El voraviu

Pugem un esgraó. Ja superem els coronels de Z. Ara a petició del PP. Què hi ha més enllà del deliri? Què hi ha més enllà del ridícul? Prohibir la riota provocada. Provocar una riota més gran i intensa. “Prisis pilítics”, prohibit. Sospiten que els acollonaven. “És un intent grotesc de burlar la decisió de la JEC”, diuen. Textualment no ho han prohibit, però si hi tornen, els multen. Mentrestant, Sanchis s’emprenya. Denunciarà Rivera per escampar mentides sobre TV3. I Rivera, que ho estava esperant (“aquí te espero, comiendo un huevo, una tortilla i un caramelo”), grava un vídeo en què interpreta Guzmán el Bueno a la moderna (aquell que defensava la plaça de Tarifa i que quan el rei moro l’amenaça de degollar-li el fill si no fa rendir la ciutat, es treu el punyal de la beina i l’hi ofereix per si n’hi falta un). Rivera canta a Sanchis la direcció on ha d’enviar la denúncia, perquè no es perdi, i el repta a un debat. A la tarda, Sala Martín pren cartes en l’assumpte i fa un tuit. “Jo, si fos el Vicent Sanchis, acceptaria el debat amb @Albert_Rivera amb una sola condició: abans del debat l’Alberto Carlos ha de passar un control antidopatge. A veure si té nassos! (hihihi... nassos).” Dies com avui reafirmo la idea que viure apartat de certs cercles, fent el badoc i integrat a la menestralia rural, és imprescindible per a la salut mental.

Rufián analitza l’enquesta del CEO publicada ahir amb l’enginy que el caracteritza i l’habilitat contrastada per posar l’esquer mediàtic, que és la proposta de títol. “No em faria res perdre enquestes i guanyar eleccions.” Està dit amb coneixement de causa i visió del risc, perquè no seria la primera vegada que es queden amb un pam de nas. El que diu l’enquesta és bàsicament que ERC va amunt amb el PSC (que no sabem si és ascensor o fa d’ascensorista), i que la monarquia espanyola va avall, molt avall (el CEO pregunta per la monarquia, al contrari que el CIS, que ho va deixar de fer quan en va començar a sortir malparada). El CEO coincideix a Catalunya amb l’onada majoritària en xarxes i mitjans. Venen que ja és aquí tot el que es necessita per a la socioesquerra. Ja poden agafar el relleu a la vella sociovergència mai nata i trobaran estabilitat (si es necessita) en un tercer tripartit (43+24+9). Els nous indepes de saló ens mostraran quant en saben, de gestionar, i alhora aniran eixamplant la base. Cap perill, això no, d’esquinçar res fonamental per a l’Ibex 35, que beneiria el pacte. No hi ha perill ni en el cas (probable) que el suflé independentista continuï creixent i arribi al 65%. (“Ho retiro, ho retiro”, cridava Iceta tot just un minut després de proclamar que amb un 65% la democràcia hauria d’escoltar).

La Pascal a La Vanguardia diu que no es pot governar des de Waterloo i aventura que la solució potser és un partit nou. Puigdemont aprofita la presentació de candidats a Girona i li diu que no vagi plorant pels diaris. Sala Martín (últimament molt actiu), també s’hi afegeix i diu via tuit a la Pascal que des d’on no es pot fer és des de la rancúnia i l’odi. Meritxell Batet li agraeix que reconegui que des de Waterloo no es pot. Quim Torra li diu que no s’emboliqui, que es governa des del Palau. El debat està engegat. Hi ha qui diu que és un terreny ja explorat (Duran, Espadalé i Fernández Teixidó hi naveguen) i que el suport social és zero. Hi ha qui diu que Marta Pascal és només l’exploradora de Mas, que l’ha enviat a fer tastets. Hi ha qui diu amb gran solemnitat que Mas no es posarà mai davant de Puigdemont i que la teoria de la Pascal exploradora per quan s’acabi la inhabilitació no té base. Hi ha qui diu que és només una operació propagandística de l’Enric Juliana i, com a molt, del Grup Godó. A mi em fa la pinta que ha anat més enllà de la veritat, sense necessitat. La veritat és que no es pot dirigir l’acció política d’un partit des de l’exili ni des de la presó, com molt bé ha explicat Arnaldo Otegi, però, sobretot, no es pot si els teus (a més dels altres) no ho volen, ni et deixen l’espai que et tocaria.

Estic d’acord amb Rivera i aniria una mica més enllà. Que tornin a posar la FEN (formación del espíritu nacional) com a assignatura troncal (no sé si se’n diu així) i que la posin de veritat, que no vagin amb mitges tintes. Que la posin des de P3 fins a la universitat. I que no s’inventin un nom collonada com van fer els socialistes de Rodríguez Zapatero amb allò de “educación para la ciudadanía y los derechos humanos” o no sé què. S’ha de dir FEN, perquè el nom en aquests casos fa la cosa. El que no tinc tan clar és si ha de ser per a nens i nenes o només per a nens. Jo recordo que la FEN, a la pràctica, era només per a nens. Potser per a les nenes es podria recuperar tota aquella activitat més secció femenina (servei social, diuen les meves germanes que en deien) del parar taula, cosir, brodar i de la canastilla aquella amb què remataven la jugada a final d’any. La canastilla reunia tot el que es necessitava tenir a punt quan naixia un infant. La preparaven al llarg del curs i un cop valorades es destinaven als nens de la caritat. El servei social era útil. El necessitaves per entrar a la universitat i tramitar el passaport. Au, Rivera, adoctrina’ns, per favor! Adoctrina les noves generacions. Fes fer FEN. Tanta collonada és la manera d’eixamplar la base. Prepara la democràcia, Iceta, que enfilem cap al 65%.

La planta d’impressió del Grup Zeta a Parets del Vallès no arribarà a complir vint anys. Potser ni dinou. La va inaugurar el rei emèrit (molt abans de ser emèrit) el 3 de novembre del 2000, i avui el comitè ha fet públic que l’empresa els ha posat sobre la taula un expedient d’extinció dels llocs de treball. Tots. Hi havia hagut un intent el 2013, però es va salvar la meitat de la plantilla i la planta ha funcionat amb 54 treballadors. Ara va de veres. Li queda el temps de negociació, si és que queda res a negociar. El tancament de Parets serà una fita històrica per a Zeta i per a tot el periodisme català. Els diaris que encara s’hi imprimeixen (El Periódico, l’Sport i l’ABC) migraran cap a altres plantes que en diran bé i que els esperen amb braços oberts per fer respirar el seus comptes d’explotació assistits. Al darrere del tancament (o al davant, segons es miri) hi ha la venda del Grup Zeta, que és com la cançó de l’enfadós del sector i que sembla que ara s’ha encarrilat cap a Prensa Ibérica. A l’accionariat del diari Ara també hi ha hagut moviments i ambient. N’ha sortit la família Carulla, Rodés acumula un 68% i els fundadors expressen el seu disgust públicament. Passat el tsunami que arriba en forma de cicle electoral, s’haurà de passar revista a les forces mediàtiques. Si es que es troben en estat de revista. I valorar danys.

Colliran arreu. Ens veuen fruita madura i si poden no deixaran res a l’arbre (la gràcia i gran esperança és que no recorden que florim i fructifiquem cíclicament). Ahir va tocar als bombers, que ja han dipositat al jutjat el material que se’ls ha requerit per intentar provar una suposada malversació que els atribueixen (el combustible gastat quan passaven amb camions per davant de la caserna de la Guàrdia Civil fent sonar la sirena i agitant llaços grocs). Això no té aturador, ja es veu. La causa general que han obert serà general fins a extrems inimaginables. Dia rere dia veurem com empaperen fins i tot el mort i qui el vetlla. No és la primera vegada que ho dic, però els fets ho reafirmen. Aquest és el bombardeig al qual cada cinquanta anys han de sotmetre Barcelona, segons el decàleg colonialista espanyol. El pim-pam-pum dialèctic que engega divendres en mitjans, xarxes, perruqueries, mercats i tavernes desviarà un pèl l’atenció de tots. Però el 29, sigui quin sigui el resultat electoral, la màquina continuarà imparable. Hi ha dos objectius bàsics que ja no amaguen i que declaren públicament sense cap vergonya. L’un és la recentralització de l’estat autonòmic. Contra la Constitució, si cal. O reformant-la, que quan volen, poden. L’altre és posar-nos la por al cos. Fer-nos cagar de por. No deixaran res per verd.

Diuen que al món de la ciència hi haurà un abans i un després de la publicació de la fotografia. Diuen que és la fotografia que demostra el que Einstein va formular fa 100 anys. És veu que aconseguir-la ha costat 40 milions d’euros. Potser és tot veritat. Digueu-me descregut, però per mi que això no és un forat negre, com assenyalen uns. Per mi que això no és la porta de l’univers, com pontifiquen d’altres. Per mi que això és un dònut fotografiat amb mala traça o, si voleu, un dònut fotografiat per un artista multipremiat a les darreres biennals d’art gràfic. Les xarxes han fet ple d’interpretacions sobre la fotografia i jo em quedo que és un dònut. Em fa tota la sensació que aquest és el forat que necessitava May. Us heu fixat que just avui li han concedit una pròrroga per al Brexit fins al 31 d’octubre? I fins i tot crec que és el forat pel qual aconseguirem la independència. Us heu fixat que Iglesias ha engegat campanya fixant-nos llistó? I l’ha fixat més alt que Iceta per no haver-lo de rectificar abans de la mitjanit. Diu Iglesias que si els independentistes aconseguim ser el 80% cap llei ens ho podrà negar. I és el millor amic que tenim a les Espanyes entre la classe política! Un 80%! Ni la majoria, ni el 50%, ni el 51%, ni el 65%, ni punyetes! 80%, preu d’amic. Fotem-los de cap al forat? Amb la May?