El voraviu

No et creguis mai curat d’espants. Ho deia l’àvia Neus, i ho deia bo i que no havia conegut la política moderna ni la postmoderna. Nascuda el 1905, quan a principis dels setanta hi havia el rum-rum que mort Franco tornaríem a votar, explicava històries d’amos que per captar vot cap a la seva opció pagaven tiberis a jornalers, masovers i obrers, que amb la panxa plena votaven el que els passava per la barretina, la boina o la gorra. Paràvem atenció, però creiem que eren contes de la vora del foc. I no ho eren. Encara avui, a Melilla, el Partit Popular compra vot. El fill d’Imbroda (president de la ciutat autònoma i senador) compra vots per correu i es deixa enxampar (el grava un dels potencials proveïdors). Explica obertament el procediment, que no és cap altre que feina a canvi de vots, i les xarxes fan circular l’àudio. És tan soca que diu a l’interlocutor (que és qui l’ha gravat) que estigui tranquil que la sala està ben insonoritzada. Estem curats d’espants, és cert. Després de Cayetana i el nou discurs que considera terroristes i delinqüents els dos milions cent mil que vam votar l’1-O, m’inclinava per pensar que anaven al límit, però es veu que encara es pot ser més cromanyó en el segle XXI. Es pot organitzar una xarxa de clientelisme de compra de vot per correu. O s’han quedat en neandertals?

Un dia de campanya i tot l’any de reflexió quadraria més amb les necessitats, possibilitats i potencialitats de la parròquia. Tanmateix, les coses són com són, i avui és jornada de reflexió. Demà al vespre, un cop fet el recompte, tots (o quasi tots) refaran la pel·lícula per sobreviure a l’èxit o al desastre. Toca fer una foto fixa d’on ho deixem ara:

1. Rivera serà (ho diu a València) president de quasi tots. No de tots. Als que volen liquidar el país, ni aigua. I s’agafarà a qualsevol aritmètica postelectoral que faci fora Sánchez, ni que sigui per un vot. Abraça, doncs, la novetat de Cayetana. Els independentistes no comptem. No és que els altres també hi siguin com pretenien vendre. És que els 2 milions no hi són. 2. Sánchez, a El País, diu que estén la mà a Podemos perquè entri al govern i que no tindrà res de res amb els independentistes. 3. Iglesias es dedica, cinc anys després, a salvar més que ningú el mobiliari del sistema. 4. Casado, a esRadio, clama no trepitjar-se la mànega ni amb Vox ni amb Cs. I que si Vox ha d’entrar al govern, que hi entri. 5. Junqueras fa de Pujol segle XXI i diu que són l’únic vot útil independentista, que el concentrem en ERC. Oblida els discursos sobre que la concentració dispersava que engaltava quan li parlaven d’unitat. 6. Puigdemont creu que molesta i que el volen fora del terreny de joc.

El sondeig de les televisions ha mutat. Com que l’enquesta a peu d’urna era molt cara (a més d’inútil), l’han substituïda per una de telefònica feta en els darrers dies i preparada per donar a les vuit en puntdel vespre, en tancar els col·legis. No han explicat com de barata surt, però qualsevol euro que s’hi destina és tan llençat com els que es llençaven amb el sondeig a peu d’urna. Pel que fa als resultats a Espanya, dels set primers partits només n’endevinen un, i encara justet, justet. I dels resultats a Catalunya, n’encerten 2 de 7. Al PSOE, que en fa 123, li donaven un ventall entre 116 i 121; el PP (69-73) en fa 66; Cs (48–49) en fa 57; Vox (36-38) en fa 24; ERC (13-14) en fa 15, i JuntsxCat (5) en fa 7. El resultat que endevinen és el d’Unidas Podemos (42), al qual han donat un ventall de 42-45. A Catalunya endevinen els 8 de l’Asens i l’escó de Vox. Tots podem convenir que en el món de l’espectacle televisiu, el gall que no porta bon farciment guanya números per tornar a la cuina i que en les grans finals hi ha espectadors que hi necessiten majorets i fanfàrria, però per a què serveix gastar diners (siguin molts o pocs) en una previsió que en una hora queda superada? I fer-ne elucubracions amb convidats? Es podria engegar la programació especial una hora més tard o fer una gran porra en benefici de La Marató. Estalviaríem diners i ridícul.

Els espanyols s’han d’escarquillar. Tenen un greu problema que els maquilla Catalunya i el País Basc, el sistema electoral de multicircumscripció i el repartiment d’escons per la llei D’Hondt. Si el règim del 78 funcionés “un home, un vot” el Congrés dels Diputats no seria 165 (PSOE i UP) a 147 (PP, Cs i Vox). Seria 154 a 154. Un empat en tota regla, que és el que surt si compares vots en lloc d’escons. I si independitzes Catalunya, la victòria de la dreta és clara (132 a 142), perquè són Catalunya i el País Basc els que aporten una quota d’esquerranor (a banda dels independentistes) al Congrés dels Diputats. Amb “un home, un vot”, la victòria de Sánchez seria molt menys victòria, perquè el sistema actual el bonifica amb 20 diputats (en tindria 103 en lloc de 123). També el PP sortiria molt més perdedor del que n’ha sortit, perquè en tindria 60 en lloc de 66. En canvi, els tres partits que aquesta vegada s’han fet la pell amb l’actual sistema són Vox, Unidas Podemos i el PACMA, per aquest ordre. Amb la filosofia “un home, un vot”, Vox tindria 13 diputats més (37 en lloc de 24), Unidas Podemos en tindria 9 més (51 en lloc de 42) i el PACMA, que n’ha quedat fora, hauria entrat al Congrés amb 4 diputats. Els seus 326.045 vots no tenen representació, però el Partit Regional de Cantàbria ha aconseguit un escó amb 52.197 vots.

Esperem que no trafiqui amb haixix com feien a la pel·lícula de Fernando Colomo (1989) per més que Enric Millo baixi periòdicament al moro en la seva qualitat de secretari general d’Acció Exterior de la Junta d’Andalusia, des d’on s’encarregarà molt especialment de les relacions amb el Marroc, Portugal i Brussel·les. Esperpent pur. Com Max Estrella a Luces de Bohemia m’he posat estupendo quan ho he llegit. Ara, per acabar-ho d’adobar, podrien acusar-nos de provocar la fuga de cervells de Catalunya. Jo era dels que pensava que els de Procter & Gamble s’esparracarien i el cridarien a Cincinnati, Ohio, a la central del miracle antigreix, però es veu que, de desagraïment, el Fairy n’és ple, i ho han solucionat a la manera d’aquí, a l’espanyola. Sense cap mena de vergonya. Fins ara, el millor premi era el de l’Àngel Ros que, de l’alcaldia de Lleida, Borrell li va fer forat a l’ambaixada d’Andorra després de col·locar el gendre ben col·locat a la ciutat. La designació d’en Millo, però, ho millora. Ros va apel·lar a una vocació diplomàtica infantil i Millo ja ens ha explicat que és català gairebé per accident, que els seus pares l’havien encarregat en terres andaluses i que ell se’n sent. Una vegada més, les relacions entre Andalusia i Catalunya amb el caciquisme més ranci com a teló de fons.

No acabo d’entendre els independentistes tot el dia rere Sánchez interpel·lant-lo i anunciant-li condicions que no els ha demanat. Quantes vegades els hauran de dir que no amb l’arrogància que els ho diuen? El president Torra va aprofitar la presentació d’un llibre de Cotarelo al Victòria per demanar-li coratge per reemprendre les coses on ho van deixar. El president del Parlament, Roger Torrent, aprofita la manifestació del primer de maig per instar Sánchez a visitar Oriol Junqueras a la presó de Soto del Real com a guanyador de les eleccions a Catalunya. El conseller Chakir El Homrani va més enllà i s’adreça al govern en pes (sense especificar si a l’actual o al que ha de venir) perquè interpreti bé els resultats electorals, derogui la reforma laboral del partit popular i es pugui entrar en una verdadera democràcia laboral. I Elsa Artadi, després de visitar Joaquim Forn a Soto del Real, també mira cap a Sánchez per dir-li que només tindrà el suport de JuntsxCat si li veuen voluntat de diàleg. És molt ridícula, aquesta persecució de qui ni tan sols et cridarà en una primera ronda de converses, i ja veurem si en una segona. Deixeu-lo que s’estarrufi i aprofiteu per endreçar la casa, que bona falta que us fa. No cal que perdeu l’esma. Fa dos dies que hem votat i que va dir que amb vosaltres res de res.

Hauria estat així gairebé en totes les circumstàncies i hauria estat així gairebé en totes les cases. Les que hem passat no serà una excepció i com era de preveure s’obre una espera d’un mes. Tornarem a comptar el diumenge 26 de maig i serà després quan les coses agafaran ritme. El mes de maig serà el mes de l’esmolet. El cridaran de totes les famílies perquè en totes s’haurà de passar comptes i els comptes es passen amb les eines ben esmolades. Parlem tant dels que van de guanyadors com dels que van de perdedors, i parlem tant de Madrid com de Barcelona. Allà queden encara un grapat de quotes de poder (càrrecs i sous) per decidir, sobretot l’Ajuntament i la Comunitat de Madrid, i les altres comunitats autònomes que voten aquest dia. Aquí falta decidir l’Ajuntament de Barcelona, les quatre diputacions, tota la resta d’ajuntaments del país i els consells comarcals. Molts càrrecs i molts sous, també. Tant en un cas com en l’altre, és molta benzina per a les maquinàries dels partits, i encara pot quedar prou modificat el joc d’equilibris per als propers quatre anys. I s’hi hauran d’afegir també els resultats de les europees, que si bé són menys càrrecs i menys sous, relligaran el sentit polític de tot el cicle que comença. No espereu grans moviments per als resultats del 26 de maig. L’únic que té pressa és l’esmolet.