L’autonomia que ens cal
Una de les grans frases que s’han dit sobre la Revolució dels Clavells portuguesa és la següent: el que semblava impossible es va convertir en inevitable. I és que la revolució del 25 d’abril del 1974 a Portugal per part de l’exèrcit portuguès en contra del règim salazarista va ser durant massa temps de tot menys possible. Aquest fet inevitable va causar una gran commoció a la Catalunya de l’època, va crear en les forces democràtiques catalanes una esperança certa en el canvi, en la millora, en la llibertat que podia derrocar el règim franquista com ja havia passat amb el règim salazarista. Crec que això hauria pogut ser possible a Catalunya si aquesta no estigués encara lligada a Castella.
I és que el que provoca la distorsió en nosaltres és la influència centralista que ens ve de Castella i de les seves maneres de fer, tot i que sabem que de qui hauríem d’aprendre seria de Portugal i no de Castella. Durant molts anys, dèiem mig en conya que l’autonomia que necessitàvem era la de Portugal, que sí, però també hauríem d’aprendre de la seva defensa dels drets cívics i nacionals, del patrimoni i de la història, de com sortir de la crisi o de com convertir impossibles en inevitables…
El model, en moltes coses, ha de ser Portugal. No podem oblidar les semblances i coincidències que tenim aquestes dues nacions, encara que entre les dues hi hagi Castella, que en el fons i en el detall, és una nació més distanciada de les seves veïnes directes que aquestes entre si. Necessitem Portugal, anar retrobant llaços trencats i oblidats injustament. Necessitem ser els que sempre som i sempre serem optimistes, els cercadors de llunyanes esperances, els somniadors de somnis improbables. Hem de ser pobles que cerquin l’impossible amb totes les seves energies per tal de convertir-los en fets inevitables. Creem punts fixos en la nostra història i aprenguem de les nacions germanes que ja ho van fer.
