El poc o molt que valen aquestes eleccions

Aquest diumenge anirem a votar. Amb esperança o desconfiats, amb il·lusió o de mala gana, serens o irritats, convençuts o resignats. Amb un vot als de sempre, un vot contrariat, un vot nou o amb el vot indecís fins que no siguem al col·legi electoral. Amb un vot de convicció, un de pragmàtic o un de càstig. Però els sobiranistes anirem a votar, faci sol, plogui o nevi. Anirem a votar perquè les urnes no ens fan por, ni que estiguin plenes d’amenaces.

Tanmateix, és fonamental que ningú no oblidi que no votem en llibertat. Com ja va ser el cas del 21-D del 2017, les forces independentistes, partits i coalicions hi seran mancades de totes les seves possibilitats. Primer, perquè bona part dels seus líders estan empresonats o a l’exili, i això, crueltat al marge, els impedeix una bona direcció de l’estratègia electoral, ella mateixa condicionada per la necessitat d’accentuar la injustícia de la seva situació. En segon lloc, no es vota en llibertat perquè les condicions d’empresonament i exili no permeten un combat polític com cal entre aquestes mateixes forces i partits. Ens mosseguem la llengua perquè sabem que les paraules dels empresonats i exiliats tampoc no són dites en plenitud de condicions, i no les podem jutjar com si fossin completament lliures. Tercerament, no votem en llibertat perquè el joc és brut. Només cal veure les regles de joc imposades per la Junta Electoral, o constatar que els grans debats electorals en els mitjans espanyols exclouen els partits que, precisament, representen allò que fa que es tirin els plats pel cap.

És per això que els resultats de diumenge a la nit s’hauran d’interpretar com allò que són: el balanç d’una lluita desigual, mantinguda contra tota mena d’adversitats. Adversitats com haver de votar sota amenaça de més repressió. O haver de suportar estoicament l’insult per no acabar atrapats en les seves provocacions. O anar a votar superant l’ofec que produeix el mar de mentides pensades per fer que la ignorància guanyi la raó. No cal dir que hi haurà savis analistes que voldran treure conclusions d’aquests resultats oblidant tots els condicionaments que els han provocat. Ara bé, si és cert, com va dir Neil Flemming, que “una col·lecció de dades no és informació; una col·lecció d’informació no és coneixement; una col·lecció de coneixement no és saviesa; una col·lecció de saviesa no és la veritat” (Coping with a Revolution: Will the Internet change learning, 1996), ni les dades precises ni les anàlisis sàvies no seran la veritat si no consideren les condicions del joc.

Què mesuraran, doncs, els resultats? Mesuraran, això sí, la força que cadascú tindrà dins de les institucions polítiques, en aquest cas a las cortes i al Senado espanyols. I a partir d’aquí, es podrà especular sobre possibles governs espanyols futurs, sobre aliances, sobre la capacitat de legislar, però no serviran per mesurar la realitat política democràtica catalana. Un fet que caldria que no oblidessin els partits independentistes, ja que els que no ho són és impossible que el reconeguin. Ja prou que ho hem pagat car amb els que, entre nosaltres mateixos, han confós els resultats del 21-D amb la composició i la voluntat política del país, avalant aquesta falsa idea d’un país dividit per meitats!

La gran pregunta que quedarà per fer a partir de dilluns és què votaríem els catalans en unes eleccions veritablement lliures. Vull dir, sense provocacions, sense amenaces, sense coaccions. Com seria una Catalunya políticament lliure? Quin seria el resultat d’una confrontació honesta entre la promesa de la independència i la de la permanència a l’Estat espanyol tal com l’hem conegut? Què passaria en unes eleccions en què els mitjans de comunicació no fessin propaganda, si més no, sense advertir-ho? Com es comportarien els líders polítics, uns lliures de presó i exili, els altres lliures d’hipoteques amb els grans poders fàctics?

Diumenge al vespre haurem anat a votar. La resiliència de l’independentisme –allò que havia constituït la vella virtut cardinal de la “fortalesa”– es veurà que és sòlida. Tots aquells temors sobre una hipotètica frustració si no s’acomplien els desitjos i les promeses, sobre com es reaccionaria després de suposats enganys i decepcions, veurem que no tenien cap fonament. Hi ha una Catalunya que no tan sols ha canviat la seva aspiració política, sinó també el caràcter i la cultura política que l’acompanya. Ni victimisme –que ha canviat de banda, o de bàndol–, ni resignació, ni indignitat. Ja no votem en petit, ara votem en gran. Ja no votem per a aquestes eleccions, que sabem trucades: votem per apropar-nos a les que, en un futur no llunyà, farem en llibertat. I llavors sabrem qui som de veritat.