El voraviu

Els resultats a les urnes de diumenge passat i la perspectiva de les municipals i europees del 26 de maig sumen tensió a la relació entre independentistes, sobretot entre ERC i JuntsxCat. Somriures Profident a les càmeres i tot tipus de deslleialtats i travetes en la multiplicitat d’espais i temps que comparteixen. La batalla per l’hegemonia serà llarga i cruenta i encara que sigui des de l’interès legítim de cadascú per la seva quota de poder i representació, felicitaria que ens l’estalviessin. No ho faran, però. Anirà a més, sense cap mena de dubte, i ens faran sentir vergonya aliena. En són bona mostra els dos botons d’avui. Demòcrates ha reclamat públicament “lleialtat” a ERC, que s’ha posicionat críticament respecte a una piulada de l’expresidenta del Parlament Núria de Gispert en què tractava com a exportacions porcines polítics unionistes que marxen de Catalunya per raons diverses. L’altra és Saül Gordillo, director de Catalunya Ràdio, candidat d’ERC a presidir la Corporació, que ha denunciat al jutjat número 13 pressions que ha qualificat per escrit d’“injustificades, insuportables i fins a cert punt indecents”, perquè autoritzés anuncis del referèndum. Els diputats Pep Riera i Francesc de Dalmases, de JuntsxCat, han bescantat Gordillo pel seu posicionament. Embolica que fa fort!

Són les dues tocades de la matinada quan arribem. Acumulem quinze hores d’autobús des de Reggio de l’Emília (Itàlia). Em ve Serrat als llavis: “Cal dir adeu a la porta que es tanca i no hem volgut tancar. Però no vull que els teus ulls plorin: digue’m adeu, el camí fa pujada i me’n vaig a peu.” Durant vuit anys he tingut la sort de fer vida amb un grup en què no se m’hi havia perdut res. Ni amb ells (abans no en coneixia cap). Ni amb el patinatge artístic (martiri amb què hem disfrutat al costat dels fills i filles). Vuit anys de repte, que han trobat inspiració, camí i sort en la mà de ferro de l’ànima del projecte, l’entrenadora Olga Costa, que després de 28 anys al Club Patí Bescanó ara encara altres horitzons. La seva sortida ajuda a la dispersió. Uns no conceben el grup sense ella. D’altres la segueixen en la trajectòria i d’altres aprofiten la diàspora per encarar nous camins. Tot el que comença acaba. Un grup d’amics ha fet el darrer aterratge conjunt i alça el primer vol cap a destins diferents. Sempre els quedarà Nantes. Sempre els quedarà Reggio de l’Emília. Sempre els quedaran dos bronzes europeus aconseguits en quatre participacions. Sempre ens quedarà l’aprenentatge d’una gran relació, sense demanar-nos carnets de res. Acompanyàvem els fills en el seu primer repte de treball d’equip i en equip.

Tot indica que els del Partit Popular necessitaran recollir tots els sobres que els va repartir Bárcenas i més, si volen sobreviure. O que van de cap al concurs de creditors, o que van de cap a la fallida. Els resultats de diumenge passat haurien fet un forat mínim de 22 milions d’euros en l’economia de les gavines, segons l’ABC, que del que passa en aquella casa, en sap un niu. Aviat es començarà a sentir allò d’“aquesta casa és una ruïna”. Hauran anat dels sobres amb sobresous per a tots, a l’expedient de regulació d’ocupació, i això fa de mal pair. No crec que l’expedient sigui com el de La Caixa, que sembla que té cua de gent per apuntar-s’hi. No hi acudiran voluntaris com les mosques a la mel, com sembla que passa a l’entitat bancària. I la dimensió de l’expedient es veurà en funció del que passi el dia 26. Quants aturats més es generaran amb els resultats de les municipals, autonòmiques i europees? Hauran de tornar a fitxar Iván Redondo, el gran estratega de la politiqueria que ha bastit la victòria de Pedro Sánchez i que abans havia estat al servei de García Albiol (campanya dels romanesos a Badalona) i que després va portar Morago a la presidència de la Junta d’Extremadura. Iván Redondo! En mans de qui estem? Es pot ser tan professional? O és que això ja no és política?

Era un dels preferits de l’àvia Neus i li sentia a dir sovint. A mi també m’agrada utilitzar-lo en diferents concurrències. “De porc i de senyor, se n’ha de venir mena.” És com el dels testos que s’assemblen a les olles, i com el de l’espina, que quan neix ja punxa. O com el castellà de casta le viene al galgo, que en la seva versió completa acaba amb un tener el rabo largo o ser rabilargo. Però el venir-ne de mena, de porc i de senyor, és molt més contundent i descriptiu i amplia molt la visió de la jugada. Trec la cosa arran de la carta de l’expresidenta De Gispert, que després del pollastre que s’ha muntat posa a disposició del govern la Creu de Sant Jordi que li havien atorgat. Perquè ara resulta que tractar de porcs amb més o menys traça els adversaris polítics, fins i tot quan és clar que a alguns d’ells els hem vist porquejar, no és compatible amb càrrecs i honors. De porc i de senyor, se n’ha de venir de mena. Núria de Gispert ha tret munició a l’unionisme mediàtic i es menja el gripau. Colpista i nazi, en canvi, són mots perfectament compatibles amb càrrecs i honors, i per això cada dia els llancen amb cantarella als polítics independentistes i als ciutadans que ens declarem posicionats en aquesta ideologia. I a tots els votants de l’1 d’octubre. I ningú mai ho retira ni li ho fan retirar.

Després de l’espectacle d’aquesta nit a Anfield, a can Barça es repartiran hòsties més tard o més d’hora, i Valverde té tots els números de rebre’n. Els aiatol·làs de l’excel·lència fa temps que li tenen posat el nord, i avui li han posat el sud, l’est i l’oest. No descartem que es foti fora un entrenador a qui s’acaba de renovar el contracte per un any, que en fa dos que és a la banqueta i que en tots dos haurà guanyat la lliga i la copa. Què és més lamentable, l’actitud de l’equip avui al camp o la sortida de Valverde si realment acaba pagant els plats trencats? Però que ens hem cregut que som? Déus? Semidéus? Els objectius són per marcar-los o per complir-los? Són una eina o una obligació? Quin món volem? Quins són aquests valors que ens vanagloriem que transmet el món de l’esport? Els de les aus migratòries? El dels dèbils i malalts als llocs on cauran primer? Honors i culte a la competitivitat extrema? Tot no pot ser, nois. Tanta recerca de l’excel·lència és un mal viure i pecat de supèrbia, i la supèrbia és un dels pecats més lletjos, sinó el que més. Aquest vespre ha estat un desastre, però és futbol i el futbol té això. No és, no ens enganyem, l’episodi més tètric de la història del Barça. Ni el més humiliant! Ni amb els precedents recents de Roma, Torí i París afegits. Pitjor va ser Sevilla, i pitjor Atenes. Recordeu Atenes! I era Cruyff!

Amb prou feines fa una setmana que Miquel Iceta, en el seu pelegrinatge posteleccions per ràdios, teles, xarxa i diaris, proclamava als quatre vents que no se li havia perdut res, als ministeris de Madrid, que tenia molta feina a Catalunya i que aquí es quedaria fins a optar a la presidència de la Generalitat, que era el seu objectiu polític i la seva il·lusió. Una trucada del gran il·lusionista ho ha canviat tot. Oficialment, ara Iceta és el candidat a presidir el Senat, i en funció de tan alta dignitat, tota la feina que tenia per aquí ha quedat com menudalla domèstica. Serà la quarta autoritat de l’Estat i tindrà el maletí amb el botó vermell del 155. L’expresident Montilla li ha aplanat el camí dimitint com a senador i deixant-li així un forat perquè el Parlament de Catalunya el pugui nomenar com a senador de representació autonòmica. I és que això de presidir el Senat, no ho pot fer el primer astronauta que aterri per allí. S’ha de ser senador, primer. I perquè el Parlament el designi necessita el vot d’ERC i de JuntsxCat que, ara per ara, xiulen i allarguen procediments. S’han posat en aquest jardí perquè sí? És un missatge de diàleg i entesa i una picada d’ullet? Una concessió als independentistes línia “apaciguamiento”, com diu Casado? Una altra improvisació o una altra provocació?

Hi haurà foto dels presos al Congrés o no hi haurà foto dels presos al Congrés? I si n’hi ha, com serà, la foto? Amb manilles? Sense? Amb polis al costat? Sense? Amb els polis de paisà, com amb en Rato? De paisà però amb peto amb logotip, com a les sèries nord-americanes? D’uniforme, tricorni i armats com en les icòniques fotos del trasllat d’El Lute de presó en presó? Aquí és on realment estem, ho disfressem del que ho disfressem. Ja no és el debat jurídic ni l’interès polític el que mena el destí de l’actualitat. El que més pesa és l’espectacle mediàtic que es necessita crear perquè el relat que se sustenta mantingui una certa credibilitat. Els Iván Redondo de torn, que són molts i molt ben pagats, barrinen i barrinen i no paren de barrinar. Ja no hi ha res que sigui gratuït. No era el mateix cas o molt semblant amb els electes del Parlament? No hi havia antecedents? Malgrat això, no van decidir contra vent, tempesta i llei que nasti de plasti? No han retorçat reglaments i decisions per poder condicionar els resultats electorals, i perquè no poguéssim investir ni Puigdemont, ni Sánchez, ni Turull? Les coses s’han complicat molt per a tothom (també per a ells) i cada vegada es poden permetre menys coses (també ells). Han fet molts passos cap al ridícul (també ells) i ara el món els mira (també a ells).