El voraviu

Com els piolins, que atonyinaven votants i declaraven amb ordre i concert davant Marchena, Arrimadas té un do. Veuen l’odi a la cara. Com és la cara d’odi? Jo, a la cara, hi distingeixo l’expressió d’un somriure, el gest d’una contrarietat i la ganyota d’un emprenyament, però l’odi? Miro i remiro fotos i vídeos de manifestants i em costa Déu i sa mare trobar-ne un amb cara d’odi. I encara no m’atreveixo a assenyalar-lo. L’odi no es veu a la cara. Neix i habita en un erm inaccessible als cirurgians, entre cor, ànima i cervell. Que els piolins i Arrimadas tinguin aquest do em porta a la memòria Moulin Rouge, oscaritzada cinta dirigida per John Huston el 1952 sobre la vida del pintor Toulouse-Lautrec. Unes cortesanes, en una exposició s’indignen i s’exclamen per la irreverència d’un quadre en què un senyor de bona família despulla una puta en un meublé. El pintor, que escolta, les interromp. Explica amb sorna que la irreverència i la indignitat és al seu cervell, no al quadre. Ell ha pintat el senyor marquès pujant la cremallera del vestit a la seva esposa, perquè fan tard a l’òpera. El cervell els fa veure el que no hi ha.

Pregunto al conseller delegat de l’Institut Català de Finances (ICF), al secretari de comunicació del govern, al secretari de comunicació d’ERC i a la direcció de Prensa Ibérica. Ho neguen o toquen el violí. La pregunta és simple. Com ha jugat l’ICF en la quitança del deute de Zeta, grup editor d’El Periódico? Entre els 70 milions que perdonen els bancs, n’hi ha 9,2 de l’ICF i 4,3 del valencià? La venda és una pel·lícula de por, i n’arriba una de zombis. Fa vuit o deu anys, un alt directiu de Prensa Ibérica (ja s’ho miraven en aquell moment) va fer una predicció. “No volen vendre ara per 100 milions i quan vulguin vendre no hi haurà res per vendre.” En deu anys (2008-2017) Zeta ha presentat resultats negatius per 73 milions d’euros, ha perdut un 66% de facturació anual (de 393 milions d’euros a 132) i ha reduït la plantilla de treballadors un 55% (de 2.330 a 1.038). Si finalment la broma costa 9,2 milions a l’ICF, la Generalitat hi haurà posat l’import de les subvencions de tres anys a tota la premsa escrita en català (169 capçaleres). Quina ment privilegiada rebenta el caler públic així? Quins avantatges hi busca? Per què ho amaguen? I als altres 169? Ens obriran finestreta?

Diumenge de Resurrecció. Si ets fill de Déu i tens potestat d’anar i tornar, veient el panorama, te’n tornes. Sobretot si aterres a Coripe (Sevilla) i els enganxes en plena celebració de la seva tradició anual. “D’on no n’hi ha, no en raja”, hauria dit l’àvia Neus. A mi, per les dates i perquè la festa és penjar Judes, em dona més per la Bíblia. “Pare, perdona'ls, que no saben el que es fan.” I trobo, perdoneu-me també a mi, que no dona per a més indignació ni esverament. No fan bé d’estirar-ho cap al delicte d’odi i les denúncies al jutjat i tota la pesca una altra vegada. El president Torra s’ha equivocat anunciant querelles. “Els fets no tenen perdó de Déu”, també ho diria l’àvia Neus. I reconec que ho agreugen les armes reals, el suport municipal, les arrels antisemites i la profusió de simbologia (llaç groc i estelada), però judicialitzar-ho no porta enlloc. El fet diu molt de tot i obre mil debats antropològics, però hem de mantenir els jutjats tancats. Pensem com els convencem que revisin coses, i revisem nosaltres les que ens acosten a Coripe. Torno, encara, a l’àvia Neus. “El que no vulguis per a tu no ho vulguis per a ningú.”

Rafael Hernando ha tingut un moment d’inspiració, però ha quedat curt. “Vox fa propostes que semblen tretes del cinquè gintònic”, ha dit. A Vox, però, no són els únics que tiben de veta. L’esperit de vi s’ensuma en l’ambient general, i a punt de tancar la campanya ja embafa molt, aquesta és la veritat. Agafeu el primer debat a quatre, el d’avui a TVE, com a prova. No calia sintonitzar-lo tot. Amb uns minuts de la proposta, ja feies. El millor, i l’únic que ha fet la seva feina amb decència, el moderador. La resta, impostura i sobreactuació. De Casado a Iglesias. De Sánchez a Rivera. Ocurrències més patètiques que brillants. Missatge enllaunat. Què escoltaríem si a Catalunya també optéssim pels debats a quatre amb el criteri seu dels més votats en les darreres generals? Imagineu que TV3 deixés fora Arrimadas i Cayetana? En una altra dimensió, el minut d’or de Rivera. Ridícula la forma i malaltís el fons. Un altre cop l’amenaça del 3% mínim per obtenir representació al Congrés dels Diputats i així deixar-ho en els quatre del debat. Vamos, Ciudadanos! Ens forçareu a la unitat electoral que no sabem fer! Encara us haurem de donar les gràcies per la feina!

Jordi Cuixart i Txell Bonet esperen criatura per al setembre. El segon fill de la parella. “No impediran que construïm la nostra família”, ha tuitat el president d’Òmnium. La determinació del presoner de l’Estat espanyol i la de la seva companya et deixen glaçat. Quants seríem capaços de tanta clarividència? Ja he escrit en altres moments que només havia coincidit amb ell una vegada. En una de les taules del Moment Zero que organitzava El Punt Avui. Aquell dia en la seva intervenció ens va citar Joan Maragall. També ho he escrit diverses vegades, perquè després ja em va semblar molt descriptiu de les necessitats que realment teníem i ho torno a escriure perquè m’ho sembla de les que tenim. “Tothom al seu lloc i al cop del seu martell.” Esparvera pensar que després de 554 dies de presó no hagi esparracat el vers. Ens servia en aquell moment i ens serveix ara, malgrat tot el que hem passat i el que passarem. Reconforta que algú com ell, en la seva situació, marqui el camí. Quan hi té que veure que s’hagi mantingut en l’activisme social, al marge de les llistes electorals i de la batalla partidista? Serem tots al nostre lloc i al cop del nostre martell?

Sandro Rosell i Joan Besolí són innocents. L’Audiencia Nacional els ha absolt. A ells i als altres quatre acusats en la causa. No se’ls ha acabat el calvari, perquè molt probablement la fiscalia recorrerà al Suprem. Tampoc s’han acabat els dies de futbol i de roses per a la jutgessa Lamela, que pels seus mèrits va ser promocionada, precisament, de l’Audiencia (on va instruir el cas) al Suprem. Queden al darrere vint-i-un mesos de presó preventiva i els ulls clucs de Lamela a totes les peticions de llibertat en tot tipus de situacions i amb tot tipus de condicions. “Algú demanarà disculpes?”, ha preguntat l’advocat defensor. I tots ens temem que no, que aquest no és país per a disculpes i que ben al contrari. A la que ens despistem ens refreguen el cas com una prova de les garanties que dona el sistema judicial espanyol i que les sentències no estan dictades. Quan algú retorça la investigació, la instrucció, les proves i les lleis perquè les coses vagin com han anat ha de quedar impune? A ningú li crida l’atenció el poc rigor i professionalitat de la feina feta per Lamela i per les famoses UDEF i UCO? Qui dubta que hi havia molt mala llet?

Finalment anem de cara a barraca. Demà tanquem campanya, dissabte reflexionem i diumenge al vespre comptarem. Els resultats que han vaticinat la majoria d’enquestes semblen més un Dragon Khan que una altra cosa si els comparem amb les últimes generals. Uns pugen al cel (de 80 a 130 llargs) i els altres baixen a l’infern (de 130 llargs a 80). La sorpresa del 2016 ara ja en perd una quarantena (de 71 a 20 i molts). I els que apareixen de nou no s’hi posen per poc i en col·loquen una trentena. Jo no ho sé, si això va per aquí. Ni crec en bruixes ni crec en enquestes. Repeteixo que soc dels que compto aquell dia al vespre. Farien bé, però, de mirar cap a França. Allà fa anys que estan al Dragon Khan. Amb la mateixa força que pugen, baixen. Recordeu que Hollande era la gran alternativa de l’esquerra i al cap d’uns mesos estava més sol que la seva ex? Va durar tan poc com havia durat l’eufòria Sarkozy i com ha durat Macron. Tot és molt efímer en aquests temps que corren, i aquí més. Que no passi com la darrera vegada i hàgim de repetir. Per cert, si el procés és una rebel·lió, el que té Macron amb els armilles grogues deu ser la quarta guerra púnica.