Els caiguts i els que els fan caure
Els himnes sempre m’han fet una mica d’angúnia. A més, tinc dificultats per memoritzar lletres, poemes o qualsevol altra expressió lírica, i he de confessar que soc incapaç de taral·lejar alguns dels meus temes preferits, com ara L’estaca, La tieta, l’himne del Barça o L’home que treballa fent de gos. Passant a la política, tantes vegades que l’he cantat i encara em costa encertar-la amb l’ordre de les estrofes d’Els segadors. Mai sé si va primer “ara és hora segadors...” o “que tremoli l’enemic...”
Deu ser per aquest motiu que mai no he trobat criticable dels espanyols el fet que el seu himne nacional no tingui lletra. No crec, però, que sigui una decisió estratègica, sinó fruit de la inseguretat d’assumir una melodia que, bona part del temps que ha estat vigent, ha estat símbol militarista. Juntament amb la bandera constitucional actual, són dos símbols de la repressió franquista blanquejats pel règim de 78 que aquests últims dies han estat protagonistes d’un capítol més de l’esperpent hispànic. En el cas de l’himne, tenim l’episodi del monarca Felip VI escoltant, impasible el ademán, com un cor de quitxalla li engaltava a Nàpols la lletra inserida pel franquisme que canta “alzad el brazo, hijos del pueblo español que vuelve a resurgir [...] Los yunques y las flechas cantan al compás del himno de la fe”. Una apologia del franquisme només comparable a l’assistència a un homenatge als espanyols morts en un camp de concentració nazi brandant no pas la bandera per la qual van lluitar les víctimes, sinó la que els va enviar a la mort, com va fer la ministra Delgado a Mauthausen.
A l’Estat espanyol li costa homologar-se amb les democràcies que van combatre el feixisme. Entre altres coses, perquè ha integrat la simbologia que va reimplantar el franquisme: la bandera i l’himne. Davant la placa que honora, amb aquesta paraula exacta, els caídos espanyols al camp austríac, l’Estat espanyol és l’hereu no pas dels caiguts, sinó dels que els van fer caure. El dia que dinamitin el Valle de los Caídos podran començar a donar lliçons de democràcia. I el dia que absolguin els presos polítics podran aprovar les pràctiques.
