El voraviu

Avui fa cinquanta anys, el 29 de març va caure en dissabte. L’endemà era diumenge de Rams, de quan per Rams tots estrenàvem. En el meu cas és d’aquells pocs dies de la infantessa que et queden gravats sense cap dubte a la memòria i a la retina i que el pas dels anys en manté vius i nítids els detalls com si haguessin estat viscuts ahir. Motius n’hi ha. Tenia 10 anys i va ser la primera nit que vaig sortir. Amb l’àvia Neus i les meves dues germanes, la Neus i la Carme, vam anar al barri de l’Illa, concretament a Can Patelo (uns amics que ja tenien tele) a veure el festival d’Eurovisió. Va guanyar la Salomé i tres més. Al poble, a finals dels seixanta, la compra d’un cotxe o d’una televisió era trending topic a la xarxa social del moment: el boca-orella. Funcionava al bar (la majoria, encara, tavernes), a la fleca, a la perruqueria, a la tanda del metge i a la sortida de missa. Els carrers eren per enquitranar. El clavegueram buidava a la riera. Moltes cases no disposaven encara de connexió a l’aigua corrent. Algunes tampoc tenien llum. El diari valia 3 pessetes i 4 el diumenge (2 cèntims d’euro). Els aparells de TV es venien a terminis (150 pessetes setmanals durant tres i quatre anys). La Vanguardia Española anava a 76 planes en laborable i a 92 en diumenge. Los Sitios de Gerona n’eren dotze de mida llençol. El Punt encara havia de trigar deu anys a néixer.

Pugem un esgraó. Emulem els coronels de Z i prohibim paraules. L’ordre de la Junta Electoral Central no porta reglament i reglamentar no és senzill. A qui les prohibim? A la plantilla? A tot el que surt en pantalla? Si un entrevistat a peu de carrer ho diu, tallem el moment en què ho diu? Fem com el Polònia en les converses de l’ara rei amb l’ara rei emèrit quan parlaven d’anar de putes? Traiem el so i una veu en off diu “campamentos”? Fem cursa de prohibir paraules? Presentem un recurs a la JEC i una llista alternativa? Colpista?, supremacista? Tallarem Torra o qualsevol polític que ho digui? Només la Corpo? I altres mitjans públics? I els privats? La JEC no confirma que són presos polítics prohibint-ho? És inaplicable, delirant i ridícul. “Tot això es fa per una reclamació de Cs. En els 55 dies de període electoral s’activen els criteris electorals. I només afecten els professionals que hi treballen”, diu Sanchis. Però què és treballar-hi? Règim general? I els de les productores? Tècnicament no hi treballen, però alguns hi porten gairebé tota la vida. Fem doncs, com el Polònia, amb campamentos? O diem als de la presó pomes verdes i als de l’exili préssecs madurs? Al Port de la Selva han fet retirar els “peixos pacífics”. Ara per ara, sobreviu la imatge del Fairy amb “Tu ja m’entens” de Sant Fruitós del Bages.

“No hi haurà independència, no hi haurà referèndum, no hi haurà dret a l’autodeterminació. Però tampoc hi haurà un 155 permanent.” La torna. Paraula d’Iceta a la xarxa i al míting del Palau de Congressos. Va relliscar (o va fer flotar un globus) dient al Berria que si mai arribàvem a un 65% potser la democràcia hauria de donar una solució política, i abans que li facin la clenxa al mig ja és a l’altre extrem. Ràpid com la gasela. Són els garants del nou ordre i els hem de donar gràcies en forma de vot perquè el trident no recentralitzi. S’acaba el cafè per a tots si no estem amb ells. Si hi estem, el 155 no serà permanent, que vol dir que serà transitori (perquè alguna concessió hauran de fer a Cs, que és qui pretenen que els acompanyi fins al poder). Ni diu quan durarà, ni diu com el disfressaran, però diu que no serà permanent. Botem d’alegria! Donem-li 155 gràcies eternes! Se senten forts i van a totes. Les enquestes els posen al davant i el poll ha ressuscitat. S’atreveixen tant com mai. Ni federalisme, ni estat plurinacional ni de les autonomies. Més xarop 155. És tota l’oferta que podem esperar, tot el projecte que tenen per a Catalunya. Recordem-ho el dia 28, si les enquestes fallen i tornen a mendicar a la nostra porta, ja que no ho recordarem aquesta setmana i dimecres segurament els votarem els decrets socials.

El 2019, fins al 30 de març, han mort a Catalunya 36 persones en 35 accidents de trànsit a la carretera. El 2018 en van morir 49 en 41 accidents en el mateix període. És a dir, que la sinistralitat s’ha reduït un 17% i la mortalitat un 36% respecte de l’any passat. És una bona notícia i una gran dada, que ha estat transmesa a les xarxes i als mitjans amb prou discreció per part del Servei Català de Trànsit, que s’ha limitat a dir que no s’ha d’abaixar la guàrdia. Felicitats! Per la dada, és clar, per aquest percentatge de reducció, però també per la política de comunicació. Gens de pirotècnia, cap castell de focs. Suposo que algú ha après a no llançar les campanes al vol abans d’hora, a no penjar-se medalles que no calen i a esperar que les tendències es consolidin i les estadístiques es mostrin contundents. L’any passat, la sinistralitat va repuntar un maleït 10% i fins a un total de 185 persones es van deixar la vida a les carreteres catalanes. L’administració, en aquests temps moderns, ha tingut una certa tendència a comunicar amb fastuositat estadístiques de millora que contenen molts elements circumstancials i d’atzar. La tendència augmenta en els cicles electorals. En aquest cas, sembla que algú ha après la lliçó i ha evitat el ridícul. Esperem que duri i que hi hagi un efecte contagi a altres departaments i a altres oficines de comunicació.

La diputada de la CUP Maria Sirvent ha dit en roda de premsa al Parlament que aborden el cas de l’agressió psicològica continuada a Mireia Boya amb voluntat més reparadora que punitiva. Posa el fre al comunicat de quatre assemblees (Sant Pol, Canet, Vilassar i Sant Adrià) que estan decebudes i que reclamen autocrítica i un missatge sobre què ha fallat en la gestió del conflicte. D’entrada, la denúncia pública de Mireia Boya palesava que situacions de pressió psicològica són transversals a la societat, que no coneixen la lluita de classes i que no són patrimoni d’uns grups socials determinats. Sistema i antisistema les exhibeixen, si cal. “A pertot hi ha de tot”, diria l’àvia Neus. Divendres, Boya, a través d’un tuit, va lamentar que es focalitzi en el qui i no en el què i va puntualitzar que l’agressor no està al secretariat nacional ni al Parlament. És allò tan vell de dir el pecat però no el pecador, que és poc revolucionari. Fa anys que a El Punt vam decidir no usar inicials, perquè genera indefensió a molts. Si dones pistes en lloc de dades dispares hipòtesis i rumorologia. És la condició humana, Mireia. És menys dolorós agafar-se a una altra cita tan poc revolucionària com que la roba bruta es renta a casa. Ho deixes en el cercle que controles, que sempre és reduït, i no emmerdes gent a qui no li va res.

És un míting del dia 23 de març que ha corregut per les xarxes aquesta setmana i que avui ha obert la caixa de Pandora entre l’independentisme català i el sindicalisme andalús. Li retreuen que miri cap aquí per solucionar els mals d’aquella terra, en lloc de mirar l’oligarquia agrària andalusa que els ha provocat. En tot cas, s’ha guanyat un lloc a la història. L’excoordinador federal d’Izquierda Unida Cayo Lara, a Palma del Río (Còrdova), el 23 de març va verbalitzar allò que tothom sap, però que cada vegada que ho ha verbalitzat algú des de Catalunya (que no han estat poques) s’ha escoltat dir de tot, menys senyor. Lara, pagès de professió, va tenir un atac de sinceritat en un míting i després d’acusar els catalans de “voler menjar del seu propi plat i no voler compartir-lo” va criticar amb duresa independentistes catalans i jornalers andalusos que donen suport a la independència. “Si se’n va Catalunya, amb què pensen pagar el PER?” Aquesta va ser la seva pregunta. Vet aquí la qüestió. “Amb què el pensen pagar?” És Cayo Lara, qui ho diu, tinguem-ho clar. Va ser vuit anys el màxim responsable de l’esquerra parlamentària al Congrés. Ho hem embolicat tot molt, i més que s’embolicarà. És d’agrair que de tant en tant algú amb coneixement de causa ho torni a fer senzill. “Si se’n va Catalunya amb què pagarem el PER?”

“No hi ha cloaques en aquest moment.” La ministra portaveu, Isabel Celàa, i el ministre de l’Interior, Fernando Grande-Marlaska, ho repeteixen a tort i a dret (com si haguessin descobert la pedra filosofal; com si esperessin el reconeixement per haver-nos lliurat del drac). “No hi ha cloaques en aquest moment.” Vet aquí, doncs, la pudor que se sent! Ens confirmen oficialment que algun boig (per ells un geni i un heroi) ha fet volar el clavegueram i que la porqueria corre lliure per carrers i places camí del cicle electoral que consolidarà el nou espai de centre, que s’han sabut crear des de la moció de censura que va prosperar amb el xec en blanc independentista. És un gran final per al govern de la pirotècnia. És un gran final per al govern del màrqueting. És un gran final per al govern del fum. És un gran final per al govern de la candidesa. És un gran final per al govern de la improvisació. És un gran final per al govern de Pedro Sánchez. “No hi ha cloaques en aquest moment.” És a dir, que fins al darrer dia ens tractaran com a imbècils, convençuts que els ciutadans preferim viure endormiscats, contents i enganyats, mirant cap a un altre cantó, pensant que tot és net i polit. “No hi ha cloaques en aquest moment.” I així poden mirar cap on la vista els reposi, en lloc de posar-se a netejar la podridura que avança i el corc que rossega.