La pell fina de marchena
A poc a poc, i en la mesura que vagin declarant els testimonis proposats per les defenses, anirem veient com Marchena i la sala es van mostrant més i més crispats fins a arribar, fins i tot, a qualificar determinades línies d’interrogatori, perfectament legítimes, d’autèntics insults per al tribunal. Les interpretacions legals i l’aplicació de determinades normes s’anirà fent ad hoc més restrictiva amb el pas de les sessions per, d’aquesta manera, mantenir el debat en un marc del qual la sala desitja que no surti i que poc té a veure amb una posició d’imparcialitat.
Un dels testimonis, expert en dret constitucional, que ha estat interrogat sobre alguns elements relacionats amb el dret d’autodeterminació ha posat en evidència, un cop més, el tribunal, i hem pogut veure quina ha estat la seva reacció.
Aquesta frase de Marchena: “Vostè sap, perquè és un acreditat penalista, que el nostre sistema no permet el peritatge jurídic…”, unida a la següent: “No podem permetre, i vostè ho sap, que el judici es converteixi en una lliçó d’un constitucionalista als magistrats del Tribunal Suprem sobre la dimensió externa i interna del dret d’autodeterminació…” són un fidel reflex de per on volen portar el judici, però, també, d’una realitat judicial que dista molt de ser la desitjable des de la perspectiva del dret processal modern.
És cert que, fent una interpretació estricta i literal de les normes processals que regulen les proves pericials, una pericial no pot versar sobre dret, almenys no sobre dret espanyol, i això perquè, segons un antic aforisme jurídic, avui ja principi jurídic, tal com l’expressava De Castro, “el dret, a part del deure processal de fonamentar els escrits, no serà ni tan sols necessari al·legar-lo, perquè el tribunal l’ha de conèixer i aplicar-lo d’ofici”.
No obstant això, el que estava bé en el dret romà i va aconseguir el rang de principi jurídic, resulta cada cop més difícil d’aconseguir. El dret, de vegades molt complex, requereix un saber tan ampli que és materialment impossible que ningú l’abraci íntegrament i, per això, hi ha especialitzacions i especialistes que, segons sembla, ofenen el Tribunal Suprem.
Pensar que un jutge, pel sol fet de ser-ho, ha de conèixer la integritat de l’ordenament és tant com sacralitzar una professió dotant-la de dons que ni té ni han estat objecte de formació ni examen perquè arribar a jutge requereix, bàsicament, una molt bona memòria i, després, una formació continuada; la mateixa que es requereix per ser fiscal o advocat, però que en cap moment dota aquestes persones d’unes capacitats il·limitades ni de coneixement ni de retenció… El mateix passa amb els magistrats del Tribunal Suprem, per la qual cosa no és admissible que s’ofenguin per una ajuda tan necessària.
Fins i tot, si volguéssim limitar l’àmbit del coneixement al dret intern espanyol comprovaríem que és cada cop més ampli i inabastable per a qualsevol ésser humà, i més encara tenint present que el nostre dret intern també està compost pel dret de la Unió Europea… Així, resulta sorprenent que se sentin insultats perquè un catedràtic contextualitzi el seu testimoni amb coneixements jurídics que, n’estic segur, el tribunal no coneix.
A diferència del que passa en aquest judici, i en termes generals en els processos a Espanya, en altres països la doctrina forma part integral del debat jurídic i cap jutge es fa l’ofès pel simple fet que un advocat citi aquests coneixements jurídics o porti experts per aportar-los al tribunal.
Estem lluny o molt lluny de superar barreres mentals que impedeixin que els nostres procediments avancin cap a un àmbit modern i dinàmic en què no només existeixi igualtat d’armes, sinó també un respecte per les parts en litigi i, a més, per aquells que, no sent jutges, disposin de coneixements que, precisament, els jutges no tenen.
Un judici com el del procés hauria estat una bona ocasió per intentar obrir la ment i separar-nos de velles i anquilosades tradicions –perdó, principis– que només serveixen per anar qualificant una manera d’operar jurídica que poc o res té a veure amb les que s’estilen en el nostre entorn. En tot cas, és clar que en aquest judici més que avançar, processalment parlant, en el segle XXI el que estem fent és retrocedir al XIX, que és on més còmodes se senten aquells que ara es mostren ofesos.
