a Sabadell xerrant amb uns CDR de tota edat, complexió i condició que li protestaven decisions, no convé ni agrada als defensors de protocols i litúrgies del poder. S’hi juguen el panís, és clar. On i com queden els gestors de favors si el president s’atura deu minuts a parlar amb qui l’interpel·la? On deixa la meva posició (pensen una legió d’aconseguidors) si qualsevol pot arribar-hi com hi arribo jo? Què en traiem de muntar civets, ponts aeris, dinars i esmorzars si les autoritats són accessibles pel carrer? Amb qui medien els mediadors si es pot emplaçar les autoritats a conversar i a intercanviar parers? Aquest president desencarcarat, desacomplexat i desmanegat, que sermoneja però no gaire, que renya però no gaire i que té ocurrències com la d’avui a Sabadell és un incordi i un malson per a cortesans i convidats permanents de palau. Però que es fotin, president! Mentre no l’inhabilitin, desencarcari tant que pugui. És el que en traurem.

La desobediència dels llaços i les pancartes fa figa al primer avís de mastegot de la JEC. Torra està sol. No paga la pena jugar-se càrrecs per símbols. Cridem als particulars! Omplim el país de llaços, però particulars. Als llocs públics, no, que ens hi va el càrrec. Llengua, molta. Resiliència, la d’un figaflor. Ens empassem el conte fantàstic de la neutralitat institucional i que el llaç groc és campanya. Han de ser neutrals institucions dirigides per ciutadans cridats a executar polítiques i interessos expressats en programes electorals? Quan t’han elegit per una ideologia, neutralitat és sinònim de promesa incomplerta i de traïció. Ens han fet canari. Mentrestant, la Batet i la Cayetana s’hi rebolquen. Batet diu que la simbologia i els llaços no paguen factures ni donen una salut pública de qualitat ni paguen les pensions. Demana als independentistes “coratge” per aparcar el debat dels llaços i afrontar “els problemes reals” de la ciutadania. Per Cayetana, el llaç és una soga que es pretén enroscar al coll de la meitat dels catalans. Els llaços simbolitzen la submissió de la meitat de Catalunya. És un símbol d’opressió, de xenofòbia i de fer estrangers. L’únic que va de cap a la inhabilitació és Torra, i s’haurà de sentir a dir que en tenia ganes, que és estratègia per sortir d’un càrrec que li va gran i el cansa.

Quin dilluns! Per llogar-hi cadires, diria l’àvia Neus. Fa un any de les portades de la detenció de Puigdemont. Sospirava El País: “La caiguda de Puigdemont liquida la farsa del govern a l’exili.” El Periódico, superb, pensava que era temps per a la lírica: “El final de l’escapada.” I l’ABC predeia el futur que no va arribar: “La policia germana el va detenir en una autopista i serà extradit abans de seixanta dies.” Un any després de tanta clarividència, el Tribunal de Comptes engega causa contra el 130è. No volen perdre la peça major i ens farem creus de fins on arribarà la cacera. A València, Ximo Puig (que ha convocat eleccions per anar a roda de Sánchez) promet matrícula gratuïta a l’universitari que aprovi. Pornopolítica. Amb un cop d’ull a l’estadística, i la previsió que demà es promet a tots els espanyols (la Constitució ens consagra iguals) fa feredat veure com s’ha tirat de la moto, aquest home. Un milió i mig d’universitaris. Matrícules des dels 1.000 euros (les barates a Galícia) fins als 8.000 euros (les cares a Catalunya). Més que triplicar el pressupost de beques (1.900 milions). I per acabar el dia, B35974S (tinent) explica en el judici que va trencar dos vidres a cops de mall d’un cotxe de la Guàrdia Civil que el 20-S hi havia davant d’Economia. Era de matinada i volia comprovar què hi havia dins. És la violència de la rebel·lió provada fins ara.

Pujaré a dormir incapaç de discernir (tal és el grau d’excitació viscut) si he trempat més amb l’episodi del president mexicà Lopez Obrador o l’episodi del sistema informàtic de Defensa. Avui ja prevèiem al·licients perquè Tácito declarava al Suprem. La veritat és que el tinent coronel Baena ha correspost. De bon matí, ha fet saber que és una peça. Va ser processat i condemnat per delicte contra la integritat moral. Tanmateix, Exteriors escala les més altes cotes de la misèria. No demanarà perdó als mexicans com no exigirà als francesos que demanin perdó per Napoleó (Borrell dixit). Al cap i a la fi (Hernando dixit), els espanyols van civilitzar els mexicans, que abans es dedicaven a assassinar-se amb crueltat entre veïns. Tant és així que l’any vinent, que en farà cinc-cents de la gesta, se celebrarà (Casado dixit) com celebren les gestes les grans nacions. Magnificència, fastuositat i orgull. Entoma-la, López Obrador! Inflat d’orgull patri el cor d’alguns, d’altres reconeixen que durant tres mesos s’han espiat secrets tecnològics de la indústria militar passejant-se pel sistema informàtic del Ministeri de Defensa. Diuen que és massa gros per a un hacker i que ha estat una potència estrangera. Sembla que falten els plànols del submarí que no s’enfonsava i els del port que no l’encabia. Mèxic? La Perfida Albión?

Precisament avui el judici desapareix de les portades. Quina casualitat! Ni una ratlla. Ni a Madrid ni a Barcelona (excepte El Punt Avui i l’Ara). Ni El País. Ni El Mundo. Ni l’ABC. Ni La Razón. Ni La Vanguardia. Ni El Periódico. Com explicar el que hem sentit? Com vendre el que hem intuït? Canviant de tema. Mirant a una altra banda. Tácito, també dit Baena, era el gran esperat. Li havien deixat més temps, però ni així. Era el que més. Havia de donar les claus del delicte de rebel·lió, ja que no les han donat ni polítics ni caps grossos policials. Però no va donar res que la caverna pugui exhibir i per no fer el ridícul l’han tret de les portades. Res vol dir res. Va posar un nou mot sobre la taula, això sí, i es va passar el dia parlant d’insurrecció. Ara són insurrectes, però ja no ve d’un malnom. L’han protegit i ha pogut mentir com aquell qui solca onades, però ni així. Investigava des de quan investigava i com investigava, però ni així. No ha trobat res violent per exhibir ni li consta cap detenció d’insurrectes en temps insurreccional. A mi m’ha traslladat al to d’Enrique Rodríguez Galindo condemnat a 71 anys de presó per terrorisme d’estat a la caserna d’Intxaurrondo. “La pàtria estava en perill i els meus homes eren la primera línia de defensa.” I és que “Todo”, que és el que els tricornis han de donar per la pàtria, és molt i molt.

Què els passa, als espanyols? Borrell deixa una entrevista que grava en un canal alemany, com la Belén Esteban a Sálvame. Troba les preguntes poc adequades i tendencioses (preguntes sobre Catalunya, és clar). Els assessors el convencen que torni i després de la represa qüestiona dues vegades més el periodista. En acabar hi torna. Tim Sebastian contesta impertèrrit. “No soc aquí per fer-li les preguntes que vol, senyor ministre.” Han pressionat la cadena perquè retoqués la gravació, però no han cedit i han difós el ridícul. Què els passa, als espanyols? Lesmes, president del Consell General del Poder Judicial escriu una carta al Senat francès perquè el Suprem està molt dolgut i troba inadmissible que quaranta-un senadors facin un comunicat amb el seu parer sobre uns fets. Li resulta especialment dolorós. Quan cou cura i quan pica madura, diria l’àvia Neus. I és tan cert com que aquest mal dels espanyols no acabarà bé de cap de les maneres. Tard o d’hora lleparan. S’han cregut les pròpies mentides. Aquí prohibeixen l’ús de certes paraules en els mitjans públics, fan treure llaços, prohibeixen colors i afinen atestats. Ara ja s’atreveixen amb el Senat francès. És inadmissible que expressin el seu parer. Han embogit, aquests espanyols! Els cou i els pica. Però no els cura ni els madura. De moment.